dimarts, 2 d’octubre de 2012

Resposta a l'article de Toni Cruanyes publicat al diari avui el 27-09-2012



Els tractats constitutius de la UE són molt clars. No existeix cap mecanisme d’expulsió que es pugui aplicar a un territori secessionat d’un Estat membre de la UE. És més, el Partit Popular Europeu va intentar introduir una clàusula als els tractats constitutius de la EU en la que es preveia la creació d’aquest instrument per poder expulsar Catalunya si gosava independitzar-se d’Espanya. La Comissió Europea, però, ho va refusar. Els tractats de la UE no preveuen la situació que es generaria amb la secessió de Catalunya, Flandes, Escòcia o de qualsevol altre territori d’un Estat membre. De la mateixa manera, tampoc preveien l’adhesió de l’antiga RDA, ni la sortida voluntària de part del territori d’un Estat membre, com va ser el cas de Grenlàndia el 1984. Al final, allò que no està previst en els tractats acaba rebent una solució estrictament política. I així serà en el nostre cas.
És cert que el nom de Catalunya no forma part dels tractats constitutius de la UE, que la nostra no és llengua oficial de la UE, i que no tenim una quantitat assignada de diputats al parlament europeu. Però això no vol dir absolutament res. El nom de Catalunya no forma part de la Constitució espanyola. La nostra llengua no és llengua oficial d’Espanya. Tampoc tenim una quantitat de diputats assignats ni al Congrés dels Diputats ni al Senat, com per exemple sí tenen els länders alemanys a la seva càmera alta. I tanmateix, ningú dubta que Catalunya no formi part d’Espanya.
La permanència de Catalunya a la UE està més que assegurada tant des d’un punt de vista jurídic, com polític. En primer lloc, l’Estat català serà successor de la personalitat jurídica de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que les repúbliques bàltiques ho varen ser de l’antiga Unió Soviètica. Això vol dir que Catalunya està obligada a respectar i a complir els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol. Només en el cas de la descolonització, es permet que el nou Estat es pugui desvincular de les obligacions contretes per l’Estat predecessor. Però aquest no és el nostre cas. Els tractats de la UE no especifiquen què fer en cas de secessió d’una part del territori d’un Estat membre, i així, el president de la Comissió Europea va traslladar la qüestió al Dret Internacional general. El Dret Internacional sí que és clar en aquesta matèria. La norma general anteriorment exposada que estableix la transmissió directe dels tractats entre l’Estat predecessor i l’Estat successor, té una excepció: els tractats constitutius d’organitzacions internacionals. Això vol dir que haurem de sol·licitar l’ingrés a la ONU, al Consell d’Europa, etc. Però el cas de la UE és diferent, simplement per que no és una organització internacional, sinó una confederació d’Estats.
Des d’un punt de vista polític la qüestió també és diàfana. És cert que Espanya podria exercir el dret de vet sobre l’adhesió de Catalunya. Però també ho és el fet, que en davant la nostra secessió Espanya no podrà fer altra cosa que allò que li indiqui la UE. Mentre Espanya i la UE no reconeguin la independència de Catalunya i no acceptin la nostra permanència a la UE, l’Estat català no té cap obligació d’assumir ni un sol cèntim del deute sobirà de l’Estat espanyol; ni aquest té forma de transmetre’l sense el nostre consentiment. De manera que tant a Espanya com als seus creditors internacionals els convé fer les coses bé i sense posar entrebancs. Pel que fa al deute privat espanyol, aquest no té cap efecte sobre la independència de Catalunya ja que és el deute assumit per entitats privades, no per l’Estat. És a dir, Europa tindrà el mateix problema alhora de cobrar-lo tant si ens independitzem com si no.
En el pitjor dels escenaris possibles, si Europa no reconeix la independència de Catalunya, ens estarà dient que a tots els efectes continuem sent una part d’Espanya, i per tant, una part d’un Estat membre de la UE. Una independència de facto no reconeguda per la UE no ens en deixaria fora. En canvi si ens reconeixen, no ho faran per expulsar-nos del seu club privat, sinó per poder-hi establir relacions directament amb el nostre govern.
Una altra qüestió que cal considerar és que l’adhesió d’Espanya al sistema monetari europeu  es va fer gràcies a l’adopció de la pesseta, la nostra moneda abans que Espanya l’adoptés com a divisa de tot l’Estat davant l’impagament del deute de l’Estat espanyol el 1866. La nostra secessió obrirà un interessant debat doctrinal sobre quin dels dos Estats podrà considerar-se el continuador de la sobirania monetària d’Espanya, i per tant membre del sistema monetari europeu, i qui haurà de restituir la seva antiga moneda i demanar el seu ingrés a l’euro.
La secessió no és doncs, motiu d’incompatibilitat amb la permanència d’un determinat territori a la UE. No pot ser d’altra manera, si Flandes hagués de ser expulsada de la UE, per causa de la seva hipotètica independència, aleshores, Brussel·les (seu de les institucions comunitàries) hauria de quedar fora de la UE. Ja es veu que això és del tot impossible. Finalment cal advertir a Espanya que l’única incompatibilitat amb la permanència d’un territori membre de la UE és la manca de democràcia. Ho dic des del convenciment que molts espanyols s’estimarien més viure sota un règim autoritari (amb la corresponent connivència de la Casa Reial, per no perdre la tradició familiar), abans que ser testimonis del trencament d’Espanya. Tal i com estableixen els criteris de Copenhaguen els Estats amb règims autoritaris i/o dictatorials no poden ser membres de la UE, com tampoc ho poden ser del Consell d’Europa entre moltes altres organitzacions internacionals. Aquesta consideració no és baladí. Espanya s’acosta perillosament a un carreró sense sortida. La secessió de Catalunya, la possible intervenció de la UE, l’ofegament econòmic que provoca el deute espanyol, la creixent conflictivitat social... són masses fronts oberts, masses focus d’inestabilitat com per que el joc dels equilibris democràtics els pugui resoldre satisfactòriament. Ara per ara, no es tracta de saber qui està per Catalunya i qui per Espanya, si no qui està per la democràcia i qui no.

Albert Pont
Vicepresident del Cercle Català de Negocis

4 comentaris:

MarcSC ha dit...

Interessant, colpidor i un punt "acullunidor" el plantejament final, ara si que veig que tenim pressa.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

ALbert, moltes felicitats pel blog, i sobretot pel llibre "Delenda est Hispania", són genials i sorprenents els arguments que hi exposes. animo tothom a llegir-lo!!

Ben d'hora, ben d'hora CATALUNYA NOU ESTAT D'EUROPA!

mercur ha dit...

Estic llegint el llibre "delenda est... i realment es molt aclaridor. Es obvi que si volem sobreviure no sols com a Catalans, si no com a persones en un entorn democràtic, hem de fugir d'on estem. No hi ha futur tal i com estem ara.
Gràcies Albert per aquest sensacional llibre!!!