Única
sentència, independència
El
Tribunal Internacional de Justícia de la Haia (TIJ) és el principal òrgan
judicial de les Nacions Unides. El seu Estatut li atorga dues funcions: a) decidir
sobre les controvèrsies internacionals de naturalesa jurídica que sorgeixin
entre Estats i b) emetre opinions consultives respecte aquelles qüestions
jurídiques que els hi presentin la resta d’òrgans i institucions de les ONU. El
mateix estatut estableix dos procediments diferents, un per a cada funció.
El primer procediment és de naturalesa litigiosa.
En aquest cas, les parts es sotmeten voluntàriament a la jurisdicció del
Tribunal a fí de dirimir una determinada controvèrsia. El procés, consta de
tots els procediments i instruments propis de qualsevol altre procés litigiós
que es pugui donar en el si dels òrgans judicials interns dels Estats. La
sentència és definitiva i inapel·lable. Les sentències del TIJ només admeten
recurs per defecte de forma, per exemple, per recusació d’algun dels membres
del Tribunal; cosa que no admetia el Tribunal Constitucional espanyol en el cas
de la seva “sentència” sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tanmateix, la
sentència del TIJ només és d’obligat compliment per a les parts en la
controvèrsia que l’ha motivada i, per tant, només es pot aplicar al cas
específic que s’ha jutjat.
El segon procediment no té naturalesa
contenciosa, si no consultiva. En aquest cas, el Tribunal Internacional de
Justícia actua com a òrgan consultiu de les Nacions Unides sobre qüestions de
caràcter jurídic. A diferència del procediment anterior, la decisió del
Tribunal no adopta la forma de sentència si no de dictamen consultiu. Atenent a
les disposicions de l’article 38 del seu Estatut, el dictamen consultiu també
és font de Dret, ja que estableix l’opinió de la doctrina internacionalista
sobre una determinada qüestió. A més, tant la sentència com l’opinió consultiva
ocupen un mateix nivell jeràrquic en les fonts de Dret Internacional.
Tanmateix, a diferència del procediment contenciós,
el dictamen consultiu és aplicable de forma general i no només al cas que l’ha
motivat. Per exemple, el dictamen consultiu d’11 d’abril de 1949 sobre l’afer de la reparació pels danys
causats al servei de les Nacions Unides, va reconèixer la subjectivitat
internacional de les Nacions Unides, equiparant-la a la dels Estats. D’aquesta
manera s’atorgava a les Nacions Unides la sobirania que fins aleshores només
era pròpia dels Estats. Aquell dictamen responia a una necessitat generada en
un cas concret. Tanmateix, l’opinió consultiva del Tribunal es va acabar
aplicant de forma general. Des d’aleshores es considera que totes les
organitzacions intergovernamentals (no només les Nacions Unides), són entitats
sobiranes i, per tant, subjectes de Dret Internacional Públic.
Atenent
a aquestes consideracions, des del Cercle Català de Negocis, considerem del tot
malintencionada, artificial i tendenciosa la polèmica sobre l’abast del
dictamen consultiu del TIJ sobre la Declaració Unilateral d’Independència de
Kosovo. L’opinió pública pot usar tot i
que incorrectament el terme “sentència” per referir-se a aquest dictamen. No es
pot pretendre que la ciutadania conegui certs tecnicismes. Però això no altera
en absolut la decisió del Tribunal, que diu: a) que la Declaració Unilateral
d’Independència de Kosovo no contravé cap norma de Dret Internacional General,
i b) que davant d’un conflicte entre el principi de legalitat i el principi de
democràcia preval aquest últim.
Conclusió: en cas que el Parlament de
Catalunya aprovés una Declaració Unilateral d’Independència: a) no estarà
contravenint cap norma de Dret Internacional General, i b) la seva decisió no
s’haurà de sotmetre al dictamen consultiu del Tribunal Interaccional de
Justícia, l’opinió del qual queda reflectida perfectament en el dictamen de
2010 sobre la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo. De la mateixa
manera tampoc haurem de recórrer a instancies jurídiques internacionals per que
estableixi la prelació davant dues normes que entren en conflicte: el principi
democràtic i el principi de legalitat, per que ja hi ha jurisprudència
internacional que estableix la preeminència del primer sobre el segon.
Voldria aprofitar per recordar que alguns
organismes públics espanyols han traduït i transcrit l’esmentat dictamen sobre
Kosovo, ometent arbitràriament els dos punts anteriorment descrits, que són
precisament els més importants per que en ells es fonamenta el seu reconeixement
internacional de Kosovo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada