Entrevista a l’Antena de Catdem num 46, 26/02/2014

Entrevista a l’Antena de Catdem num 46, 26/02/2014

«Hem de dotar-nos dels instruments necessaris per tal que el procés cap a la independència sigui un èxit»

Conversar amb l’Albert Pont (El Masnou,1971) és una bona classe pels qui no coneixen les potencionalitats de Catalunya com a futur estat. Escollit president del Cercle Català de Negocis (CCN) al setembre de 2013, utilitza els seus coneixements i la seva formació diplomàtica per encapçalar una organització formada per empresaris que estan a favor de la independència de Catalunya. Arguments no els hi falten, energia tampoc. Reconeix que el camí no serà fàcil però que el resultat val molt la pena. Per ells no serà que el procés no sigui un èxit.

Per a qui no el conegui, què és el Cercle Català de Negocis?

És una associació d’empresaris i professionals que es va fundar l'any 2008 per tal de crear un corpus de pensament i de tenir incidència en l'opinió pública sobre qüestions com el dèficit fiscal, la manca d’inversions en infraestructures per part de l’Estat espanyol, l’encaix de Catalunya dins l’Estat des d’una vessant econòmica... Fins a aquell moment hi havia hagut altres entitats que treballaven des del punt de vista del catalanisme polític i trobàvem a faltar una entitat exclusivament d’empresaris, d’emprenedors, de botiguers, d'autònoms, etc. Es va crear per donar a conèixer aquesta problemàtica que vivíem des del món de l’empresa, per veure que realment el que feia l’Estat espanyol era afavorir la competència deslleial per part d’altres mercats respecte als catalans, ja que vulnera sistemàticament la competència horitzontal, que és la competència entre territoris. Perquè qualsevol país funcioni bé és molt important que l’Estat central sigui neutral, amb la competència lògica entre territoris, de manera que cadascun d'ells es governi i legisli a si mateix i defineixi el seu propi model de societat. Això fa que les empreses s’instal•lin a un o a un altre territori, en funció de com els països es legislen a ells mateixos.

A quins països es dóna aquesta realitat?

Als Estats Units, però és que el govern central és neutre en aquesta competència, cosa que no passa a Espanya, on es vulnera sistemàticament. Un exemple són les infraestructures: ports, aeroports, ferrocarrils... Durant l'any 2009, el govern espanyol va concedir 12.000 milions d’euros a empreses del sector serveis, 10.800 dels quals van ser per a empreses amb seu a Madrid. Per nosaltres, l’òptim no és haver de viure de les subvencions de l’Estat, però quan veus que recapta impostos que tu pagues i amb aquests finança empreses que t’estan fent la competència, no és només dolent pel teixit econòmic català sinó també per l’economia espanyola en general.

El CCN s’ha hagut d’adaptar a la nova realitat social i política que viu Catalunya?
Sí, ens hem vist obligats a refundar-nos, a reinventar-nos, amb un canvi de junta i d’objectius perquè el procés engegat tant per part de la societat civil com de les institucions polítiques ens ha superat: estàvem acostumats a anar 4 o 5 anys per endavant, fins al punt que se’ns havia penjat l’etiqueta de freaks, però ja ens estava bé. El que veiem és que el ritme que estava agafant el procés se’ns ha menjat el discurs i hem creat un entramat més d’acord amb el context que estem vivint.

Com ho han fet?

Donant més importància al servei d’estudis econòmics, enfocat a determinar quin model d’economia volem per a la Catalunya del segle XXI; i per altra banda, potenciant l’àmbit del Dret Internacional, que és el que ens ha de permetre tenir o no un estat independent. Hem aportat molt valor afegit al procés, i hem facilitat informació en temes com el repartiment de béns i deutes de l’Estat, la nacionalitat catalana, o què passaria amb els catalans residents a l’estranger, etc. És a dir, apliquem la successió d’Estats al cas de Catalunya. No dubtem que hi ha la voluntat que el procés surti bé, però l’Estat espanyol té la voluntat de fer-lo avortar; per tant, amb la voluntat no n’hi ha prou, ens hem de dotar d’instruments que ens assegurin l’èxit.

Què li diuen els empresaris que es volen adherir al CCN? Quins són els seus arguments?
Normalment és a l’inrevés, som nosaltres els qui hem de donar arguments. Som una entitat que no ofereix serveis als seus associats, ja hi ha d’altres entitats que ho fan i no ens volem solapar. Qui s’associa al CCN ho fa per patriotisme, perquè vol fer alguna cosa pel catalanisme i no sap com canalitzar-ho. Els perfils són variats: des d’un pastisser fins a un directiu d’una multinacional. Són gent compromesa amb el país i amb moltes ganes de fer coses.

Els preocupen les possibles conseqüències de la independència a l’hora de seguir treballant amb els clients espanyols, o fins i tot, d’arreu del món?
No, en absolut. Un dels objectius del CNN és precisament neutralitzar el discurs de la por que no estigui ben fonamentat. És veritat que la independència de Catalunya obre un procés de transició que haurem de superar i que no serà fàcil, però tampoc no serà etern.

Els preocupa l’endemà de la independència?

No, no ens preocupa veure quins països ens reconeixeran i quins no; al contrari. El que hem de fer és analitzar quins països probablement ho faran i quins no, perquè haver treballat aquest tema abans de la independència ens permetrà saber les reticències d’aquests països a l’hora de reconèixer Catalunya. Sobre aquesta qüestió tenim una estratègia que hem posat al servei de les institucions perquè creiem que és infal•lible. Nosaltres no tenim por perquè viure el procés des de dins, conèixer-ne les xifres i els arguments i saber com funcionen les coses des d’un punt de vista no acadèmic però sí rigorós, fa que no només no tinguem por, sinó que estiguem molt il•lusionats.

No serà fàcil...

És veritat que no podem ser ingenus, hem d’assumir riscos si ens quedem dins l’Estat espanyol, i ens podem trobar amb boicots o amb deslocalitzacions. Sobre el boicot, hem analitzat el fenomen i en alguns casos s’ha produït, sobretot, quan les secessions han estat més aviat conflictives, però són processos que poden durar com a molt dos anys. Per mi, qui fa boicot a l’economia catalana és l’Estat espanyol, amb les autopistes, per exemple, ja que aquí paguem per utilitzar-les i a d’altres llocs de l’Estat no. Val la pena recordar que a Catalunya vam tenir boicot al cava i que aquest va ser orquestrat des de la societat civil espanyola, però va durar poc temps i va ser contraproduent perquè va generar un contra boicot espontani envers els productors de vi de la Rioja, i aquests van demanar que es deixés de fer boicot al cava català.

I sobre les possibles deslocalitzacions?

És un cas que estem estudiant i és molt curiós. Hem de tenir en compte tres nivells. El primer és l’empresa matriu: normalment està al lloc d’origen, on hi ha el sistema de producció i on els amos resideixen, però el que se’ns diu és que les matrius han d’anar al lloc on el mercat sigui més gran, i això no ha de ser així; el mercat espanyol és un mercat més i no per aquest motiu s’hi ha de traslladar l’empresa. Un segon nivell són les delegacions a d’altres mercats: aquí sí que les empreses catalanes que vulguin mantenir el mercat espanyol s’haurien de plantejar obrir una delegació permanent dins del territori espanyol perquè difícilment una empresa espanyola voldrà comprar una empresa que tingui la matriu a un altre estat. Hi ha d’haver acomodament de l’empresa a una realitat, i és que hi ha dos països i no un, però això també ho hauran de fer les empreses espanyoles respecte a Catalunya; i per tant, el nombre d’empreses espanyoles que hauran d’obrir seus socials a Catalunya és molt més gran que el d'empreses catalanes que hauran d’establir seu social a territori espanyol. Si les empreses espanyoles volen conservar el mercat català han de tenir una seu fiscal a Catalunya. Si no el volen conservar, no perdem res, perquè vivim en un lliure mercat que farà que els serveis que es deixin d’oferir els donarà una altra empresa. El darrer nivell és la producció: les empreses grans tenen una matriu al país d’origen, tenen delegacions als mercats d’interès i tenen diversos centres productius, però no un a cada país.

Vostè ha afirmat en diverses ocasions que la «marca Espanya» no beneficia els interessos de les empreses catalanes; en quines dades es basa?

En l’experiència personal i d’associats al CCN, ja que molts d’ells han començat a externalitzar les seves empreses, tot i ser petites o mitjanes, i veiem que la «marca Espanya» està denostada a molts mercats, no a tot arreu. No s’ha sabut vendre perquè està associada a ineficiència, a manca de compliment dels acords, a incapacitat de negociació, a una situació econòmica que és certa i que probablement fora d’Espanya es coneix més bé que no pas dins; es té més consciència que Espanya està en fallida tècnica, i tenen por que si hi hagués algun problema no es poguessin assumir els compromisos de pagament, per exemple. Però més enllà de la situació econòmica actual, la marca Espanya resulta folklòrica i no funciona ni per vendre oli d’oliva a l’estranger, quan és el primer producte de la realitat espanyola. Si el productor espanyol no pot vendre el producte estrella de l’economia espanyola que és l’oli amb la «marca Espanya», com volem vendre tecnologia de primer nivell als mercats internacionals?

En aquest sentit, com treballen les empreses catalanes?

Quan es volen establir sinèrgies amb d’altres empreses, no és el mateix anar amb la marca Barcelona, que és potentíssima, que està associada a la innovació, a l’ordre, a la capacitat d’organització, a la creativitat. Però no és una cosa d’ara! De vegades oblidem d’on venim i quin lloc tenim al món. No és per menystenir el mercat espanyol, ja que pot ser d’interès per a certs productes, però just al costat tenim la zona francòfona, amb un mercat de gairebé 90.000 milions de consumidors i amb una renda per càpita quatre vegades l’espanyola. París és a la mateixa distància que Huelva o La Corunya. On vols vendre? No els menystinc, però aquelles empreses catalanes que vulguin seguir sent captives del mercat espanyol han de saber que hauran de competir amb els xinesos perquè el mercat espanyol no dóna per més, davant de productes de molt baix valor afegit.

Què ha passat?

Ens hem orientat a un mercat molt petit que generava benefici, però les empreses europees, en comparació, tenien més capacitat de reinvertir en elles mateixes que no pas les espanyoles, perquè la nostra producció estava orientada a un mercat molt petit. La independència de Catalunya ens dóna els avantatges de tenir estructures d’Estat i els avantatges de la globalització, el mercat és el món! Centrar-nos, per exemple, en la comoditat lingüística ens fa fet molt de mal.

Les potencialitats de Catalunya són inqüestionables...

Som l'onzena regió més important del món, quan París és la 17 i Madrid la 39. Catalunya exporta a França per valor de 9.500 milions d’euros a l’any i exportem a l’Aragó per 11.500 milions. Si tingués una empresa que es dedica a l’exportació ho analitzaria! T’adones que al mercat espanyol ja no es pot vendre més, ja no dóna més de si, ja no pots fer que el milió i mig d’habitants de l’Aragó comprin més del que t’estan comprant; en canvi, tens un potencial de creixement a la mateixa distància, que és França. Mirem cap al nord.

Delenda est Hispania és un llibre de lectura obligada per a tot català que vulgui carregar-se d’arguments en favor d’un Estat independent per a Catalunya», deia en Víctor Alexandre en un article publicat a la web El Singular Digital, el passat més de juny. És així?

Sí, i pels convençuts pot ser una sobredosi. Qui no està convençut sí que necessita aquest nivell de sobredosi. Està pensat per a gent que no ha begut de la tradició catalana i que quan els hi parles dels fets de 1714 no els coneixen perquè vénen d’un altre món. Volia crear opinió en sectors no convençuts i començar a pensar en l’endemà de la independència.

Des de la Generalitat es busca el reconeixement internacional al procés que viu Catalunya, ja que es considera que el suport d’altres països l’endemà de la consulta és vital. Com a expert en Dret Internacional, veu factibles aquests suports desitjats des d’un punt de vista polític?

És això, que se’ns reconegui o no. És una qüestió política. Entenc que el que s’ha fet des de la Generalitat s’havia de fer, però entenc que no es fan així les coses, i malgrat que crec que el procés s’està conduint bé, fins ara hem volgut despertar la simpatia de països del nostre entorn, i això no ho hem de fer. La comunitat internacional és un aquari ple de taurons i el que hem de fer és donar a cada tauró un bon tros de carn. No és suficient despertar simpaties, ja que els països es mouen per interessos i això és el que hem de fer nosaltres. Hi ha maneres de buscar aquest suport internacional, com per exemple que una Catalunya independent es comprometi a respectar els acords internacionals assumits per l’Estat espanyol respecte d’altres països. Es tracta de buscar sinèrgies en positiu.

Un dels arguments que utilitzen els contraris a la independència de Catalunya és el repartiment dels béns i els deutes... Com els rebat?

Quan es va dissoldre l’antiga Iugoslàvia, els països que en van sortir es van repartir un deute de 16.000 milions d’euros; quan es va dissoldre la URSS, els països que en van sorgir es van repartir un deute de 53.000 milions. El deute públic de l’Estat espanyol supera el bilió d’euros. El que hem de fer veure als creditors internacionals és que el pitjor que els pot passar no és que Catalunya s’independitzi, perquè és la garantia del pagament del deute, sinó que el pitjor que pot passar és que el govern espanyol faci fallida abans de la independència de Catalunya, perquè si això passa: quin deute ens hem de repartir?

Quina seria la solució?

Conduïm la secessió d’una forma pactada. Fa un mes, el primer ministre britànic va sortir dient: «mercats internacionals, no us preocupeu, perquè quan Escòcia s’independitzi, el Regne Unit seguirà assumint el deute públic del Regne Unit, inclòs el deute regional d’Escòcia». Si això ho fes el president Rajoy, els mercats internacionals entrarien en pànic. Per tant, com que això no es vol, l’actitud del govern espanyol és: «la independencia de Catalunya no se dará nunca, no se celebrará el referendum...» Ho neguen tot, però és que l’Estat espanyol viu, des de sempre, en un món de fantasia, en la mentida i en la negació permanent, i estan obligats a portar-la fins a l’extrem. Sobre el discurs de la por, el que ens ha de fer pànic és quedar-nos dins de l’Estat espanyol. Quan veus que s’ha polit els fons de reserva de la Seguretat Social per comprar deute públic del propi Estat, que no vol ningú...!
No hem de voler ser el millor país del món, hem de voler ser un país normal. Serà un camí llarg i dur, però auguro que ho serà més per la part espanyola.