El Dret Internacional preveu que en casos d’independència, el
nou Estat es pugui deslliurar dels compromisos contrets per l’Estat predecessor
amb empreses privades. Aquest és un instrument creat per garantir la sobirania
dels Estats sobre recursos naturals i els seus béns públics. Però, aquesta
norma només és aplicable en els cassos de descolonització. En la resta, com en
el cas català, prevalen els drets de les empreses privades que exploten els
recursos i els béns públics del nou Estat.
És a dir, en principi, la independència no es motiu de nul·litat
dels contractes públics, siguin d’obres, de serveis, de subministrament, de
concessió o de col·laboració. Per tant, les empreses concessionàries de béns
públics tindran garantits els seus drets d’explotació i de concessió després de
la independència efectiva de Catalunya.
Ara bé, a la pràctica s’ha de fer una transposició d’ordenaments
jurídics. De fet, les empreses concessionàries hauran satisfet a l’Estat
espanyol les quantitats acordades a canvi d’una determinada concessió a
Catalunya. La qüestió que planteja la independència és que, per una banda,
l’Estat català estarà obligat a mantenir els drets de les empreses concessionàries;
mentre que per l’altra, no haurà percebut absolutament res per la concessió de
l’explotació dels seus recursos i béns públics; ni ho podrà fer, fins que no
s’hagi extingit el termini de cada concessió. És a dir, si no fem res per
evitar-ho l’Estat espanyol continuarà sent l’únic beneficiari de les
concessions de béns públics situats a Catalunya més enllà de la independència.
En el supòsit de secessió pactada, Catalunya podria reclamar a
Espanya les compensacions necessàries per garantir la continuïtat de
l’explotació dels seus béns públics. O bé Espanya transfereix a Catalunya els
guanys de les concessions de béns públics catalans, o bé s’hauran de restar del
deute públic espanyol que Catalunya hagi d’assumir, una vegada acordat el
repartiment de béns i deutes de l’Estat. D’aquesta manera les controvèrsies
entre els dos Estats no afectarien ni als drets i deures de les empreses
concessionàries, ni als drets dels seus usuaris.
El problema és que, ara per ara, anem a una secessió no pactada.
Per tant, molt probablement el nou Estat no podrà reclamar cap compensació per
l’explotació del seus recursos i béns públics a l’Estat predecessor. En qualsevol
cas, s’haurà de buscar la fórmula que permeti fer compatible els drets de les
empreses concessionàries amb els drets del nou Estat, que és qui hauria
d’atorgar les llicències i els contractes de concessió i renovar-les, si
s’escau, l’endemà mateix de la independència. Això suposa que l’Estat català podria
fer passar per caixa a les empreses concessionàries de béns públics a canvi de
respectar els contractes signats amb l’Estat espanyol. És cert, que en aquest
cas, les empreses concessionàries hauran pagat dues vegades per una mateixa
concessió. Tanmateix, tenint en compte els estrets vincles personals i les
interdependències entre les seves executives i l’Estat espanyol, els serà fàcil
reclamar-ne les compensacions pertinents; encara que, com sempre, sigui a costa
dels contribuents espanyols.
Tanmateix, no hi ha motiu
per fer extensibles aquestes consideracions a aquells casos particulars en els
que la inversió ja estigui amortitzada, ni en aquells que serveixin per
compensar les pèrdues de concessions situades en altres territoris de l’Estat
espanyol. Això, inclou les autopistes de Madrid, les compensacions a l’empresa
Castor i el dèficit tarifari de les companyies elèctriques, entre altres.
Aquests consideracions són especialment pertinents si tenim en
compte les necessitats de tresoreria de l’Estat català l’endemà mateix de la
independència. Si es fan les coses ben fetes i amb una certa visió estratègica,
no caldrà que Catalunya s’endeuti per garantir la continuïtat dels serveis
públics i la viabilitat econòmica del nou Estat. En qualsevol cas no té sentit
endeutar-se encara més amb la banca comercial catalana, quan aquesta és
beneficiària directe de l’explotació de nombrosos béns públics catalans.
Així doncs, caldrà estar pendents d’unes autoritats que malgrat atribuir-se
la defensa dels interessos generals de Catalunya, encara pensen en clau
autonomista. Al cap i a la fí, una cosa és respectar els drets contractuals
d’empreses privades dedicades a l’explotació de béns públics i una altra molt
diferent és mantenir els seus privilegis oligàrquics.