diumenge, 28 de juliol de 2013

Pel món, amb peus de plom



Pel món, amb peus de plom

Publicat a: El Punt Avui. Edició Nacional 27-07-2013 Pàgina 6
 
L'admissió de Catalunya a les Nacions Unides com a membre de ple dret requerirà del suport d'un mínim de 128 estats a l'Assemblea General. A més, haurà de superar el vot favorable de com a mínim nou dels quinze membres del Consell de Seguretat. Entre aquests, haurem de tenir necessàriament l'aprovació de tots els seus membres permanents (els Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina). No ens servirà de res la seva abstenció. Necessitem el vot favorable de tots, ja que tenen dret de veto. Conseqüentment, la Generalitat haurà de fer molta feina si vol garantir tant el reconeixement internacional de Catalunya, com la seva admissió als organismes internacionals. I des de la societat civil no sempre som plenament conscients de la dificultat que tenen les nacions recentment emancipades a l'hora d'obtenir-lo.

Considerem el cas de Palestina. El 23 de setembre del 2011, data de la sol·licitud de la seva adhesió a les Nacions Unides, Palestina tenia el reconeixement de més de 130 estats i les simpaties d'una quarantena més; segons manifestava Mahmud Abbas, president de l'Autoritat Nacional Palestina. Així, en principi, la seva candidatura superava amb escreix el suport mínim necessari tant a l'Assemblea General com al Consell de Seguretat. Tanmateix, la seva sol·licitud va ser desestimada per l'únic veto dels Estats Units, que varen subordinar l'ingrés de Palestina a la conclusió d'un acord previ amb Israel. Una excusa com qualsevol altra. El cas és que, amb aquesta maniobra, els Estats Units oferien a Israel una posició de força davant una hipotètica negociació amb els palestins. Encara més, a la pràctica, els Estats Units cedien el seu dret de veto al seu vell aliat. De fet, es podria dir que Israel és, amb tota probabilitat, l'únic estat que sense ser membre permanent del Consell de Seguretat té dret de veto efectiu; encara que només sigui per “delegació” dels Estats Units.

Això ens hauria de servir d'experiència a nosaltres, els catalans. No podem subestimar la força política i diplomàtica d'alguns estats, per petits que ens semblin.

Sovint diem que la societat civil catalana lidera el procés sobiranista. I sort en tenim que sigui així. Però ha arribat un cert estadi del procés en el qual hem de començar a ser molt més curosos i pensar com un estat. Hauríem d'anar amb peus de plom si no volem que les nostres accions entorpeixin la delicada labor diplomàtica de la Generalitat. En aquest moment del procés, mostrar poc tacte amb la sensibilitat d'estats que poden condicionar l'admissió de Catalunya a les Nacions Unides no és una tàctica gaire intel·ligent. Personalment, em moro de ganes d'afegir-me a la cadena humana de la propera Diada, en qualsevol punt més enllà de la frontera amb França. Però, per altra banda, penso que, més enllà de la reivindicació folklòrica, França ho podria considerar un desafiament a la seva sobirania. I només cal la seva disconformitat per quedar fora de l'ONU.

De la mateixa manera, sovint hem demostrat la nostra solidaritat amb altres pobles sense estat: palestins, tibetans, occitans, sahrauís... Això ens honora com a poble i com a persones. I, a més, segurament no ens falten motius per tenir-los presents en els actes reivindicatius del sobiranisme català. Però em pregunto fins a quin punt no estarem pecant d'ingenuïtat i fins a quin punt calculem l'impacte de les nostres accions. Ho dic, perquè em va agradar molt veure un cantant palestí al final del Concert per la Llibertat. Però m'hauria agradat molt més veure que aprenem a evitar conflictes innecessaris. Si volem arribar a bon port, no podem anar pel món amb un lliri a la mà, ni fent broma amb una corona d'espines al cap.

Cap comentari: