dilluns, 3 de setembre de 2012

Espanya fora de l’euro


L’expulsió de Catalunya de la Unió Europea en cas de secessió, no és una amenaça real. No hi ha cap precedent ni cap norma comunitària que contempli l’expulsió d’un territori d’un Estat membre com a causa d’un procés de secessió. I es clar, una norma que no existeix, no es pot aplicar. Espanya ho sap. Recentment, el PP ha intentat modificar els tractats constitutius de la UE, per afegir-la; però sense èxit. No hagués estat possible aplicar-la. En primer lloc, per que hagués vulnerat el principi de no ingerència en els afers interns dels Estats. Davant d’un cas de secessió, la comunitat internacional només pot fer dues coses: reconèixer el nou Estat, o bé negar-li el reconeixement; però té prohibida l’aplicació de qualsevol mesura coercitiva. Si Europa ens negués el reconeixement com a entitat sobirana, simplement ens estaria dient que ens considera part d’Espanya a tots els efectes. I per tant, part d’un Estat membre de la UE. En el pitjor dels escenaris, la nostra relació amb la UE no experimentaria cap canvi substancial. Això sí, mentre no siguem una entitat dotada de subjectivitat internacional, no podrem assumir la part del deute espanyol que ens pertocaria.
Però, a més, l’aplicació d’una norma semblant no seria possible en absolut per que crearia situacions absurdes. Per exemple, la seva aplicació al cas de Flandes suposaria que Brussel·les (seu de les institucions europees) hauria de quedar fora de la UE. Ja es veu, doncs, que pretendre una cosa semblat no és seriós.
La pràctica internacional també és concloent. L’any 1976 el territori del Jura (Suïssa) es va escindir del Cantó de Berna. Fins el 1979 el nou Cantó no va formalitzar la seva unió a la Confederació Suïssa. Durant el període de transició (1976-1979) el Jura no va deixar de ser membre de Suïssa, ni va deixar d’aplicar la legislació federal malgrat no tingués representants propis a les institucions federals. En aquests casos l’adhesió no és més que una simple formalitat. L’expulsió de Catalunya de la UE per motiu de la seva secessió respecte d’un Estat membre seria tan absurda com pretendre que la província de Madrid hagués hagut d’abandonar Espanya per motiu de la seva secessió de Castella la Vella el 1983.
Espanya, no ha perdut res per provar-ho; però ha evidenciat que la seva mala fe i animadversió vers Catalunya no coneix límits, i que arribat el cas farà tot allò que sigui possible per evitar que Catalunya pugui formalitzar la seva adhesió la UE, mitjançant un procediment d’ampliació interna. El que sí pot fer Espanya és vetar la formalització de la nostra candidatura a la UE, sempre es clar, que després de la seva intervenció per part dels creditors internacionals (UE) li quedi prou sobirania i discrecionalitat política com per fer-ho. Però, fins i tot, el cas contrari no ens hauria d’espantar gens ni mica.
La independència de Catalunya, suposaria la restitució íntegre de la nostra sobirania històrica, política, jurídica, fiscal i monetària (dins les limitacions imposades per la UE, que no són poques). Els diferents processos de secessió i de dissolució d’Estats que han tingut lloc a Europa des del s. XIX fins a l’actualitat evidencien una pràctica comuna a tots ells: cada nova entitat té el dret de restituir la seva sobirania fiscal i monetària, i amb aquesta última, la moneda que cada una d’elles havia fet servir amb anterioritat a la seva annexió a l’Estat del qual s’han acabat separant. Així, la Federació Russa va ser considerada la continuadora de la sobirania monetària de l’extinta URSS, i va poder continuar fent servir el ruble, ja que aquesta moneda formava part de la seva tradició històrica. És més, la Federació Russa va impedir que les repúbliques bàltiques i cap altre nou Estat secessionat de la URSS pogués utilitzar el ruble. D’aquesta manera Estònia va haver de restituir la corona estoniana, Letònia el lats i Lituània el litas, en espera de fer efectiva la seva adhesió al euro.  
La nostra independència obrirà un capítol molt interessant en les negociacions sobre la successió de l’Estat espanyol, com és la successió de la seva sobirania monetària; o més ben dit, del que quedi d’ella. La qüestió és: quin dels Estats successors de l’Estat espanyol podrà considerar-se legítim hereu de la pesseta? Com dic, aquest capítol és comú a tots els processos de secessió i de dissolució d’Estats. Però el cas espanyol presenta dues peculiaritats. La primera és que la unió monetària espanyola no es va crear en base a la moneda de la capital de la corona i dels seus territoris adjacents, sinó amb la moneda d’una regió perifèrica (Catalunya), que fins el 1868 no va ser adoptada per la resta de l’Estat. Aquest fet, però no canvia en absolut el pressupòsit jurídic anteriorment esmentat: davant d’un cas de secessió cada nova entitat té dret de restituir la seva antiga moneda.
La segona peculiaritat del cas que ens ocupa, és que en principi, la pesseta (a diferència del ruble rus, o del dinar iugoslau) forma part d’una unió monetària internacional (la Unió Monetària Europea), en el moment de la secessió de Catalunya. Per tant, en el cas que ens ocupa, és la moneda de la «regió secessionista» la que forma part de l’estructura de l’euro. Aquest fet tan particular, tampoc ha de canviar el pressupòsit jurídic anterior. Entre la pesseta catalana anterior a la seva adopció per la Corona espanyola el 1868, i la pesseta que forma part de l’estructura de l’euro hi ha continuïtat històrica. Forma part del llegat de Catalunya, i per tant, és part de la nostra aportació històrica a Espanya. L’Estat català, doncs, podrà fer valer els seus drets històrics per considerar-se l’únic continuador de la sobirania monetària de l’Estat espanyol, i per tant, l’única entitat amb dret a assumir els drets i les obligacions establertes al Tractat de Maastricht en relació a la unió monetària. Catalunya podrà impugnar davant les institucions comunitàries, la inclusió d’Espanya dins del sistema monetari europeu.   Així, els territoris espanyols no secessionats, hauran de restituir la seva antiga moneda i demanar la seva adhesió a l’euro. Europa, vol fer fora a Espanya de l’euro, però no sap com fer-ho. Catalunya només li proporcionarà l’instrument: la nostra adhesió a la UE com a membre de ple dret.
Si l’adhesió a l’euro s’hagués produït amb l’antiga moneda de Castella, Espanya no hagués dubtat ni un sol segon a fer valer els seus drets sobre ella i a considerar-se única continuadora del Tractat de Maastricht. I així en virtut del costum internacional, Espanya ens hagués fet fora del sistema monetari europeu sense contemplacions. Però aquest no és el cas. Per tant, nosaltres tampoc hem de mostrar cap mena de contemplació amb aquells que tantes ocasions han mostrat la seva animadversió cap a nosaltres. 
Al final, ni Espanya vetarà la nostra candidatura a la UE, ni Catalunya vetarà la candidatura d’Espanya a la Unió Monetària Europea. I si no, que ens posin a prova.

Cap comentari: