Pel món, amb
peus de plom
L'admissió de Catalunya a les Nacions
Unides com a membre de ple dret requerirà del suport d'un mínim de 128 estats a
l'Assemblea General. A més, haurà de superar el vot favorable de com a mínim
nou dels quinze membres del Consell de Seguretat. Entre aquests, haurem de
tenir necessàriament l'aprovació de tots els seus membres permanents (els
Estats Units, el Regne Unit, França, Rússia i la Xina). No ens servirà de res
la seva abstenció. Necessitem el vot favorable de tots, ja que tenen dret de
veto. Conseqüentment, la Generalitat haurà de fer molta feina si vol garantir
tant el reconeixement internacional de Catalunya, com la seva admissió als
organismes internacionals. I des de la societat civil no sempre som plenament conscients
de la dificultat que tenen les nacions recentment emancipades a l'hora
d'obtenir-lo.
Considerem el cas de Palestina. El 23 de
setembre del 2011, data de la sol·licitud de la seva adhesió a les Nacions
Unides, Palestina tenia el reconeixement de més de 130 estats i les simpaties
d'una quarantena més; segons manifestava Mahmud Abbas, president de l'Autoritat
Nacional Palestina. Així, en principi, la seva candidatura superava amb escreix
el suport mínim necessari tant a l'Assemblea General com al Consell de
Seguretat. Tanmateix, la seva sol·licitud va ser desestimada per l'únic veto
dels Estats Units, que varen subordinar l'ingrés de Palestina a la conclusió
d'un acord previ amb Israel. Una excusa com qualsevol altra. El cas és que, amb
aquesta maniobra, els Estats Units oferien a Israel una posició de força davant
una hipotètica negociació amb els palestins. Encara més, a la pràctica, els
Estats Units cedien el seu dret de veto al seu vell aliat. De fet, es podria
dir que Israel és, amb tota probabilitat, l'únic estat que sense ser membre
permanent del Consell de Seguretat té dret de veto efectiu; encara que només
sigui per “delegació” dels Estats Units.
Sovint diem que la societat civil catalana
lidera el procés sobiranista. I sort en tenim que sigui així. Però ha arribat
un cert estadi del procés en el qual hem de començar a ser molt més curosos i
pensar com un estat. Hauríem d'anar amb peus de plom si no volem que les
nostres accions entorpeixin la delicada labor diplomàtica de la Generalitat. En
aquest moment del procés, mostrar poc tacte amb la sensibilitat d'estats que poden
condicionar l'admissió de Catalunya a les Nacions Unides no és una tàctica
gaire intel·ligent. Personalment, em moro de ganes d'afegir-me a la cadena
humana de la propera Diada, en qualsevol punt més enllà de la frontera amb
França. Però, per altra banda, penso que, més enllà de la reivindicació
folklòrica, França ho podria considerar un desafiament a la seva sobirania. I
només cal la seva disconformitat per quedar fora de l'ONU.
De la mateixa manera, sovint hem demostrat
la nostra solidaritat amb altres pobles sense estat: palestins, tibetans,
occitans, sahrauís... Això ens honora com a poble i com a persones. I, a més,
segurament no ens falten motius per tenir-los presents en els actes
reivindicatius del sobiranisme català. Però em pregunto fins a quin punt no
estarem pecant d'ingenuïtat i fins a quin punt calculem l'impacte de les
nostres accions. Ho dic, perquè em va agradar molt veure un cantant palestí al
final del Concert per la Llibertat. Però m'hauria agradat molt més veure que
aprenem a evitar conflictes innecessaris. Si volem arribar a bon port, no podem
anar pel món amb un lliri a la mà, ni fent broma amb una corona d'espines al
cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada