Darrerament sembla com si el procés sobiranista hagués perdut el nord. Queda lluny l’esclat d’entusiasme i optimisme que l’onze de setembre passat inundava els carrers de Barcelona des de Gràcia fins la Ribera. Sembla impossible que la societat catalana pugui repetir una fita històrica com aquella. Avui el pessimisme s’ha apoderat del carrer. A la plaça, les converses entre els veïns han canviat de to; transmeten dubte, desconfiança i incertesa. Fins feia poc, la independència era un valor absolut; una fita abstracte, quasi mística, carregada d’un cert romanticisme utòpic capaç d’alterar la percepció de la realitat i de fer-nos creure que tot era possible. Però ara la realitat del dia a dia s’imposa. A la cruesa de la crisi i de retallades impossibles de justificar, s’hi afegeix la fatiga emocional d’aquells que comencen a ser conscients de les dificultats que ens trobarem durant tot el procés. 

Però no ens hem de deixar vèncer per les circumstàncies. Som al vell mig d’una guerra psicològica. Espanya ens vol vençuts, i per això posa a prova la solidesa de la nostra convicció. La seva tàctica és l’esgotament psicològic i emocional. Tanmateix, tant l’excés d’entusiasme com l’apatia són estats d’ànim a evitar. Hem de saber conservar el cap fred. No es pot dir mai blat fins que no és al sac i ben lligat. Però, deixeu-me que us digui una cosa: mai havíem arribat tant lluny com ara. De fet, ni tan sols fa uns mesos haguéssim imaginat arribar al punt del procés on ens trobem, de forma tan ràpida, pacífica i ordenada. Sí, ja sé que potser aquesta no és la percepció general. Però hem de ser conscients del fet que les contradiccions pròpies de tot procés sobiranista ens fan perdre la perspectiva de les coses. En els darrers anys, els precedents del procés es succeïen com pluja fina: la defensa del projecte d’Estatut al Congrés dels Diputats, l’ominosa sentència del Tribunal Constitucional, la manifestació de 2010, les consultes sobre la independència, la campanya del no vull pagar... Però des de l’onze de setembre tot ha adquirir una altra dimensió. El procés s’ha accelerat de forma exponencial com un torrent després de l’aiguat.

Necessàriament, el procés sobiranista havia de passar per diverses fites històriques. La primera, una manifestació multitudinària de la incontestable voluntat popular. Aquesta ja l’hem viscuda, tot i que possiblement l’haurem de tornar a repetir. La segona, l’escenificació de la impossibilitat de fer encaixar Catalunya en el trencadís espanyol. Aquesta es va produir immediatament després de la primera, amb la negativa de Rajoy de donar un nou tractament fiscal a Catalunya. La tercera, unes eleccions amb caràcter plebiscitari on la qüestió de la sobirania monopolitzés el debat electoral. Entre una i l’altre, poc més d’un mes i mig. La quarta, l’aprovació d’una declaració de sobirania pel Parlament de Catalunya, seguint el model dels processos sobiranistes de l’Europea de l’Est. A ella s’hi va destinar el primer període de sessions del Parlament, immediatament posterior a les festes de Nadal. Calia, no obstant, eixamplar la majoria parlamentària en favor del dret a decidir. I això també s’ha fet. I inevitablement, es feia necessari canalitzar les contradiccions internes d’alguns partits i entitats socials. Ara, només ens cal complir dues úniques fites: activar el detonant de la secessió i escenificar la seva legitimació democràtica, bé sigui a través d’una declaració unilateral o mitjançant un nou procés electoral.  

Fins ara tot ha seguit un ordre meticulosament dissenyat. La Generalitat, sap molt bé què es fa, encara que de vegades pequi de prudent. Però així ha de ser; ha de mesurar les amenaces i neutralitzar les nostres pròpies debilitats. Ara només cal esperar el moment oportú. Però mentre estant, encara hi ha molta feina a fer. Cal ampliar la majoria social, i sobre tot, en moments de canvi vertiginós com els que s’acosten, cal transmetre confiança i suport als nostres representants. S’acosten temps d’heroïcitats, tant per a ells, com pel conjunt de la societat. Aviat s’evidenciarà que l’estratègia de l’esgotament emocional no porta enlloc.