dilluns, 3 de juny de 2013



El tricentenari del Tractat d’Utrecht

Aquest any alguns gosen celebrar una autèntica infàmia: el Tractat d’Utrecht de 1713; un conjunt de tractats internacionals on els representants de les potències de l’època varen decidir el destí de nacions senceres, repartint-se el seu llegat amb una avidesa de poder que no deixava el més mínim espai a l’ètica i a la humanitat. Fruit de les rivalitats dinàstiques entre personatges de cotó fluix que no coneixien del món més que els palaus de la cort a la qual representaven, les potències signatàries es varen repartir el lucratiu negoci que suposava la cacera indiscriminada d’esclaus i el seu tràfic entre Àfrica i les Amèriques. Així es va legalitzar un dels majors genocidis comesos per europeus d’esquenes a la més bàsica de les morals cristianes. I ara, d’això en pensem fer una festa...
Utrecht i els tractats que el seguiren, encara és recordat pels pobles de la nació catalana com la prova incorruptible d’una vergonyant traïció. Les potències europees varen deixar sola una Catalunya indefensa a mercè de la voluntat d’un monarca estranger que no coneixia límits en la seva ànsia de poder. Malgrat els intents frustrats de la incorruptible Reina Anna d’Anglaterra, les potències signatàries varen complir les disposicions d’Utrecht només en allò que els interessava. L’incompliment del tractat per part del rei de Castella, de l’emperador dels austríacs i dels reis d’Anglaterra, va portar a la desaparició de la nació més antiga d’Europa per un ominós dret de conquesta que es va auto atorgar el rei dels castellans. A canvi, tots ells es varen poder repartir el llegat històric dels catalans, així com les possessions territorials de la confederació de pobles que fins aleshores els nostres avantpassats varen liderar.
Massa sovint el món desconeix que Utrecht va ser seguit de més de cent anys d’ocupació militar espanyola sobre Catalunya. Ocupació que en gran mesura avui encara perdura. Disculpeu a aquells catalans que no sentin més que indignació en escoltar les paraules d’aquella noble ciutat holandesa. No obstant això, Utrecht, juntament amb el Decret de Nova Planta (1716), varen suposar l’inici de la resistència catalana davant l’obstinada voluntat assimilacionista de Castella. Avui els catalans afrontem el futur amb l’esperança de poder restituir ben aviat aquella mateixa sobirania que les nacions estrangeres ens varen arravatar incomplint el testament de Carles II, el jurament a Corts de Felip V, les capitulacions de Barcelona i les pròpies constitucions catalanes; però sobre tot, incomplint un principi estructural del Dret Internacional contemporani com és la igualtat sobirana entre els Estats. Catalunya mai va donar el seu consentiment a les potències estrangeres per decidir el seu propi futur. La voluntat dels catalans no ha estai mai acceptar la seva assimilació política, cultural i lingüística; i ara reclama al món que es posi fi a una injustícia que traspassa tots els límits de la legalitat internacional.
A aquestes alçades de la vida, Catalunya no espera despertar les simpaties de ningú. No pretén remoure la consciència d’aquells que no coneixen més ètica que el propi utilitarisme. Però convindria que comencés a quedar clar, que als catalans no ens importarà gaire les conseqüències que la restitució de la nostra sobirania pugui comportar per a cap altre poble; menys encara per aquells que s’han lucrat d’una injustícia històrica. L’interès de cap altra nació passarà mai més per damunt de la nostra voluntat.
El 1713, el futur de Catalunya va ser a les mans d’Espanya i d’Europa. Ves que no arribi el moment en que el destí d’Espanya i d’Europa sigui a les mans de Catalunya.

Cap comentari: