Aquest fructidor i el proper veremari seran històrics. Catalunya
tindrà l’oportunitat de renovar el seu propi «contracte social», o crear-ne un
de nou. Per fi, sabrem d’una vegada per totes qui capitalitzarà el
descontentament social originat per la crisi i per les contradiccions de
l’actual sistema polític i econòmic, i de les relacions socials i polítiques tant
entre els diferents nivells de renda com entre territoris, que d’ell se’n
deriven.
Dues forces socials
són a la línea de sortida: el sobiranisme català per una banda, i els grups
socials anti-sistema i alternatius per l’altra. Òbviament, ara per ara, no es
pot excloure una certa comunió entre ambdós. Però encara és molt aviat per
afirma-ho rotundament. Ara per ara no deia de ser una postura que entronca amb
el socialisme utòpic. Caldrà esperar la resposta dels prohoms de la societat
catalana. Fins ara, les famílies de l’establishment català han viscut en una
posició relativament còmoda (no només en termes socioeconòmics, sinó també en
termes sociopolítics). Fins ara, no els ha calgut mullar-se gaire amb tot això
del sobiranisme i de la independència de Catalunya. De fet, majoritàriament
s’hi mostren reticents. Tanmateix, no els podem culpar, tenen un mercat que
protegir. Hem d’entendre que han de fer la seva pròpia evolució i que és
possible que necessitin anar al seu propi ritme. Però cal advertir-los que ja
no tenen gaire marge de maniobra. Ja no els queda gaire més temps. El final del
seu domini s’acosta. En comptes d’estar tant pendents de les possibles
respostes del mercat espanyol, s’haurien de concentrar més en les possibles
reaccions del mercat català.
Des del seu
particular punt de vista, el pitjor que els pot passar als membres de
l’establishment català no és que el poble de Catalunya proclami la
independència. El pitjor que els pot passar és que una vegada proclamada la
independència, el poble de Catalunya vulgui governar-se a sí mateix. És
possible que els membres de l’oligarquia espanyola a Catalunya siguin contraris
a la independència. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és què faran per
conservar el seu estatus social i el seu modus
vivendi. Ja cal que es calcin, i es deixin veure a primera filla durant la
manifestació de l’onze de setembre. Al cap i a la fi, tot procés de secessió
genera un cert vuit de poder. Vull dir que la gestió i l’administració dels
aeroports, els ports, les xarxes elèctriques, les xarxes de telefonia, els
ferrocarrils i molts altres béns públics, requereixen de la participació
d’inversors afins. O no.
2 comentaris:
"a buen entendedor, pocas palabras bastan" ;-)
Se n'adonaran a temps, però?
Ho dubto molt, van amb el pas canviat. Tot just comencen a adonar-se que hauran de triar entre la sobirania i l'anarquia
Publica un comentari a l'entrada