dimecres, 18 d’agost de 2010

La presència de catalans a l'administració central de l'Estat

La presència de catalans a l’administració central de l’Estat és llastimosa; no tant pel concepte en sí mateix, que pot ser mereixeria un estudi psico-sociològic en profunditat; si no pel seu nombre tant en termes absoluts, com en termes relatius. Malgrat suposar un 18% de la població d’Espanya, la presencia catalana a l’administració de l’Estat, és purament testimonial. Ja fa temps que l’Estat va prendre consciència d’aquest fet i en conseqüència va inaugurar a Barcelona l’Escola Judicial i el Centre d’Estudis Internacionals, dependents del Ministeri de Justícia i del Ministeri d’Afers Exteriors; institucions on es prepara l’accés a determinats cossos superiors de l’administració com són la carrera judicial i la carrera diplomàtica, entre altres; en un intent d’apropar la funció pública a la societat catalana. Després de dècades de funcionament, però, la situació no a millorat gaire. Anualment tot just una desena de catalans aproven les oposicions a la carrera judicial, quan la representació de catalans en aquest cos de l’administració seguint criteris estrictament demogràfics, hauria de superar la cinquantena de candidats. De tots el cossos superiors de l’administració de l’Estat, el dels notaris, és el que presenta una major proporció de catalans (aproximadament un 4% del total). En la resta de cossos, els catalans no superen el 2%. Mal aniríem si l’accés a la funció pública, s’hagués de limitar exclusivament a criteris de demogràfics (com passa a les institucions de la Unió Europea); però la realitat mostra una sobrerepresentació de determinades comunitats autònomes (Madrid y Castella Lleó, principalment) de difícil justificació. Aquest fet a més, té conseqüències directes de primer ordre sobre el model d’Estat, l’agenda política, el repartiment de recursos o la concepció radial de les infraestructures; ja que determina la composició dels centres de decisió de l’Estat per raó del seu origen a una única comunitat lingüística; un cas com a mínim inusual en estats plurinacionals. Aquesta realitat, a més, perpetua la concepció patrimonial de l’Estat espanyol, per part d’una de les quatre comunitats lingüístiques que l’integren.

Al mapa següent, i a títol d’exemple, podem veure la procedència dels diplomàtics espanyols amb rang d’ambaixador (2005) segons el seu origen autonòmic (que no ha de coincidir necessàriament, amb la pertinença a una determinada comunitat lingüística, és clar). Com s’observa, gairebé podríem dir que en termes absoluts els diplomàtics oriünds de Madrid monopolitzen la carrera diplomàtica. El 2005 hi havia 128 ambaixadors nascuts a Madrid front els 17 nascuts a Catalunya.




Al mapa següent podem observar l’origen dels ambaixadors espanyols en termes relatius; concretament, s’hi representa el nombre d’ambaixadors per cada milió d’habitants. El mapa, en sí, és prou il•lustratiu, de manera que no mereix gaires comentaris més. Com veiem no es tracta però, d’un problema exclusiu dels catalans. 







La realitat que mostra aquest segon mapa és, en part, conseqüència d’aquell altre mapa polític de l’Espanya de 1854, on si distingien les «quatre Espanyes» (la unitària, la foral, la colonial, i la assimilada). Mostra dons la perpetuació dels castellano-lleonesos, altrament dits, «castellano viejos» (o potser hauríem de dir «cristiano viejos»), en els càrrecs de decisió, gestió y administració de l’Estat, front els «castellano nuevos» o «conversos». Els catalans, però, som un cas a part; encara no entrem en cap de les dues categories anteriors; potser per que el procés d’assimilació encara no ha acabat.

Des de Madrid, sovint se’ns diu que a Catalunya no hi ha hagut mai ni tradició ni vocacions de funcionariat; i que aquí, l’èxit professional es relaciona principalment amb el món de l’empresa privada. Així, per exemple, pretenen explicar-nos la manca de vocacions als cossos de seguretat de l’Estat. Potser, una part d’aquest fenomen es pugui explicar en aquets paràmetres, sí; però com dic, no es tracta d’un problema exclusivament català, si no que rau en la mateixa concepció patrimonial de l’Estat. Aquests arguments es desmunten fàcilment, quan veiem les xifres de candidats a mossos d’esquadra. Ja en 1994 es superaven les 18.000 sol•licituds per a unes 700 places; cosa que donava el major rati de candidats per plaça en un cos policial de tota la Unió Europea. Si fos una qüestió purament vocacional, la proporció de candidats a ocupar places lliures de la guàrdia civil, o del cos nacional de policia hauria de ser semblant a la presentada pels mossos d’esquadra o pels cossos municipals. També, se’ns intenta justificar la manca de catalans a l’administració central de l’Estat, argumentant que nosaltres (a diferència de bascos i navarresos) no deixem Catalunya per anar a viure a Madrid. I em part, és cert. Recordo una conversa informal amb un ambaixador espanyol, en la que m’argumentava l’èxit del pont aeri, en la creixent dependència de Barcelona en vers Madrid. El vaig contestar, que efectivament podia haver-hi una «certa dependència», però l’èxit del pont aeri, no es basava en aquesta; si no en el fet que els catalans que freqüentem Madrid, tornem a casa al cap vespre, o els divendres en els pitjors dels casos. Altrament, el pont aeri no tindria sentit ja que és d’anada i tornada. És cert dons que no temin tradició d’anar a viure a Madrid, en la mateixa proporció que els ciutadans d’altres comunitats. Però aquest fet, tampoc justificaria la manca de representants catalans a l’administració de l’Estat, car es un fenomen que no es dóna en el cas de les institucions de la Unió Europea, o d’altres entitats i organitzacions internacionals, per exemple, situades en latituds molt més llunyanes.

La qüestió, resulta més preocupant si analitzem la representació de catalans en el càrrecs polítics de l’administració de l’Estat (ministres, vicepresidents, secretaris generals, secretaris d’Estat); és a dir, càrrecs pels quals no hi ha d’haver necessariament ni vocació, ni procés de selecció, ja que són designats seguint criteris que responen a la mera oportunitat política.






El mapa anterior representa l’origen dels ministres de l’Estat des de la transició fins el 2007 en termes relatius; és a dir, mostra el nombre de ministres per cada milió d’habitants i per comunitat autònoma. Com en el cas dels funcionaris diplomàtics, determinades comunitats autònomes hi estan extraordinàriament sobrerepresentades. En el cas de Catalunya, la situació dels representats polítics catalans és força millor que la que presenten en gairebé tots el cossos de funcionaris de l’estat. Tot i així, una representació de 4 ministres per milió d’habitants davant dels 21 de Madrid, o el 17 de Castella Lleó, és un atemptat contra la pluralitat sociològica i cultural de l’Estat. No deixa de ser curiós com el pes de la històrica continua determinant el caràcter unitari, centralista i patrimonial de l’Estat. A alguns (entre els que m’hi incloc) ens agrada veure certs paral•lelismes, entre l’anterior mapa que mostra l’origen dels ministres i aquest altre que es mostra a continuació:




Deliberadament és un mapa mut. Però que sigui mut, no vol dir que no ens hagi de dir res. Els amants de la història, hauran vist de seguida que es tracta d’un mapa d’Espanya; de l’Espanya de la Guerra Civil. Concretament ens mostra el front de la guerra l’abril de 1938, una vegada els bàndols (nacional i republicà) varen quedar definits en els seus respectius territoris. En blau s’hi mostren les regions (capitanies generals) on va triomfar l’alçament nacional, i aquelles que tot seguit es varen incorporar al «movimiento» els mesos immediatament posteriors al juliol de 1936. En vermell, s’hi mostren els territoris que encara varen resistir fidels a la Segona República. És a dir, el mapa que representa l’origen dels ministres, no és res més que una fidel representació de l’Espanya dels vencedors i de la dels vençuts.

A principis de 2005, el President de Foment del Treball Nacional, Joan Rosell, apareixia a «Libertad Digital» anunciant la seva renúncia a participar en les eleccions a la presidència de la patronal espanyola CEOE. L’article resa així: «en un contexto marcado por el debate de la reforma del Estatut, la OPA de gas Natural a Endesa, la campaña de boicot a los productos catalanes y el escaso apoyo obtenido entre las principales organizaciones que integran la CEOE, Rosell ha decidido finalmente renunciar a promover una candidatura en las elecciones que tendrán lugar el próximo 16 de febrero». Per aquelles mateixes dates (7 de març de 2005) apareixia una petita nota a El País explicant la manca de suport de la candidatura de l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, a ocupar la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola. L’article ens ho presenta molt diplomàticament: «son remotas las posibilidades de que este arzobispo, destinado a ser muy pronto cardenal, salga elegido presidente de la Conferencia Episcopal». Ell mateix es justificava tot afirmant que «España no está preparada para tener a un catalán en la Presidencia de la Conferencia Episcopal». Per altra banda, el President Montilla reconeixia en una aparició radiofònica en la que aproximadament venia a dir «a Espanya no ens entenen... és més, no ens volen entendre... és més, no ens hi volen...». Aquest mateix «no ens hi volen» l’he sentit a dir a certs ambaixadors d’origen català, i a algun antic Director General de la Caixa; els noms dels quals guardaré en silenci.

No ens trobem dons davant d’un fenomen anecdòtic, ni d’un boicot personal i aïllat portat a terme per determinats polítics, alts funcionaris o empresaris, provinents d’un determinat àmbit sociològic o ideològic que fan la seva guerra particular contra Catalunya a títol personal. Es tracta d’una discriminació institucionalitzada, assentada en tots els organismes de l’aparell de l’Estat sense excepció, que emana de la pròpia Constitució de 1978 i de la pròpia concepció de l’Estat.





Cap comentari: