La presència de catalans a l’administració central
de l’Estat és llastimosa; no tant pel concepte en sí mateix, que pot ser
mereixeria un estudi psico-sociològic en profunditat; si no pel seu nombre tant
en termes absoluts, com en termes relatius. Malgrat suposar un 18% de la
població d’Espanya, la presencia catalana a l’administració de l’Estat, és
purament testimonial. Ja fa temps que l’Estat va prendre consciència d’aquest
fet i en conseqüència va inaugurar a Barcelona l’Escola Judicial i el Centre
d’Estudis Internacionals, dependents del Ministeri de Justícia i del Ministeri
d’Afers Exteriors; institucions on es prepara l’accés a determinats cossos
superiors de l’administració com són la carrera judicial i la carrera
diplomàtica, entre altres; en un intent d’apropar la funció pública a la
societat catalana. Després de dècades de funcionament, però, la situació no a
millorat gaire. Anualment tot just una desena de catalans aproven les
oposicions a la carrera judicial, quan la representació de catalans en aquest
cos de l’administració seguint criteris estrictament demogràfics, hauria de
superar la cinquantena de candidats. De tots el cossos superiors de
l’administració de l’Estat, el dels notaris, és el que presenta una major
proporció de catalans (aproximadament un 4% del total). En la resta de cossos,
els catalans no superen el 2%. Mal aniríem si l’accés a la funció pública,
s’hagués de limitar exclusivament a criteris de demogràfics (com passa a les
institucions de la Unió Europea); però la realitat mostra una
sobrerepresentació de determinades comunitats autònomes (Madrid y Castella
Lleó, principalment) de difícil justificació. Aquest fet a més, té
conseqüències directes de primer ordre sobre el model d’Estat, l’agenda
política, el repartiment de recursos o la concepció radial de les
infraestructures; ja que determina la composició dels centres de decisió de
l’Estat per raó del seu origen a una única comunitat lingüística; un cas com a
mínim inusual en estats plurinacionals. Aquesta realitat, a més, perpetua la
concepció patrimonial de l’Estat espanyol, per part d’una de les quatre
comunitats lingüístiques que l’integren.
Al mapa següent, i a títol d’exemple, podem veure
la procedència dels diplomàtics espanyols amb rang d’ambaixador (2005) segons
el seu origen autonòmic (que no ha de coincidir necessàriament, amb la
pertinença a una determinada comunitat lingüística, és clar). Com s’observa,
gairebé podríem dir que en termes absoluts els diplomàtics oriünds de Madrid
monopolitzen la carrera diplomàtica. El 2005 hi havia 128 ambaixadors nascuts a
Madrid front els 17 nascuts a Catalunya.
Al mapa següent podem observar l’origen dels
ambaixadors espanyols en termes relatius; concretament, s’hi representa el
nombre d’ambaixadors per cada milió d’habitants. El mapa, en sí, és prou
il•lustratiu, de manera que no mereix gaires comentaris més. Com veiem no es
tracta però, d’un problema exclusiu dels catalans.
La realitat que mostra aquest segon mapa és, en
part, conseqüència d’aquell altre mapa polític de l’Espanya de 1854, on si
distingien les «quatre Espanyes» (la unitària, la foral, la colonial, i la
assimilada). Mostra dons la perpetuació dels castellano-lleonesos, altrament
dits, «castellano viejos» (o potser hauríem de dir «cristiano viejos»), en els
càrrecs de decisió, gestió y administració de l’Estat, front els «castellano
nuevos» o «conversos». Els catalans, però, som un cas a part; encara no entrem
en cap de les dues categories anteriors; potser per que el procés d’assimilació
encara no ha acabat.
Des de Madrid, sovint se’ns diu que a Catalunya no
hi ha hagut mai ni tradició ni vocacions de funcionariat; i que aquí, l’èxit
professional es relaciona principalment amb el món de l’empresa privada. Així,
per exemple, pretenen explicar-nos la manca de vocacions als cossos de
seguretat de l’Estat. Potser, una part d’aquest fenomen es pugui explicar en
aquets paràmetres, sí; però com dic, no es tracta d’un problema exclusivament
català, si no que rau en la mateixa concepció patrimonial de l’Estat. Aquests
arguments es desmunten fàcilment, quan veiem les xifres de candidats a mossos d’esquadra.
Ja en 1994 es superaven les 18.000 sol•licituds per a unes 700 places; cosa que
donava el major rati de candidats per plaça en un cos policial de tota la Unió
Europea. Si fos una qüestió purament vocacional, la proporció de candidats a
ocupar places lliures de la guàrdia civil, o del cos nacional de policia hauria
de ser semblant a la presentada pels mossos d’esquadra o pels cossos
municipals. També, se’ns intenta justificar la manca de catalans a
l’administració central de l’Estat, argumentant que nosaltres (a diferència de
bascos i navarresos) no deixem Catalunya per anar a viure a Madrid. I em part,
és cert. Recordo una conversa informal amb un ambaixador espanyol, en la que
m’argumentava l’èxit del pont aeri, en la creixent dependència de Barcelona en
vers Madrid. El vaig contestar, que efectivament podia haver-hi una «certa
dependència», però l’èxit del pont aeri, no es basava en aquesta; si no en el
fet que els catalans que freqüentem Madrid, tornem a casa al cap vespre, o els
divendres en els pitjors dels casos. Altrament, el pont aeri no tindria sentit
ja que és d’anada i tornada. És cert dons que no temin tradició d’anar a viure
a Madrid, en la mateixa proporció que els ciutadans d’altres comunitats. Però
aquest fet, tampoc justificaria la manca de representants catalans a
l’administració de l’Estat, car es un fenomen que no es dóna en el cas de les
institucions de la Unió Europea, o d’altres entitats i organitzacions
internacionals, per exemple, situades en latituds molt més llunyanes.
La qüestió, resulta més preocupant si analitzem la
representació de catalans en el càrrecs polítics de l’administració de l’Estat
(ministres, vicepresidents, secretaris generals, secretaris d’Estat); és a dir,
càrrecs pels quals no hi ha d’haver necessariament ni vocació, ni procés de
selecció, ja que són designats seguint criteris que responen a la mera
oportunitat política.
El mapa anterior representa l’origen dels
ministres de l’Estat des de la transició fins el 2007 en termes relatius; és a
dir, mostra el nombre de ministres per cada milió d’habitants i per comunitat
autònoma. Com en el cas dels funcionaris diplomàtics, determinades comunitats
autònomes hi estan extraordinàriament sobrerepresentades. En el cas de
Catalunya, la situació dels representats polítics catalans és força millor que
la que presenten en gairebé tots el cossos de funcionaris de l’estat. Tot i
així, una representació de 4 ministres per milió d’habitants davant dels 21 de
Madrid, o el 17 de Castella Lleó, és un atemptat contra la pluralitat
sociològica i cultural de l’Estat. No deixa de ser curiós com el pes de la
històrica continua determinant el caràcter unitari, centralista i patrimonial
de l’Estat. A alguns (entre els que m’hi incloc) ens agrada veure certs
paral•lelismes, entre l’anterior mapa que mostra l’origen dels ministres i
aquest altre que es mostra a continuació:
Deliberadament és un mapa mut. Però que sigui mut,
no vol dir que no ens hagi de dir res. Els amants de la història, hauran vist
de seguida que es tracta d’un mapa d’Espanya; de l’Espanya de la Guerra Civil.
Concretament ens mostra el front de la guerra l’abril de 1938, una vegada els
bàndols (nacional i republicà) varen quedar definits en els seus respectius
territoris. En blau s’hi mostren les regions (capitanies generals) on va
triomfar l’alçament nacional, i aquelles que tot seguit es varen incorporar al
«movimiento» els mesos immediatament posteriors al juliol de 1936. En vermell,
s’hi mostren els territoris que encara varen resistir fidels a la Segona
República. És a dir, el mapa que representa l’origen dels ministres, no és res
més que una fidel representació de l’Espanya dels vencedors i de la dels
vençuts.
A principis de 2005, el President de Foment
del Treball Nacional, Joan Rosell, apareixia a «Libertad Digital» anunciant la
seva renúncia a participar en les eleccions a la presidència de la patronal
espanyola CEOE. L’article resa així: «en un contexto marcado por el debate de
la reforma del Estatut, la OPA de gas Natural a Endesa, la campaña de boicot a
los productos catalanes y el escaso apoyo obtenido entre las principales
organizaciones que integran la CEOE, Rosell ha decidido finalmente renunciar a
promover una candidatura en las elecciones que tendrán lugar el próximo 16 de
febrero». Per aquelles mateixes dates (7 de març de 2005) apareixia una petita
nota a El País explicant la manca de suport de la candidatura de l’arquebisbe
de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, a ocupar la presidència de la Conferència
Episcopal Espanyola. L’article ens ho presenta molt diplomàticament: «son
remotas las posibilidades de que este arzobispo, destinado a ser muy pronto
cardenal, salga elegido presidente de la Conferencia Episcopal». Ell mateix es
justificava tot afirmant que «España no está preparada para tener a un catalán
en la Presidencia de la Conferencia Episcopal». Per altra banda, el President
Montilla reconeixia en una aparició radiofònica en la que aproximadament venia
a dir «a Espanya no ens entenen... és més, no ens volen entendre... és més, no
ens hi volen...». Aquest mateix «no ens hi volen» l’he sentit a dir a certs
ambaixadors d’origen català, i a algun antic Director General de la Caixa; els
noms dels quals guardaré en silenci.
No ens trobem dons davant d’un fenomen anecdòtic,
ni d’un boicot personal i aïllat portat a terme per determinats polítics, alts
funcionaris o empresaris, provinents d’un determinat àmbit sociològic o
ideològic que fan la seva guerra particular contra Catalunya a títol personal.
Es tracta d’una discriminació institucionalitzada, assentada en tots els
organismes de l’aparell de l’Estat sense excepció, que emana de la pròpia
Constitució de 1978 i de la pròpia concepció de l’Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada