La devolució de la sobirania territorial segons el Dret Internacional

Actualment ens trobem immersos en un debat sobre el com ho farem. Des d’alguns sectors sobiranistes ben intencionats es comença a parlar de la secessió de Catalunya com un cas de devolució de la seva sobirania històrica. Des d’un punt de vista de màrketing i de comunicació, crec encertat introduir conceptes i terminologia nova que superi antiga terminologia tradicionalment monopolitzada per certs sectors, i per tant, no exempta d’un possible rebuig per part d’altres sectors amb sensibilitats diferents. El concepte de la «devolució» té una càrrega simbòlica que no té per exemple conceptes con la secessió. A més, inclou un matís molt interessant, com és el fet de la usurpació de la nostra sobirania. Fins aquí tot correcte. I per tant, sempre que es faci servir en aquest sentit, ja va bé.

Tanmateix, des d’un punt de vista estrictament jurídic, l’ús del terme «devolució» i la seva aplicació al cas de Catalunya és poc apropiat. M’explico, la «devolució» no la pot activar ni el parlament ni el govern de l’estat secessionat (en aquest cas els de Catalunya), si no el govern de l’Estat predecessor o Estat matriu (en aquest cas, l’espanyol). La devolució no és un acte unilateral del territori que s’independitza, si no un acte discrecional de l’Estat titular de la sobirania del territori en qüestió. Els casos de Dinamarca (Grenlàndia) i el Regne Unit (Escòcia) són casos de devolució, per que és el propi Estat predecessor (Regne Unit i Dinamarca) qui activa el procediment de secessió d’una part dels seus respectius territoris; els dota d’instruments jurídics i els legalitza formalment. De fet, no només suposa una simple voluntat política, sinó fins i tot, la previsió de certs mecanismes de devolució dins el seu ordenament constitucional.

En aquests casos l’Estat predecessor és la part activa de la secessió i el territori secessionat és la part passiva. No suposa únicament un acte de restitució de la sobirania d’un determinat territori. És un concepte molt més ampli que avarca tot el procés de secessió fins l’admissió del nou Estat al concert internacional. Per tant, és l’Estat predecessor qui activa la secessió de part del seu territori, acompanya al territori secessionat durant tot el procés de transició política, vetlla per la seva viabilitat política i econòmica i, finalment, avala la seva admissió a la comunitat internacional i a les organitzacions internacionals, així com el reconeixement de la seva sobirania per part de la resta d’Estats. Els Estats que sorgeixen d’una devolució no tenen cap mena de problema per ser reconeguts per la resta de la comunitat internacional, per que el seu accés a la independència política es fruit de la voluntat de l’Estat predecessor i, per tant, no viola principis com la inviolabilitat de la integritat territorial dels Estats, ni l’ordenament constitucional de l’Estat predecessor.

Aquesta pràctica té algunes avantatges per l’Estat predecessor, com és el fet, que no suposa ni la seva dissolució, ni l’extinció de la seva personalitat jurídica en cas de secessió. És a dir, l’Estat predecessor, pot continuar existint malgrat la independència d’una part del seu territori. La diferència entre Grenlàndia i Escòcia és que només aquest últim va ser realment un Estat independent i dotat de subjectivitat internacional; per tant, estaríem davant d’una restitució de la seva sobirania política; és a dir, tècnicament amb la devolució Escòcia no seria un nou Estat en el món, sinó el mateix Estat que era abans de la seva annexió a l’Imperi Britànic ja que recuperaria la seva personalitat jurídica, la seva sobirania i la seva subjectivitat internacional. Però malgrat això, ambdós casos són el mateix supòsit jurídic de devolució que abans comentava.

La «devolució» té una altra modalitat en la pràctica internacional, com és la devolució de la sobirania d’un territori a un altre Estat amb qui normalment existeix certa continuïtat geogràfica. Casos recents són els de Macao (Portugal a la Xina), Hong Kong (Regne Unit a la Xina) o la Zona del Canal de Panamà (Estats Units a Panamà). El govern espanyol pretén que Gibraltar sigui un cas de devolució de la sobirania d’aquest territori. En canvi, la recuperació de la sobirania del Canal de Suez per part d’Egipte, no va ser un cas de devolució, per que no la va activar el Regne Unit, si no que va respondre a un acte unilateral d’Egipte, encara que les conseqüències fossin les mateixes que en els casos anteriors.