divendres, 10 de gener de 2014




Única sentència, independència

         El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia (TIJ) és el principal òrgan judicial de les Nacions Unides. El seu Estatut li atorga dues funcions: a) decidir sobre les controvèrsies internacionals de naturalesa jurídica que sorgeixin entre Estats i b) emetre opinions consultives respecte aquelles qüestions jurídiques que els hi presentin la resta d’òrgans i institucions de les ONU. El mateix estatut estableix dos procediments diferents, un per a cada funció.
El primer procediment és de naturalesa litigiosa. En aquest cas, les parts es sotmeten voluntàriament a la jurisdicció del Tribunal a fí de dirimir una determinada controvèrsia. El procés, consta de tots els procediments i instruments propis de qualsevol altre procés litigiós que es pugui donar en el si dels òrgans judicials interns dels Estats. La sentència és definitiva i inapel·lable. Les sentències del TIJ només admeten recurs per defecte de forma, per exemple, per recusació d’algun dels membres del Tribunal; cosa que no admetia el Tribunal Constitucional espanyol en el cas de la seva “sentència” sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tanmateix, la sentència del TIJ només és d’obligat compliment per a les parts en la controvèrsia que l’ha motivada i, per tant, només es pot aplicar al cas específic que s’ha jutjat.
El segon procediment no té naturalesa contenciosa, si no consultiva. En aquest cas, el Tribunal Internacional de Justícia actua com a òrgan consultiu de les Nacions Unides sobre qüestions de caràcter jurídic. A diferència del procediment anterior, la decisió del Tribunal no adopta la forma de sentència si no de dictamen consultiu. Atenent a les disposicions de l’article 38 del seu Estatut, el dictamen consultiu també és font de Dret, ja que estableix l’opinió de la doctrina internacionalista sobre una determinada qüestió. A més, tant la sentència com l’opinió consultiva ocupen un mateix nivell jeràrquic en les fonts de Dret Internacional.
Tanmateix, a diferència del procediment contenciós, el dictamen consultiu és aplicable de forma general i no només al cas que l’ha motivat. Per exemple, el dictamen consultiu d’11 d’abril de 1949 sobre l’afer de la reparació pels danys causats al servei de les Nacions Unides, va reconèixer la subjectivitat internacional de les Nacions Unides, equiparant-la a la dels Estats. D’aquesta manera s’atorgava a les Nacions Unides la sobirania que fins aleshores només era pròpia dels Estats. Aquell dictamen responia a una necessitat generada en un cas concret. Tanmateix, l’opinió consultiva del Tribunal es va acabar aplicant de forma general. Des d’aleshores es considera que totes les organitzacions intergovernamentals (no només les Nacions Unides), són entitats sobiranes i, per tant, subjectes de Dret Internacional Públic.  
         Atenent a aquestes consideracions, des del Cercle Català de Negocis, considerem del tot malintencionada, artificial i tendenciosa la polèmica sobre l’abast del dictamen consultiu del TIJ sobre la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo. L’opinió pública pot usar  tot i que incorrectament el terme “sentència” per referir-se a aquest dictamen. No es pot pretendre que la ciutadania conegui certs tecnicismes. Però això no altera en absolut la decisió del Tribunal, que diu: a) que la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo no contravé cap norma de Dret Internacional General, i b) que davant d’un conflicte entre el principi de legalitat i el principi de democràcia preval aquest últim.
Conclusió: en cas que el Parlament de Catalunya aprovés una Declaració Unilateral d’Independència: a) no estarà contravenint cap norma de Dret Internacional General, i b) la seva decisió no s’haurà de sotmetre al dictamen consultiu del Tribunal Interaccional de Justícia, l’opinió del qual queda reflectida perfectament en el dictamen de 2010 sobre la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo. De la mateixa manera tampoc haurem de recórrer a instancies jurídiques internacionals per que estableixi la prelació davant dues normes que entren en conflicte: el principi democràtic i el principi de legalitat, per que ja hi ha jurisprudència internacional que estableix la preeminència del primer sobre el segon.   
Voldria aprofitar per recordar que alguns organismes públics espanyols han traduït i transcrit l’esmentat dictamen sobre Kosovo, ometent arbitràriament els dos punts anteriorment descrits, que són precisament els més importants per que en ells es fonamenta el seu reconeixement internacional de Kosovo.

Cap comentari: