dissabte, 22 de setembre de 2012

Lo mío es mío y lo tuyo también



Un dels principals capítols a que les autoritats catalanes (i les espanyoles) hauran de fer front davant la independència de Catalunya, és la corresponent negociació sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol. En principi, la pràctica internacional estableix el repartiment proporcional i equitatiu de béns i deutes de l’Estat predecessor als seus successors. Que el repartiment sigui proporcional implica que ha de tenir en compte el pes demogràfic o econòmic de cada territori sobre el conjunt de l’Estat predecessor. Per la seva banda, el principi d’equitat fa referència a la relació entre l’assumpció del deute de l’Estat predecessor i el repartiment dels seus actius. És a dir, si un determinat territori assumeix un 20% del deute de l’Estat predecessor, aquest estaria obligat a cedir-li un 20% dels seus actius no territorialitzables. Això inclouria la titularitat empreses i entitats públiques, instruments financers, reserves del Banc d’Espanya, reserves de l’ICO, posició creditora davant tercers Estats, i un llarg etcètera.

Sovint se’ns diu que Catalunya hauria d’assumir entre un 16% i un 19% dels 617.000 de deute de l’Estat espanyol, segons si s’acordés seguir el criteri del pes demogràfic o el criteri del pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat. En realitat, en unes negociacions d’aquestes característiques tan complexes, les proporcions s’acostumen a simplificar. Per això, en ocasions parlo d’un repartiment en proporcions de 8 a 2. Sigui com sigui, l’Estat català hauria d’assumir entre 98.000 i 117.000 milions d’euros de l’Estat espanyol, als quals alguns analistes inclouen els 42.000 milions de deute de la pròpia Generalitat. D’aquesta manera l’Estat català hauria d’iniciar la seva trajectòria política assumint un deute públic equivalent al 70% aproximadament del seu PIB. Això ens situaria per sota de la mitjana d’endeutament de la Unió Europea, i per tant quedaria assegurada tant la nostra viabilitat econòmica com a Estat independent, com la nostra credibilitat davant els mercats financers i els creditors internacionals.

A més, però hi ha en joc un altre principi, com és el de contribució històrica. Aquest estableix la restitució d’un determinat bé al territori que l’hagi aportat a l’Estat predecessor. Així, per exemple si Catalunya «hagués» aportat un 30% dels 67.000 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social, el seu repartiment no s’hauria de fer en base al principi de proporcionalitat, si no al de contribució històrica. En aquest cas, i suposant certa aquesta xifra, no ens correspondríem 10.700 si no 20.100 milions d’euros.

Cal advertir, però, que com afirma recentment Sala i Martín, encara que no ens independitzéssim acabaríem assumint una bona part del deute generat pels excessos de l’Estat espanyol. Per tant, en principi, estaríem allà mateix. Però la independència ens aportaria altres avantatges que la dependència ens nega. En primer lloc, tindríem accés a tots els béns i actius de l’Estat espanyol situats a Catalunya (aeroports, ports, xarxes d’infraestructures i de serveis públics, espai radioelèctric...), però sobre tot, podríem aplicar les polítiques que consideréssim més convenients per reactivar la nostra economia, en comptes de dependre d’una classe política (espanyola) incapaç d’amagar la seva animadversió vers Catalunya i els catalans. Així doncs, mentre ens ho rumiem, mentre no accedim a la independència, estem assumint igualment una gran part del deute de l’Estat espanyol però, en aquest cas, sense possibilitat de gestionar ni tan sols les nostres pròpies infraestructures de forma convenient.

Però tota aquesta exposició no és més que una aproximació teòrica. En realitat les coses són molt més complexes, si ja de per sí no ho són prou. En principi, l’Estat català ha de rebre tots els béns immobles de l’Estat espanyol establerts a Catalunya (els anteriorment esmentats entre molts altres). És evident, però que si l’Estat català es queda amb la titularitat de l’aeroport de Barcelona (per posar un sol exemple), també haurà de fer front al deute de l’Estat espanyol generat per realitzar aquesta infraestructura. En resum, Catalunya hauria d’assumir el 100% deute generat per l’Estat espanyol alhora de projectar les seves inversions i infraestructures a Catalunya. No seria de rebut que ens quedéssim un determinat actiu mentre que ens neguéssim a assumir el passiu que aquest hagués generat en cas de no haver estat amortitzat, oi?

Doncs bé, de la mateixa manera, i aplicant el mateix criteri, l’Estat Català no està obligat a assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol generat per fer inversions, infraestructures i serveis en altres territoris fora de la nostra comunitat. I tot això amb independència del pes demogràfic o econòmic de cada territori sobre el conjunt de l’Estat. Els criteris de proporcionalitat i d’equitat, no es poden aplicar al conjunt de béns i deutes de l’Estat predecessor, si no només als béns i deutes NO TERRITORIALITZABLES de l’Estat. En cas contrari, els nostres representants s’estarien marcant un gol en pròpia porta.

I aquest és precisament el quid de la qüestió. El gran problema que ens trobarem no és tant determinar les proporcions del repartiment, si no establir quines partides de l’actiu i del passiu de l’Estat espanyol són territorialitzables i quines no. Hem de tenir en compte que els tècnics superiors de l’administració central de l’Estat han utilitzat, fins ara, criteris absolutament prevaricadors alhora de territorialitzar les inversions i les despeses de l’administració central de l’Estat espanyol. En moltes ocasions, la part territorialitzable només arriba al 12,8% del total de les partides pressupostàries, com per exemple, les subvencions a empreses privades del sector dels serveis, l’any 2009. En aquest cas el 87,2% restant no computa territorialment, la qual cosa no impedeix que es destini íntegrament a la comunitat autònoma de Madrid. Aquest és un fenomen comú a moltes partides de despesa de l’Estat, encara que poden variar els percentatges. Per tant, s’haurà d’estudiar cas per cas per determinar la quantitat a retornar.

A més també, s’hauran de considerar altres qüestions que no són menors, ni molt menys, com la centrifugació de la despesa de Madrid a altres territoris. Això vol dir que tot just el 15% de moltes de les infraestructures que es fan Madrid computen com inversions realitzades a Madrid. El 85% restant computen com a despeses realitzades entre el conjunt de les comunitats autònomes de l’Estat, en base al principi de l’interès general. S’haurà de veure cada cas, un per un, però si això ha estat així, és evident que l’Estat espanyol està obligat a fer efectiva a Catalunya aquella part de la inversió que hagi estat computada a la nostra comunitat per fer una determinada infraestructura a Madrid. Com he dit abans, el Dret Internacional estableix que en matèria de successió d’Estats, la titularitat dels béns immobles passin a l’Estat del territori on es trobin situats. Però amb ells, s’han de transferir també, el deute que hagin pogut ocasionar. Així doncs, i seguint aquest mateix criteri si l’Estat espanyol es queda amb totes les infraestructures situades en el seu territori, sembla lògic pensar que també s’hagi de fer càrrec íntegrament de la inversió que les ha generat, tant si ha estat liquidada com si ha generat endeutament. Al cap i a la fi tot allò que computava com a inversions públiques realitzades a Catalunya, però executades a Madrid, són inversions que nosaltres hem rebut de menys. De la mateixa, manera s’ha de computar el deute de l’Estat amb Catalunya, així com totes les infraestructures pressupostades i no executades en la nostra comunitat, que no són poques.

Aquests criteris també són aplicables al deute no territorialitzable de l’Estat. Considerem per exemple, el cas del Ministeri de Defensa. Actualment té un deute (reconegut) d’uns 26.000 milions d’euros. És evident que a l’Estat català li correspondria assumir una part proporcional seguint el criteri del pes demogràfic o bé el criteri del pes econòmic sobre el conjunt de l’Estat. Però queda clar que aquest deute ha tingut un ús concret, com és l’adquisició de material militar i de doble ús. En el supòsit que Catalunya i Espanya acordessin repartir-se aquest deute, és evident que a cada entitat li correspondria els béns que hagin estat adquirits amb el deute que assumeixin. No és de rebut que a Catalunya se l’adjudiqui un 16% del deute del Ministeri de Defensa seguin un criteri de proporcionalitat demogràfica, i que en canvi, no rebi cap dels seus actius, o els que rebi no siguin més que ferralla de segona mà que no es corresponen amb les partides de despesa que assumim. Això mateix, seria d’aplicació a tots els ministeris.

Finalment, hem de considerar una amenaça latent, com és la recentralització de l’administració territorial de l’Estat, i la supressió del règim autonòmic. En el supòsit que Espanya recentralitzés la seva administració eliminant la major part de les seves comunitats autònomes tal i com proposen alguns dels seus dirigents, el deute d’aquestes, passaria a formar part del deute públic de l’administració central de l’Estat, per simple extinció de les entitats locals que l’hagin generat. Per tant, l’Estat espanyol intentarà que tot ell s’inclogui en les negociacions sobre el repartiment de béns i deutes entre  l’Estat espanyol i Catalunya. Evidentment és un parany en el qual no hi hem de caure, per que suposaria haver d’assumir uns 25.000 milions d’euros que no ens corresponen.

A més, també hem de considerar que els 42.000 milions de deute de la Generalitat, també haurien de formar part de les negociacions amb l’Estat espanyol. La raó és que sense la pressió fiscal a la qual Catalunya ha estat sotmesa durant dècades, ara no tindríem aquest endeutament. El sobreendeutament de la Generalitat en relació amb altres comunitats autònomes ha estat induït per una pressió fiscal prevaricadora. D’aquesta manera, aquella part dels 42.000 milions d’euros de deute de la Generalitat que es pugui considerar «sobreendeutament relatiu», no s’haurien de sumar al deute de l’Estat espanyol que assumeixi l’Estat català, si no que s’haurien de RESTAR. Segurament una cosa així no ens l’ha reconeixeran, ni tan sols en unes negociacions multilaterals. Però d’entrada no hem de renunciar a res. Donada la complexitat de les negociacions quantes més coses posem damunt la taula, millor. Allò que afluixem per una banda haurà d’afluixar l’Estat espanyol per l’altra.

Finalment, voldria aclarir un parell de qüestions més. Totes les anteriors consideracions estan condicionades a la capacitat negociadora de les parts, i a criteris de discrecionalitat política. Des del punt de vista de la delegació catalana, la nostra voluntat política alhora d’assumir la part del deute de l’Estat que hàgim acordat ha d’estar condicionada a una sèrie de requisits o condicionants previs, entre els quals: el reconeixement de la independència de Catalunya per part de l’Estat espanyol, el compromís previ i formal sobre el repartiment dels seus béns, la formalització de la nostra permanència a la Unió Europea mitjançant un procediment d’ampliació interna, etc. En cas contrari, Catalunya no ha de mostrar cap presa per arribar a un acord amb l’Estat espanyol. I per tant, mentre no hi hagi ni acord ni reconeixement, mentre Espanya no pensi en altra cosa que en posar-nos pals a les rodes, en vetar la nostra presència en els organismes internacionals, serà l’Estat espanyol qui haurà d’assumir íntegrament el seu propi deute amb independència de l’evolució de la seva prima de risc. De la mateixa manera, la manca de reconeixement rebut per l’Estat català per part d’algun tercer Estat creditor de l’Estat espanyol, s’haurà d’interpretar en el sentit que aquest tercer estat no reconeix cap altra entitat sobirana que l’Estat espanyol, i per tant, és a ell a qui haurà de reclamar el seu deute.  


Més informació al llibre Delenda est Hispania


Albert Pont
Vicepresident del Cercle Català de Negocis (CCN)

1 comentari:

ferran urgell ha dit...

El vaig veure a 8tv, em va agradar, té les idees i els números clars