Els tractats constitutius de la UE són
molt clars. No existeix cap mecanisme d’expulsió que es pugui aplicar a un
territori secessionat d’un Estat membre de la UE. És més, el Partit Popular
Europeu va intentar introduir una clàusula als els tractats constitutius de la
EU en la que es preveia la creació d’aquest instrument per poder expulsar
Catalunya si gosava independitzar-se d’Espanya. La Comissió Europea, però, ho
va refusar. Els tractats de la UE no preveuen la situació que es generaria amb
la secessió de Catalunya, Flandes, Escòcia o de qualsevol altre territori d’un
Estat membre. De la mateixa manera, tampoc preveien l’adhesió de l’antiga RDA,
ni la sortida voluntària de part del territori d’un Estat membre, com va ser el
cas de Grenlàndia el 1984. Al final, allò que no està previst en els tractats
acaba rebent una solució estrictament política. I així serà en el nostre cas.
És cert que el nom de Catalunya no forma
part dels tractats constitutius de la UE, que la nostra no és llengua oficial
de la UE, i que no tenim una quantitat assignada de diputats al parlament
europeu. Però això no vol dir absolutament res. El nom de Catalunya no forma
part de la Constitució espanyola. La nostra llengua no és llengua oficial
d’Espanya. Tampoc tenim una quantitat de diputats assignats ni al Congrés dels
Diputats ni al Senat, com per exemple sí tenen els länders alemanys a la seva
càmera alta. I tanmateix, ningú dubta que Catalunya no formi part d’Espanya.
La permanència de Catalunya a la UE està
més que assegurada tant des d’un punt de vista jurídic, com polític. En primer
lloc, l’Estat català serà successor de la personalitat jurídica de l’Estat
espanyol, de la mateixa manera que les repúbliques bàltiques ho varen ser de l’antiga
Unió Soviètica. Això vol dir que Catalunya està obligada a respectar i a
complir els tractats internacionals subscrits per l’Estat espanyol. Només en el
cas de la descolonització, es permet que el nou Estat es pugui desvincular de
les obligacions contretes per l’Estat predecessor. Però aquest no és el nostre
cas. Els tractats de la UE no especifiquen què fer en cas de secessió d’una
part del territori d’un Estat membre, i així, el president de la Comissió
Europea va traslladar la qüestió al Dret Internacional general. El Dret
Internacional sí que és clar en aquesta matèria. La norma general anteriorment
exposada que estableix la transmissió directe dels tractats entre l’Estat
predecessor i l’Estat successor, té una excepció: els tractats constitutius
d’organitzacions internacionals. Això vol dir que haurem de sol·licitar
l’ingrés a la ONU, al Consell d’Europa, etc. Però el cas de la UE és diferent,
simplement per que no és una organització internacional, sinó una confederació
d’Estats.
Des d’un punt de vista polític la qüestió
també és diàfana. És cert que Espanya podria exercir el dret de vet sobre
l’adhesió de Catalunya. Però també ho és el fet, que en davant la nostra
secessió Espanya no podrà fer altra cosa que allò que li indiqui la UE. Mentre Espanya
i la UE no reconeguin la independència de Catalunya i no acceptin la nostra
permanència a la UE, l’Estat català no té cap obligació d’assumir ni un sol
cèntim del deute sobirà de l’Estat espanyol; ni aquest té forma de transmetre’l
sense el nostre consentiment. De manera que tant a Espanya com als seus
creditors internacionals els convé fer les coses bé i sense posar entrebancs.
Pel que fa al deute privat espanyol, aquest no té cap efecte sobre la
independència de Catalunya ja que és el deute assumit per entitats privades, no
per l’Estat. És a dir, Europa tindrà el mateix problema alhora de cobrar-lo
tant si ens independitzem com si no.
En el pitjor dels escenaris possibles, si
Europa no reconeix la independència de Catalunya, ens estarà dient que a tots
els efectes continuem sent una part d’Espanya, i per tant, una part d’un Estat
membre de la UE. Una independència de facto no reconeguda per la UE no ens en deixaria
fora. En canvi si ens reconeixen, no ho faran per expulsar-nos del seu club
privat, sinó per poder-hi establir relacions directament amb el nostre govern.
Una altra qüestió que cal considerar és
que l’adhesió d’Espanya al sistema monetari europeu es va fer gràcies a l’adopció de la pesseta,
la nostra moneda abans que Espanya l’adoptés com a divisa de tot l’Estat davant
l’impagament del deute de l’Estat espanyol el 1866. La nostra secessió obrirà
un interessant debat doctrinal sobre quin dels dos Estats podrà considerar-se
el continuador de la sobirania monetària d’Espanya, i per tant membre del
sistema monetari europeu, i qui haurà de restituir la seva antiga moneda i demanar
el seu ingrés a l’euro.
La secessió no és doncs, motiu
d’incompatibilitat amb la permanència d’un determinat territori a la UE. No pot
ser d’altra manera, si Flandes hagués de ser expulsada de la UE, per causa de
la seva hipotètica independència, aleshores, Brussel·les (seu de les
institucions comunitàries) hauria de quedar fora de la UE. Ja es veu que això
és del tot impossible. Finalment cal advertir a Espanya que l’única incompatibilitat
amb la permanència d’un territori membre de la UE és la manca de democràcia. Ho
dic des del convenciment que molts espanyols s’estimarien més viure sota un
règim autoritari (amb la corresponent connivència de la Casa Reial, per no
perdre la tradició familiar), abans que ser testimonis del trencament d’Espanya.
Tal i com estableixen els criteris de Copenhaguen els Estats amb règims
autoritaris i/o dictatorials no poden ser membres de la UE, com tampoc ho poden
ser del Consell d’Europa entre moltes altres organitzacions internacionals.
Aquesta consideració no és baladí. Espanya s’acosta perillosament a un carreró
sense sortida. La secessió de Catalunya, la possible intervenció de la UE,
l’ofegament econòmic que provoca el deute espanyol, la creixent conflictivitat
social... són masses fronts oberts, masses focus d’inestabilitat com per que el
joc dels equilibris democràtics els pugui resoldre satisfactòriament. Ara per
ara, no es tracta de saber qui està per Catalunya i qui per Espanya, si no qui
està per la democràcia i qui no.
Albert Pont
Vicepresident del Cercle
Català de Negocis
4 comentaris:
Interessant, colpidor i un punt "acullunidor" el plantejament final, ara si que veig que tenim pressa.
ALbert, moltes felicitats pel blog, i sobretot pel llibre "Delenda est Hispania", són genials i sorprenents els arguments que hi exposes. animo tothom a llegir-lo!!
Ben d'hora, ben d'hora CATALUNYA NOU ESTAT D'EUROPA!
Estic llegint el llibre "delenda est... i realment es molt aclaridor. Es obvi que si volem sobreviure no sols com a Catalans, si no com a persones en un entorn democràtic, hem de fugir d'on estem. No hi ha futur tal i com estem ara.
Gràcies Albert per aquest sensacional llibre!!!
Publica un comentari a l'entrada