Entrevista a l’Antena de Catdem num 46, 26/02/2014

Entrevista a l’Antena de Catdem num 46, 26/02/2014

«Hem de dotar-nos dels instruments necessaris per tal que el procés cap a la independència sigui un èxit»

Conversar amb l’Albert Pont (El Masnou,1971) és una bona classe pels qui no coneixen les potencionalitats de Catalunya com a futur estat. Escollit president del Cercle Català de Negocis (CCN) al setembre de 2013, utilitza els seus coneixements i la seva formació diplomàtica per encapçalar una organització formada per empresaris que estan a favor de la independència de Catalunya. Arguments no els hi falten, energia tampoc. Reconeix que el camí no serà fàcil però que el resultat val molt la pena. Per ells no serà que el procés no sigui un èxit.

Per a qui no el conegui, què és el Cercle Català de Negocis?

És una associació d’empresaris i professionals que es va fundar l'any 2008 per tal de crear un corpus de pensament i de tenir incidència en l'opinió pública sobre qüestions com el dèficit fiscal, la manca d’inversions en infraestructures per part de l’Estat espanyol, l’encaix de Catalunya dins l’Estat des d’una vessant econòmica... Fins a aquell moment hi havia hagut altres entitats que treballaven des del punt de vista del catalanisme polític i trobàvem a faltar una entitat exclusivament d’empresaris, d’emprenedors, de botiguers, d'autònoms, etc. Es va crear per donar a conèixer aquesta problemàtica que vivíem des del món de l’empresa, per veure que realment el que feia l’Estat espanyol era afavorir la competència deslleial per part d’altres mercats respecte als catalans, ja que vulnera sistemàticament la competència horitzontal, que és la competència entre territoris. Perquè qualsevol país funcioni bé és molt important que l’Estat central sigui neutral, amb la competència lògica entre territoris, de manera que cadascun d'ells es governi i legisli a si mateix i defineixi el seu propi model de societat. Això fa que les empreses s’instal•lin a un o a un altre territori, en funció de com els països es legislen a ells mateixos.

A quins països es dóna aquesta realitat?

Als Estats Units, però és que el govern central és neutre en aquesta competència, cosa que no passa a Espanya, on es vulnera sistemàticament. Un exemple són les infraestructures: ports, aeroports, ferrocarrils... Durant l'any 2009, el govern espanyol va concedir 12.000 milions d’euros a empreses del sector serveis, 10.800 dels quals van ser per a empreses amb seu a Madrid. Per nosaltres, l’òptim no és haver de viure de les subvencions de l’Estat, però quan veus que recapta impostos que tu pagues i amb aquests finança empreses que t’estan fent la competència, no és només dolent pel teixit econòmic català sinó també per l’economia espanyola en general.

El CCN s’ha hagut d’adaptar a la nova realitat social i política que viu Catalunya?
Sí, ens hem vist obligats a refundar-nos, a reinventar-nos, amb un canvi de junta i d’objectius perquè el procés engegat tant per part de la societat civil com de les institucions polítiques ens ha superat: estàvem acostumats a anar 4 o 5 anys per endavant, fins al punt que se’ns havia penjat l’etiqueta de freaks, però ja ens estava bé. El que veiem és que el ritme que estava agafant el procés se’ns ha menjat el discurs i hem creat un entramat més d’acord amb el context que estem vivint.

Com ho han fet?

Donant més importància al servei d’estudis econòmics, enfocat a determinar quin model d’economia volem per a la Catalunya del segle XXI; i per altra banda, potenciant l’àmbit del Dret Internacional, que és el que ens ha de permetre tenir o no un estat independent. Hem aportat molt valor afegit al procés, i hem facilitat informació en temes com el repartiment de béns i deutes de l’Estat, la nacionalitat catalana, o què passaria amb els catalans residents a l’estranger, etc. És a dir, apliquem la successió d’Estats al cas de Catalunya. No dubtem que hi ha la voluntat que el procés surti bé, però l’Estat espanyol té la voluntat de fer-lo avortar; per tant, amb la voluntat no n’hi ha prou, ens hem de dotar d’instruments que ens assegurin l’èxit.

Què li diuen els empresaris que es volen adherir al CCN? Quins són els seus arguments?
Normalment és a l’inrevés, som nosaltres els qui hem de donar arguments. Som una entitat que no ofereix serveis als seus associats, ja hi ha d’altres entitats que ho fan i no ens volem solapar. Qui s’associa al CCN ho fa per patriotisme, perquè vol fer alguna cosa pel catalanisme i no sap com canalitzar-ho. Els perfils són variats: des d’un pastisser fins a un directiu d’una multinacional. Són gent compromesa amb el país i amb moltes ganes de fer coses.

Els preocupen les possibles conseqüències de la independència a l’hora de seguir treballant amb els clients espanyols, o fins i tot, d’arreu del món?
No, en absolut. Un dels objectius del CNN és precisament neutralitzar el discurs de la por que no estigui ben fonamentat. És veritat que la independència de Catalunya obre un procés de transició que haurem de superar i que no serà fàcil, però tampoc no serà etern.

Els preocupa l’endemà de la independència?

No, no ens preocupa veure quins països ens reconeixeran i quins no; al contrari. El que hem de fer és analitzar quins països probablement ho faran i quins no, perquè haver treballat aquest tema abans de la independència ens permetrà saber les reticències d’aquests països a l’hora de reconèixer Catalunya. Sobre aquesta qüestió tenim una estratègia que hem posat al servei de les institucions perquè creiem que és infal•lible. Nosaltres no tenim por perquè viure el procés des de dins, conèixer-ne les xifres i els arguments i saber com funcionen les coses des d’un punt de vista no acadèmic però sí rigorós, fa que no només no tinguem por, sinó que estiguem molt il•lusionats.

No serà fàcil...

És veritat que no podem ser ingenus, hem d’assumir riscos si ens quedem dins l’Estat espanyol, i ens podem trobar amb boicots o amb deslocalitzacions. Sobre el boicot, hem analitzat el fenomen i en alguns casos s’ha produït, sobretot, quan les secessions han estat més aviat conflictives, però són processos que poden durar com a molt dos anys. Per mi, qui fa boicot a l’economia catalana és l’Estat espanyol, amb les autopistes, per exemple, ja que aquí paguem per utilitzar-les i a d’altres llocs de l’Estat no. Val la pena recordar que a Catalunya vam tenir boicot al cava i que aquest va ser orquestrat des de la societat civil espanyola, però va durar poc temps i va ser contraproduent perquè va generar un contra boicot espontani envers els productors de vi de la Rioja, i aquests van demanar que es deixés de fer boicot al cava català.

I sobre les possibles deslocalitzacions?

És un cas que estem estudiant i és molt curiós. Hem de tenir en compte tres nivells. El primer és l’empresa matriu: normalment està al lloc d’origen, on hi ha el sistema de producció i on els amos resideixen, però el que se’ns diu és que les matrius han d’anar al lloc on el mercat sigui més gran, i això no ha de ser així; el mercat espanyol és un mercat més i no per aquest motiu s’hi ha de traslladar l’empresa. Un segon nivell són les delegacions a d’altres mercats: aquí sí que les empreses catalanes que vulguin mantenir el mercat espanyol s’haurien de plantejar obrir una delegació permanent dins del territori espanyol perquè difícilment una empresa espanyola voldrà comprar una empresa que tingui la matriu a un altre estat. Hi ha d’haver acomodament de l’empresa a una realitat, i és que hi ha dos països i no un, però això també ho hauran de fer les empreses espanyoles respecte a Catalunya; i per tant, el nombre d’empreses espanyoles que hauran d’obrir seus socials a Catalunya és molt més gran que el d'empreses catalanes que hauran d’establir seu social a territori espanyol. Si les empreses espanyoles volen conservar el mercat català han de tenir una seu fiscal a Catalunya. Si no el volen conservar, no perdem res, perquè vivim en un lliure mercat que farà que els serveis que es deixin d’oferir els donarà una altra empresa. El darrer nivell és la producció: les empreses grans tenen una matriu al país d’origen, tenen delegacions als mercats d’interès i tenen diversos centres productius, però no un a cada país.

Vostè ha afirmat en diverses ocasions que la «marca Espanya» no beneficia els interessos de les empreses catalanes; en quines dades es basa?

En l’experiència personal i d’associats al CCN, ja que molts d’ells han començat a externalitzar les seves empreses, tot i ser petites o mitjanes, i veiem que la «marca Espanya» està denostada a molts mercats, no a tot arreu. No s’ha sabut vendre perquè està associada a ineficiència, a manca de compliment dels acords, a incapacitat de negociació, a una situació econòmica que és certa i que probablement fora d’Espanya es coneix més bé que no pas dins; es té més consciència que Espanya està en fallida tècnica, i tenen por que si hi hagués algun problema no es poguessin assumir els compromisos de pagament, per exemple. Però més enllà de la situació econòmica actual, la marca Espanya resulta folklòrica i no funciona ni per vendre oli d’oliva a l’estranger, quan és el primer producte de la realitat espanyola. Si el productor espanyol no pot vendre el producte estrella de l’economia espanyola que és l’oli amb la «marca Espanya», com volem vendre tecnologia de primer nivell als mercats internacionals?

En aquest sentit, com treballen les empreses catalanes?

Quan es volen establir sinèrgies amb d’altres empreses, no és el mateix anar amb la marca Barcelona, que és potentíssima, que està associada a la innovació, a l’ordre, a la capacitat d’organització, a la creativitat. Però no és una cosa d’ara! De vegades oblidem d’on venim i quin lloc tenim al món. No és per menystenir el mercat espanyol, ja que pot ser d’interès per a certs productes, però just al costat tenim la zona francòfona, amb un mercat de gairebé 90.000 milions de consumidors i amb una renda per càpita quatre vegades l’espanyola. París és a la mateixa distància que Huelva o La Corunya. On vols vendre? No els menystinc, però aquelles empreses catalanes que vulguin seguir sent captives del mercat espanyol han de saber que hauran de competir amb els xinesos perquè el mercat espanyol no dóna per més, davant de productes de molt baix valor afegit.

Què ha passat?

Ens hem orientat a un mercat molt petit que generava benefici, però les empreses europees, en comparació, tenien més capacitat de reinvertir en elles mateixes que no pas les espanyoles, perquè la nostra producció estava orientada a un mercat molt petit. La independència de Catalunya ens dóna els avantatges de tenir estructures d’Estat i els avantatges de la globalització, el mercat és el món! Centrar-nos, per exemple, en la comoditat lingüística ens fa fet molt de mal.

Les potencialitats de Catalunya són inqüestionables...

Som l'onzena regió més important del món, quan París és la 17 i Madrid la 39. Catalunya exporta a França per valor de 9.500 milions d’euros a l’any i exportem a l’Aragó per 11.500 milions. Si tingués una empresa que es dedica a l’exportació ho analitzaria! T’adones que al mercat espanyol ja no es pot vendre més, ja no dóna més de si, ja no pots fer que el milió i mig d’habitants de l’Aragó comprin més del que t’estan comprant; en canvi, tens un potencial de creixement a la mateixa distància, que és França. Mirem cap al nord.

Delenda est Hispania és un llibre de lectura obligada per a tot català que vulgui carregar-se d’arguments en favor d’un Estat independent per a Catalunya», deia en Víctor Alexandre en un article publicat a la web El Singular Digital, el passat més de juny. És així?

Sí, i pels convençuts pot ser una sobredosi. Qui no està convençut sí que necessita aquest nivell de sobredosi. Està pensat per a gent que no ha begut de la tradició catalana i que quan els hi parles dels fets de 1714 no els coneixen perquè vénen d’un altre món. Volia crear opinió en sectors no convençuts i començar a pensar en l’endemà de la independència.

Des de la Generalitat es busca el reconeixement internacional al procés que viu Catalunya, ja que es considera que el suport d’altres països l’endemà de la consulta és vital. Com a expert en Dret Internacional, veu factibles aquests suports desitjats des d’un punt de vista polític?

És això, que se’ns reconegui o no. És una qüestió política. Entenc que el que s’ha fet des de la Generalitat s’havia de fer, però entenc que no es fan així les coses, i malgrat que crec que el procés s’està conduint bé, fins ara hem volgut despertar la simpatia de països del nostre entorn, i això no ho hem de fer. La comunitat internacional és un aquari ple de taurons i el que hem de fer és donar a cada tauró un bon tros de carn. No és suficient despertar simpaties, ja que els països es mouen per interessos i això és el que hem de fer nosaltres. Hi ha maneres de buscar aquest suport internacional, com per exemple que una Catalunya independent es comprometi a respectar els acords internacionals assumits per l’Estat espanyol respecte d’altres països. Es tracta de buscar sinèrgies en positiu.

Un dels arguments que utilitzen els contraris a la independència de Catalunya és el repartiment dels béns i els deutes... Com els rebat?

Quan es va dissoldre l’antiga Iugoslàvia, els països que en van sortir es van repartir un deute de 16.000 milions d’euros; quan es va dissoldre la URSS, els països que en van sorgir es van repartir un deute de 53.000 milions. El deute públic de l’Estat espanyol supera el bilió d’euros. El que hem de fer veure als creditors internacionals és que el pitjor que els pot passar no és que Catalunya s’independitzi, perquè és la garantia del pagament del deute, sinó que el pitjor que pot passar és que el govern espanyol faci fallida abans de la independència de Catalunya, perquè si això passa: quin deute ens hem de repartir?

Quina seria la solució?

Conduïm la secessió d’una forma pactada. Fa un mes, el primer ministre britànic va sortir dient: «mercats internacionals, no us preocupeu, perquè quan Escòcia s’independitzi, el Regne Unit seguirà assumint el deute públic del Regne Unit, inclòs el deute regional d’Escòcia». Si això ho fes el president Rajoy, els mercats internacionals entrarien en pànic. Per tant, com que això no es vol, l’actitud del govern espanyol és: «la independencia de Catalunya no se dará nunca, no se celebrará el referendum...» Ho neguen tot, però és que l’Estat espanyol viu, des de sempre, en un món de fantasia, en la mentida i en la negació permanent, i estan obligats a portar-la fins a l’extrem. Sobre el discurs de la por, el que ens ha de fer pànic és quedar-nos dins de l’Estat espanyol. Quan veus que s’ha polit els fons de reserva de la Seguretat Social per comprar deute públic del propi Estat, que no vol ningú...!
No hem de voler ser el millor país del món, hem de voler ser un país normal. Serà un camí llarg i dur, però auguro que ho serà més per la part espanyola.

Entrevista al DBalears

Entrevista publicada el 28 de febrer de 2014 al DBalears

Quina és la postura que defensau com a president del Cercle Català de Negocis respecte del futur de Catalunya?

Des d’un punt de vista polític tenim objectius molt modestos; concretament el CCN defensa la independència de Catalunya, la dissolució de l’Estat espanyol i la dissolució de la Corona espanyola. Això no obstant, no entenem la independència com un fi en sí mateix, si no com un mitjà que ens ha de permetre l’adopció d’un model polític, econòmic i social d’acord amb la nostra idiosincràsia i necessitats: un model econòmic més productiu i menys especulatiu, d’acord amb el que sabem fer els catalans. El CCN aglutina a un sector de l’empresariat català contrari amb el model econòmic fonamentat en el culte a la desmesura, les obres públiques, les subvencions i el centralisme de l’Estat que ha afavorit els oligopolis dels sectors regulats de l’economia que ens han portat a l’actual crisi econòmica.

La independència de Catalunya ha provocat moltes reticències i crítiques per part de l'empresariat espanyol i d'alguns catalans, què en pensau?

En primer lloc, voldria aclarir que segons totes les enquestes l’empresariat català està molt majoritàriament a favor de la independència de Catalunya. Els partidaris de mantenir l’estatu quo són molt minoritaris; residuals. Bàsicament són els que viuen d’ell. Tanmateix, hi ha sectors de l’empresariat que tenen dubtes, ja no sobre els beneficis de la independència, si no sobre els riscos que pot comportar un procés de secessió no pactada que és on anem. Més enllà d’això hem detectat una certa manca d’informació en segments molt específics com alts executius, empresaris i inversors estrangers. Estem en contacte amb ells precisament per intentar donar-los resposta als dubtes que tenen, per exemple sobre: Schengen, la Unió Europea, aranzels, l’Agència Tributària Catalana, etc. Ara ja saben que anem de debò, que no ens agrada perdre el temps i que les seves empreses s’hauran de preparar mínimament per fer la transició a la independència. Els diem que ens hi juguem molt i que només tindrem una sola oportunitat per fer-ho bé. I ho farem bé.

Quins avantatges tendria una Catalunya independent?

És cert que la independència de Catalunya genera alguns riscos. Per exemple, existeix un cert risc a un boicot comercial. Ja se’n va fer un al 2005 contra el cava català. I va passar que no va servir de res. Els cavistes varen compensar les pèrdues al mercat espanyol, amb augments de les vendes en un 6,5% en els mercats internacionals. Però aquests hipotètics riscos (l’impacte dels quals està quantificat numèricament) els podem assumir perfectament quan analitzem els beneficis de la independència:

a) Deixar de perdre entre 16.000 i 22.000 milions d’euros anuals, que és el dèficit fiscal de Catalunya. Des de 1986 Catalunya té un dèficit fiscal de més de 267.000 milions d’euros acumulats (a data de maig de 20012) i es calcula que a finals de 2014 superarà els 300.000 milions d’euros. A això hi hem d’afegir l’efecte multiplicador del diner que suposa que en una economia com la nostra deixi de circular aquesta quantitat de diner cada any.

b) La creació d’uns 85.000 llocs de treball directes a l’administració pública (estatal i subestatal). Encara que vulguem tenir una administració pública petita i amb un nombre de funcionaris per sota de la mitjana dels països de la OCDE, l’assumpció de les competències de l’Estat espanyol suposa la creació de 85.000 llocs de treball. Això no ha de suposar cap cost addicional per a nosaltres. Catalunya, com a part d’Espanya ja contribueix en el finançament d’una cinquena part dels funcionaris de l’Estat que viuen i treballen a Madrid. Amb una Catalunya independent tindrem aquest mateix cost, però estarem pagant funcionaris catalans que viuran, treballaran i consumiran a Catalunya amb tota l’activitat que això genera. A més es preveu la creació de varies desenes de milers de llocs de treball en el sector privat, per que moltes empreses que han establert la seva seu a Madrid, hauran de tenir una seu fiscal a Catalunya.

c) Es preveu un gran impacte en el sector immobiliari i urbanístic, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Caldrà repensar tota la ciutat (model urbanístic, límits administratius, model econòmic, mancomunar la prestació de serveis...) Per exemple, amb la independència es crearà una demanda de més de 400.000 metres quadrats d’oficines i de residències de luxe per a allotjar les ambaixades estrangeres, els nous consolats, i altres organismes i delegacions ministerials estrangeres, així com residències d’ambaixadors i cònsols. Només en aquest sector immobiliari es preveu que els preus dels immobles tornin a situar-se al mateix nivell que tenien a maig de 2009. Això, per sí mateix, no serà suficient per sortir de la crisi immobiliària, ni per crear una nova bombolla, per que aquesta oferta està limitada a molts pocs clients potencials. Tanmateix, és possible que hi hagi una certa especulació en zones prime molt concretes de Barcelona on l’oferta és escassa. A més es generarà una demanda de més 1,5 milions de metres quadrats d’oficines per a allotjar les institucions que absorbeixin les competències pròpies de l’administració central de l’Estat a Barcelona i la seva àrea metropolitana. I finalment es crearà una demanda de més 800.000 metres quadrats d’oficines per a l’administració regional i local que absorbeixi part de les actuals competències de la Generalitat de Catalunya i que siguin traspassades als organismes locals i regionals. Part d’aquesta demanda quedarà absorbida per la oferta actualment existent, però no tota. A més, si el centre de Barcelona és ocupat per l’administració pública, caldrà ampliar el districte financer de Barcelona en zones perifèriques per allotjar a les empreses privades que ara tenen la seva seu al centre en edificis que ocuparà l’administració de l’Estat. Donat que Barcelona esdevindrà la capital d’un Estat no caldrà que hi hagi indústria (excepte el parc logístic del port i de la Zona Franca) per que Barcelona viurà de l’administració pública, del comerç, del turisme, de les fires, de les universitats, de les seus socials d’empreses i de la indústria del coneixement (22@). La indústria tradicional que actualment hi ha a Barcelona s’haurà de traspassar fora de la ciutat, a comarques, cosa que dinamitzarà la seva economia.

d) No haurem de dependre de les decisions «arbitràries» de Madrid. Això entre altres coses, vol dir que no tindrem un govern que limiti les capacitats d’expansió ni dels ports de Barcelona i Tarragona, ni dels aeroports catalans. Suposa no haver de dependre de la voluntat política de Madrid per tenir accés a l’alta velocitat ferroviària de mercaderies, amb tot l’impacte econòmic que això suposa. Actualment Madrid impedeix que els ports catalans esdevinguin la porta d’entrada dels productes que venen de la Xina, el sud-est asiàtic i el Golf Pèrsic. Podrem competir amb altres ports i aeroports en igualtat de condicions. Això genera unes oportunitats de negoci amb un potencial incalculable.   

e) La independència ens obligarà a espavilar-nos, ens obligarà a ser menys dependents d’un mercat espanyol que ens demanda béns de molt baix valor afegit, cosa que ens obliga a tenir una indústria intensiva en mà d’obra no qualificada. Ens obligarà a buscar nous mercats amb rendes que tripliquen l’espanyola i, que per tant, ens demanden productes amb major valor afegit i amb un alt component tecnològic. Ens obligarà a exportar a l’estranger, aprofitant les economies d’escala d’un mercat de 500 milions d’habitants, i aprofitar la competitivitat que suposa tenir una renda lleugerament inferior a la dels nostres competidors centre europeus. Tenim tota França, Suïssa, el nord d’Itàlia, Bèlgica i el sud oest d’Alemanya, a la mateixa distància de Catalunya que Huelva o La Corunya. I ni França, ni Bèlgica, ni Itàlia fan boicot als productes catalans. Simplement, si són bons i estan a bon preu, els compren. Si volem conservar el mercat espanyol, estarem condemnats a competir amb els productors xinesos.  

f) Encara no hem assolit la independència i ja notem els seus beneficis en la nostra economia: el turisme, les exportacions i les inversions estrangeres han augmentat sense parar des de l’inici del procés. L’aparició de Catalunya en la premsa internacional amb motiu de la Via Catalana i de les últimes manifestacions per la independència ha situat Catalunya en l’imaginari d’empresaris, inversors i consumidors de tot el món. Ha donat sentit a la marca Barcelona, ja per sí sola una de les marques més potents del món. Barcelona es consolida com una de les principals ciutats del món per fer-hi negocis i per invertir-hi. El 74% de les inversions estrangeres en el sector turístic es fan a Catalunya, mentre que la borsa de Barcelona ha augmentat un 45% més que la de Madrid en el mateix període de temps. Tot i així, encara no hem resolt alguns greus problemes com la manca de liquiditat del sistema financer.

g) Amb la independència, Catalunya haurà d’assumir una part del deute de l’Estat espanyol, a canvi que l’Estat espanyol transfereixi a Catalunya una part equivalent dels seus actius. Si no ens independitzem hauríem de pagar tot el deute públic (ja ho deia Alfonso Guerra “Catalunya nos sacarà de la crisis”), però a més de pagar tot el deute de l’Estat dels espanyols, no ens correspondrà cap actiu en compensació. Mal per mal, millor la primera opció.

h) Actualment paguem a Espanya (dèficit fiscal) a canvi que ens compri el que produïm (superàvit comercial). Aquest sistema és una bogeria. És com si el propietari d’una botiga donés diners als seus potencials clients per a que els vingui a comprar amb els diners que els ha donat. Millor no li donis res i que vagi a comprar on vulgui.

i) A més de positiva per a Catalunya, la independència també serà positiva per a Espanya, encara que a llarg termini. Els obligarà a espavilar-se, a no confiar en les inesgotables transferències de rendes de les mines del Potosí, de Catalunya, de les Balears o de la UE. L’única regió que es veurà perjudicada per la independència de Catalunya és Madrid. Perdrà gran part del seu efecte capitalitat, i tindrà una dura competidora: Barcelona.

Creu que la consulta es durà a terme finalment?

El president Mas signarà el decret de convocatòria de la consulta a finals de setembre per a la data prevista inicialment, el nou de novembre. D’això no hi ha cap dubte. I estic convençut que posarà tots els mitjans a disposició dels ciutadans per a que puguem votar, malgrat l’Estat espanyol impugni la llei catalana sobre consultes populars. En algun moment o altre haurem de trencar l’ordenament constitucional vigent. La idea és que, si malgrat tot, no hi ha consulta, el govern convoqui unes eleccions plebiscitàries, amb la independència com a únic punt en el programa electoral dels partits polítics. En aquest cas el govern espanyol impugnarà els punts del programa electoral que siguin contraris a la Constitució espanyola. Arribat a aquest punt, no quedarà més remei que fer una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Per evitar-ho el govern espanyol, pot fer varies coses, des de suspendre l’autonomia (cosa que ja fa mitjançant lleis, decrets i recursos al TC) fins a intervenir militarment. Cap problema. Quan això passi, els estarem esperant amb un clavell a la mà. A partir d’aleshores la independència de Catalunya deixarà de ser un problema intern de l’Estat espanyol i passarà a ser un problema internacional, per que una intervenció d’aquesta mena posarà en risc la pau i la seguretat internacional així com l’estabilitat de l’euro. Tot i així no podem confiar gaire amb la comunitat internacional. Hem de tenir molt present que Espanya no te res a perdre i molt a guanyar. Gran part dels poders fàctics d’Espanya s’estimarien més perdre la democràcia i la pertinença a la UE, abans que perdre Catalunya. En un hipotètic context d’aïllament internacional, Espanya repudiarà el seu deute. Espanya està utilitzant el procés sobiranista català per amenaçar amb una fallida que podria provocar el col·lapse de tot el sistema monetari europeu. I són capaços de fer-ho. El problema és que no es pot viure eternament de l’amenaça. Per que al final ningú et creu.

Si finalment no se celebra què haurà suposat tot aquest procés?

El procés és com un joc de rol. Ens dona il·lusió pel futur i ens ho fa passar d’allò més bé. Però cal tenir present que juguem contra un ordinador programat. Cada vegada que superem la pantalla, ens en posa una altra més complicada. El procés servirà per evidenciar la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Servirà per demostrar que la sobirania del poble està segrestada per unes institucions sorgides de la legalitat d’un règim totalitari que s’ha perpetuat en la Constitució de 1978. Servirà per demostrar que Catalunya viu permanentment sota ocupació estrangera i que els catalans (en el sentit més ampli del terme) som objecte d’una persecució per motius identitaris; casos que el Dret Internacional preveu com a legítims per exercir el dret a l’autodeterminació i accedir a la plena sobirania. Com deia Sala i Matín: The game is over.

Existeix un gruix d'empresaris catalans decebuts amb el president Mas per la seva 'deriva' independentista?

El president Mas no és independentista. No ho ha estat mai. Però ja està bé que sigui així. Com a molts altres, no li ha quedat més remei que abraçar l’independentisme davant la constatació de tres fets: a) la majoria social a favor de la independència. Si CiU no hagués optar per donar resposta a les creixents demandes populars, hagués perdut la centralitat política. Això és el pitjor que li pot passar a un partit que ha guanyat totes les eleccions des del restabliment de la democràcia; b) l’ofegament sistemàtic a que és sotmès l’autogovern de Catalunya i la convivència entre catalans, i c) la manca d’alternatives a la independència. El procés de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, les retallades que va sofrir al Congrés dels Diputats, la recollida a tota Espanya de 4 milions de signatures en contra del nostre estatut i la sentència del TC anul·lant articles que varen ser admesos en els estatuts d’altres comunitats autònomes, evidencia la impossibilitat d’establir terceres vies. La reforma de l’Estatut era la tercera via federalitzant que hagués permès l’encaix de Catalunya a Espanya durant, al menys tres o quatre dècades més. Amb tot això, haig de dir que ara per ara no hi ha empresaris decebuts amb el president Mas. N’hi ha que hi estan en contra i que de fet, juguen a la contra. Però el que compta és el sentiment de la majoria de la societat. No es pot fer tot al gust de tothom. Si volem la independència és per que la decepció i la frustració constant ens l’ha provoca Madrid.  

Creu que Balears hauria de seguir les passes de Catalunya, malgrat que aquí no existeix un sentiment majoritari a favor de la independència?

Balears, haurà de fer el seu propi camí. Els catalans som molt prudents en ficar el nas en els afers d’altres pobles. Però compartim el fet de ser objecte de la mateixa persecució per motius identitaris i del mateix espoli fiscal, que en el cas vostre és molt superior al de Catalunya. Entenc perfectament que no vulgueu assumir riscos. Però els bascos ja s’estan preparant. Van a remolc nostre. Després de la independència de Catalunya Espanya serà un campi qui pugui, no quedarà en peu ni el pal de la bandera. No som davant la secessió de Catalunya, si no davant la dissolució de l’Estat espanyol. Només us donaré un consell: procureu no ser els últims en marxar d’Espanya. I quan sortiu, si us plau, apagueu el llum i tanqueu la porta amb pany i clau, per que ningú més hi pugui tornar a entrar. 

Com qualificaria l'empresariat de les Illes?

Aquest cap de setmana és la primera vegada que vinc a les Illes. No conec amb profunditat el seu empresariat. Entenc que l’empresariat balear ha estat excessivament dependent de Madrid com també ho ha estat una part de l’empresariat català. Però em consta que no es mostrarà indiferent a una Catalunya independent. El pitjor que li pot passar a l’empresariat i a les classes dirigents d’un país no és que el seu poble vulgui la independència. El pitjor que els pot passar, és que el seu poble vulgui governar-se a sí mateix. I seria una autèntica llàstima que les elits polítiques, econòmiques i socials perdessin el seu estatu quo per no mostrar-se prou sensibles amb les demandes del seu poble. O no. Tan se val. Si això ho hem entès els empresaris de Catalunya també ho entendran els empresaris de les Balears. O no?