Els pobles que tradicionalment han basat la seva
economia en el pasturatge nòmada i els pobles sedentaris que s’han dedicat a
l’agricultura, sovint han mantingut relacions tenses, si no obertament
conflictives; especialment quan es tracta de pobles veïns, ja que aleshores
topen les seves concepcions de la vida. De fet, no és difícil veure com els
interessos dels uns són incompatibles amb els dels altres: sembla que quan
entren en contacte una activitat econòmica exclou l’altra. Però les
discrepàncies entre ambdós pobles, no es limita als usos del sòl. Darrera cada
activitat econòmica sovint sorgeix tot un estil de vida, de costums i de
valors; i diferents percepcions d’aspectes tan fonamentals com la vinculació a
la terra, els recursos, la propietat, la pertinença, la identitat, la
comunitat... De fet, ambdues formes de producció, sovint donen lloc a societats
amb valors contraposats, quan no obertament antagònics, i a formes
d’organització política i territorial diferenciades. L’arrelament a la terra,
l’explotació dels recursos i l’organització social entre molts altres aspectes
són diferents en ambdues societats. Per a les societats nòmades que basen la
seva economia en el pasturatge, la terra és un medi, el seu entorn, si no un
lloc de pas. En canvi, el lligam entre terra i persones en aquelles societats
l’economia de les quals es basa en l’agricultura, és molt més fort; ja que es
basa en una concepció de la propietat del medi ben diferent. La terra és pel
pagès, allò que el ramat representa pel pastor; de fet és el seu medi de vida.
Ambdós tipus de pobles, els ramaders transhumants i
els agricultors sedentaris, van creant amb el anys usos i costums diferents,
formes de vida diferents, que es consoliden amb el pas de les generacions, i
que sovint acaben determinant la concepció de les seves respectives formes més
elementals d’organització política. Les societats basades en la agricultura
sedentària, sovint s’organitzaven en comunitats amb nuclis de població
dispersos i sovint de caràcter familiar, més o menys homogènies atenent a les
característiques geogràfiques del territori. Aquests aviat creaven institucions
comunes que facilitaven el comerç o l’explotació dels recursos, deixant per a
cada masia, per a cada vall o comptat, la concepció de la seva pròpia
organització social. Això condicionà el model català d’expansió política i
comercial. El Tribunal d’Aigües de Valencia, o els Consolats de Mar de la
Catalunya medieval que tan varen contribuir en la codificació del Dret consolar
y marítim, en són uns bons exemples. A l’actualitat encara és possible trobar
reminiscències dels pobles que formaven part de civilitzacions sedentàries. Una
de les seves manifestacions és, l’abundància de cognoms d’origen toponímic,
geogràfic, o fins i tot, de cognoms relacionats amb oficis. Sovint fins i tot,
la casa d’origen té el seu propi nom, com si d’una entitat amb personalitat
jurídica diferenciada es tractés. Però més que la procedència toponímica o
econòmica dels cognoms, els pobles sedentaris es caracteritzen per la
importància del llinatge. És fàcil dons, que dues persones amb un mateix
cognom, formin part d’un mateix llinatge; i quan no sigui així, comparteixin si
més no, avantpassats amb un origen comú.
En canvi, els pobles amb origen en civilitzacions
transhumants hi predominava el costum de vincular els cognoms de les persones,
no a un determinat llinatge familiar, si no a una determinada col•lectivitat
amb clares vinculacions de vassallatge. A Castella, per exemple, encara hi
predominen els cognoms acabats amb l’infinitiu saxó --ez que indica
«pertinença»; pertinença a un determinat grup, sí, però també a un determinat
rey-pastor que concentra tot el poder en aquella particular concepció del
feudalisme: els «señoríos». En aquestes societats, és molt més fàcil trobar
dues persones que tot i compartir cognom, no tinguin cap mena de vinculació de
consanguinitat o de parentesc, si no d’ancestres que mantenien una mateixa
relació de vassallatge. Sovint són societats que han acabat reproduint
l’estructura jerarquitzada del mateix ramat d’ovelles que les sustenten, al cap
d’amunt dels quals es troba el pastor (senyor feudal), assistit per dos gossos
d’atura (l’exèrcit i l’Església), com a metàfora d’una societat jerarquitzada
on els particularismes, i la identitat individual es fonen sota l’opressora
realitat social. No és gens estrany dons, que les societats amb origen en
civilitzacions nòmades (transhumants) acostumin a donar lloc a formes
d’organització política força jerarquitzades, militaritzades i uniformadores; i
que concebin Estats unitaris, on els règims que s’hi succeeixen i les
ideologies predominants a cada època (absolutisme, jacobinisme, feixisme...)
tinguin totes elles en comú, la concepció patrimonial de l’estat, la
centralització i la concentració del poder. El nomadisme no només determina les
relacions entre els membres de la seva col•lectivitat, si no també, la forma de
relacionar-se amb altres pobles veïns. D’això en surt un model de Reconquesta
eminentment castellà, basat en la usurpació de la terra; l’aniquilació de les
institucions autòctones, dels usos i costums; en l’exclusió social, i
l’homogeneïtzació cultural i política. Com deia Baptista i Roca, l’economia
dels pobles transhumants es basa en l’esgotament estacional dels seus propis recursos;
aquí rau el seu caràcter itinerant. I quan el ramat ha rasurat els prats
d’herbes d’allà on és originari, és conduït als prats veïns i d’aquí als pobles
veïns, on també n’esgoten els recursos... «transmetent» la seva cultura allà on
va. La situació pot resultar conflictiva, quan ramats acostumats a pasturar en
terres de ningú, entren en contacte amb els pobles de civilització sedentària,
violant les propietats de les finques, els drets de pas, el recurs de
l’aigua... Resulta fàcil dons, comprendre com del contacte entre pobles
pertanyents a civilitzacions tan antagòniques en pot resultar un conflicte
permanent; ja que la diferència, més enllà de la llengua o les hàbits
quotidians, rau en la pròpia concepció de l’organització política i social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada