Independència low cost. Qui ens ho havia de dir?

Negar l’evidència. Aquesta ha estat i seguirà sent una de les principals línies estratègiques de l’Estat espanyol en la seva ancestral confrontació amb Catalunya. Negar sistemàticament l’evidència, encara que només serveixi per continuar aferrats a la seva fantasia particular. Negar l’evidència; que vol dir, negar la major. Així pretén neutralitzar qualsevol argument generat a Catalunya per ben raonat, fonamentat i documentat que estigui. Així és com Espanya pretén compensar la seva incapacitat de generar arguments amb un mínim de fonament racional. 

Aviat assistirem a un nou escenari en el debat sobre la independència. En les properes setmanes el govern espanyol farà públic un nou informe «demolidor» sobre les balances fiscals. Aspira a ser un veritable punt d’inflexió. En ell es nega l’espoli fiscal de Catalunya. Ens pretendran convèncer que el dèficit fiscal de Catalunya és un logaritme neperià que tendeix a zero en l’infinit. El problema és que l’infinit no arriba mai... Però, més enllà del primer impacte, aquesta nova tesi es desinflarà com qualsevol altre bombolla especulativa mancada de sòlids fonaments.

Tanmateix, a nosaltres ja ens va bé. Fins ara, el país que volia accedir a la plena sobirania, havia de demostrar la seva viabilitat política i econòmica. Havia de demostrar que podia espavilar-se tot sol. D’això en depenia la seguretat i estabilitat internacionals. Fins i tot, durant la segona meitat del segle XX, el Dret Internacional va desenvolupar nous principis jurídics que havien d’assegurar la viabilitat econòmica dels països de recent independència. De fet, la Convenció de Viena de 1983, que regula el repartiment de béns i deutes de l’Estat en casos de successió d’Estats, és extremadament favorable als interessos d’aquests nous Estats. Aquesta era la resposta a la creixent preocupació sobre la viabilitat econòmica dels països del tercer món, que anaven accedint a la plena sobirania, durant el procés de descolonització. 

Més recentment, durant els anys noranta, es va produir l’accés a la plena sobirania d’una quinzena llarga de països de l’Europa de l’Est. Tots ells acabaven de sortir de règims polítics totalitaris i d’economies dirigides que els feien incompatibles amb la seva integració a als organismes occidentals i a l’economia de mercat. Tots ells varen haver de ser finançats, a canvi de comprometre’s a realitzar autèntiques reconversions de les seves respectives economies i a profundes reformes polítiques, seguint els estàndards europeus.

Tanmateix, aquesta vegada és diferent. Per primera vegada la sort de la metròpoli genera més dubtes que la que pugui generar el territori  secessionat. Potser, per que per primera vegada a la història un país del primer món s’independitza d’un país en vies de desenvolupament. En efecte, la comunitat internacional no té cap dubte sobre la nostra viabilitat política i econòmica. Fins i tot, reconeixen que a Catalunya només li manca tenir un Estat propi per poder integrar-se a l’economia global. Ans al contrari, qui genera seriosos dubtes és l’economia espanyola. I ja no pel seu deute sobirà que resulta del tot inassumible; si no per les seves contradiccions estructurals. Tan és així, que Catalunya no havia de presentar un pla de viabilitat de la seva pròpia economia, si no un pla de rescat de l’economia espanyola, per poder ser acceptada a la comunitat internacional.

Però anàvem errats. Aviat el govern espanyol ens facilitarà un document que evidència l’excés de cel per part de la comunitat internacional i la manca de fonament de la seva preocupació. Els dubtes que genera l’economia espanyola es demostraran infundats, quan el seu govern faci públic que Espanya mai ha requerit de les transferències de rendes amb origen a Catalunya. Aviat s’evidenciarà que els 267.000 milions d’euros de dèficit fiscal són mentida, malgrat s’hagin calculat en base a les dades que el propi govern espanyol va proporcionar l’any 2005. Mentien aleshores o menteixen ara? Probablement han mentit sempre.

Però tan se val. Ens prendrem el nou informe seriosament. Així, no caldrà apaivagar els ànims dels representants europeus. Ni caldrà elaborar impossibles plans de rescat d’Espanya que hipotequin la nostra economia. Simplement Espanya és viable per sí mateixa. Així doncs, ja es preveu que el nostre accés a la plena sobirania serà una independència low cost. Com no n’hi ha hagut cap altre. Espanya podrà fer front tota sola al seu deute i al seu desenvolupament regional. El govern espanyol aviat demostrarà que sempre ha prescindit d’un dels seus principals motors econòmics i, per tant, el dia que ja no el tinguin no el trobaran a faltar.

Nosaltres, en canvi, sí que els trobarem a faltar. Trobarem a faltar el seu menysteniment, la seva arrogància i l’actitud prepotent de nou ric. Trobarem a faltar l’aire quixotesc d’aquell que s’entesta en defensar un món que mai havia existit i en crear falsos enemics on només hi ha molins de vent atrotinats.