l'establishment català davant la independència

Les grans corporacions catalanes juguen en una altra lliga. Es mouen per interessos corporatius més que per conviccions polítiques, la qual cosa no vol dir que les persones que les representen no tinguin conviccions, i fins i tot puguin simpatitzar més o menys amb la causa de l’independentisme. Hem consta que així és, i que cada vegada aquesta simpatia és major. La seva proximitat amb el poder polític i econòmic de l’Estat els fa ser extraordinàriament sensibles davant qüestions com el bloqueig econòmic i l’espoli fiscal que pateix Catalunya per part del govern central. Els casos d’Endesa, Spanair, l’AVE, el port de Barcelona, la priorització de l’eix central de mercaderies... i molts altres han evidenciat la situació de marginalitat en que es troben els membres de l’establishment català davant els poders econòmics de l’Estat (amb connivència d’una part important d’aquest mateix establishment).

L’Estat català necessitarà recórrer a La Caixa, especialment per assegurar el pagament de les nòmines dels funcionaris, i les pensions i subsidis d’atur dels catalans els dos o tres primers mesos immediatament després de proclamar la independència, fins que el govern català tingui el control sobre els arxius dels contribuents i els processos de recaptació d’impostos. Catalunya és viable econòmicament, però els primers mesos difícilment tindrem tota la «maquinaria» a punt. Ens caldrà un cert rodatge. Molt probablement caldrà avançar diners (uns 18.000 M€ pel cap baix) per disposar de la liquiditat necessària per assegurar el pagament de les despeses corrents dels primers mesos. Sense això no es pot proclamar res. No tot dependrà de La Caixa, però una part sí. Tanmateix La Caixa també necessitarà recórrer a l’Estat català. Pensa que una vegada consumada la independència, l’Estat català heretarà automàticament els béns de l’Estat espanyol a Catalunya (ports, aeroports, xarxes de ferrocarrils, espai radioelèctric, i un llarg etcètera). Encara queda per definir quin model de gestió volem de totes aquestes infraestructures (públic, privat o mixt). En qualsevol cas, són béns i actius, avui infrautilitzats, que tenen un gran potencial i que es configuren com alguns dels pilars estratègics de la nostra economia. Són «caramels» molt apetitosos per possibles «inversors afins». Estic convençut que ni La Caixa ni cap altra gran corporació catalana deixarà de perdre el munt de possibilitats de «fer negoci» que la independència de Catalunya els pot oferir. El pitjor que li podria passar a Catalunya és que La Caixa no valorés convenientment aquestes oportunitats de negoci. Però, compte, una de les pitjors coses que li podria passar a La Caixa és que el govern català liberalitzés les autopistes de Catalunya per decret. Al final tot serà molt més senzill del que ens pensem. No cal témer. En certs nivells predomina el pragmatisme i les actituds constructives. El romanticisme exaltat (que també és necessari) l’haurem de posar nosaltres.

Les entitats que poden oposar una major resistència, quan no, una bel·ligerància oberta són algunes corporacions espanyoles que operen a Catalunya en règim de monopoli o d’oligopoli, especialment en el sector dels serveis públics bàsics (hidrocarburs, electricitat, telefonia, finances...). Des del CCN estem treballant discretament per intentar neutralitzar aquest tipus d’amenaces. És cert que algunes empreses espanyoles ens poden fer molt de mal (només els cal interrompre el subministrament elèctric durant un parell de dies, per dividir la societat catalana). Però accions d’aquesta mena, són agressions que no porten en lloc, i que a més poden fer perillar tant la titularitat dels seus actius a Catalunya com la conservació del mercat català una vegada consumada la independència. Només el risc, l’amenaça real de poder perdre alguna d’aquestes coses seria insuportable per la seva cotització a borsa. Per part nostra, seria un error estratègic confiar el control del subministrament elèctric de Catalunya a una empresa estrangera que s’estimava més ser «alemanya abans que catalana»... Al final, ens hi entendrem. No els quedarà més remei. Tranquils, les coses estan molt més madures que no pas ens pensem. Només ens cal una mica de decisió i demostrar públicament la nostra convicció com a poble.

Crec que puc parlar en nom del CCN si dic que ja ens està bé que els membres de l’establishment català vulguin ser presents a la cerimònia de presa de possessió del primer president de la república catalana, encara que no sigui per convicció sinó per conservar el seu estatus social. Però cal que sàpiguen que prèviament els convindria deixar-se veure per la manifestació de l’11-S. Nosaltres hi serem, i veurem qui hi serà present i qui no. És tant senzill com fer-los veure que a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat...