El tricentenari del Tractat d’Utrecht
Aquest any alguns gosen celebrar una
autèntica infàmia: el Tractat d’Utrecht de 1713; un conjunt de tractats internacionals
on els representants de les potències de l’època varen decidir el destí de
nacions senceres, repartint-se el seu llegat amb una avidesa de poder que no
deixava el més mínim espai a l’ètica i a la humanitat. Fruit de les rivalitats
dinàstiques entre personatges de cotó fluix que no coneixien del món més que
els palaus de la cort a la qual representaven, les potències signatàries es varen
repartir el lucratiu negoci que suposava la cacera indiscriminada d’esclaus i
el seu tràfic entre Àfrica i les Amèriques. Així es va legalitzar un dels
majors genocidis comesos per europeus d’esquenes a la més bàsica de les morals
cristianes. I ara, d’això en pensem fer una festa...
Utrecht i els tractats que el seguiren, encara
és recordat pels pobles de la nació catalana com la prova incorruptible d’una
vergonyant traïció. Les potències europees varen deixar sola una Catalunya
indefensa a mercè de la voluntat d’un monarca estranger que no coneixia límits
en la seva ànsia de poder. Malgrat els intents frustrats de la incorruptible Reina
Anna d’Anglaterra, les potències signatàries varen complir les disposicions
d’Utrecht només en allò que els interessava. L’incompliment del tractat per
part del rei de Castella, de l’emperador dels austríacs i dels reis d’Anglaterra,
va portar a la desaparició de la nació més antiga d’Europa per un ominós dret
de conquesta que es va auto atorgar el rei dels castellans. A canvi, tots ells es
varen poder repartir el llegat històric dels catalans, així com les possessions
territorials de la confederació de pobles que fins aleshores els nostres
avantpassats varen liderar.
Massa sovint el món desconeix que Utrecht
va ser seguit de més de cent anys d’ocupació militar espanyola sobre Catalunya.
Ocupació que en gran mesura avui encara perdura. Disculpeu a aquells catalans
que no sentin més que indignació en escoltar les paraules d’aquella noble
ciutat holandesa. No obstant això, Utrecht, juntament amb el Decret de Nova
Planta (1716), varen suposar l’inici de la resistència catalana davant
l’obstinada voluntat assimilacionista de Castella. Avui els catalans afrontem
el futur amb l’esperança de poder restituir ben aviat aquella mateixa sobirania
que les nacions estrangeres ens varen arravatar incomplint el testament de
Carles II, el jurament a Corts de Felip V, les capitulacions de Barcelona i les
pròpies constitucions catalanes; però sobre tot, incomplint un principi
estructural del Dret Internacional contemporani com és la igualtat sobirana
entre els Estats. Catalunya mai va donar el seu consentiment a les potències
estrangeres per decidir el seu propi futur. La voluntat dels catalans no ha
estai mai acceptar la seva assimilació política, cultural i lingüística; i ara reclama
al món que es posi fi a una injustícia que traspassa tots els límits de la
legalitat internacional.
A aquestes alçades de la vida, Catalunya
no espera despertar les simpaties de ningú. No pretén remoure la consciència
d’aquells que no coneixen més ètica que el propi utilitarisme. Però convindria
que comencés a quedar clar, que als catalans no ens importarà gaire les
conseqüències que la restitució de la nostra sobirania pugui comportar per a
cap altre poble; menys encara per aquells que s’han lucrat d’una injustícia
històrica. L’interès de cap altra nació passarà mai més per damunt de la nostra
voluntat.
El 1713, el futur de Catalunya va ser a
les mans d’Espanya i d’Europa. Ves que no arribi el moment en que el destí
d’Espanya i d’Europa sigui a les mans de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada