dimecres, 29 d’octubre del 2014

Fer passar per caixa




El Dret Internacional preveu que en casos d’independència, el nou Estat es pugui deslliurar dels compromisos contrets per l’Estat predecessor amb empreses privades. Aquest és un instrument creat per garantir la sobirania dels Estats sobre recursos naturals i els seus béns públics. Però, aquesta norma només és aplicable en els cassos de descolonització. En la resta, com en el cas català, prevalen els drets de les empreses privades que exploten els recursos i els béns públics del nou Estat.
És a dir, en principi, la independència no es motiu de nul·litat dels contractes públics, siguin d’obres, de serveis, de subministrament, de concessió o de col·laboració. Per tant, les empreses concessionàries de béns públics tindran garantits els seus drets d’explotació i de concessió després de la independència efectiva de Catalunya.
Ara bé, a la pràctica s’ha de fer una transposició d’ordenaments jurídics. De fet, les empreses concessionàries hauran satisfet a l’Estat espanyol les quantitats acordades a canvi d’una determinada concessió a Catalunya. La qüestió que planteja la independència és que, per una banda, l’Estat català estarà obligat a mantenir els drets de les empreses concessionàries; mentre que per l’altra, no haurà percebut absolutament res per la concessió de l’explotació dels seus recursos i béns públics; ni ho podrà fer, fins que no s’hagi extingit el termini de cada concessió. És a dir, si no fem res per evitar-ho l’Estat espanyol continuarà sent l’únic beneficiari de les concessions de béns públics situats a Catalunya més enllà de la independència.
En el supòsit de secessió pactada, Catalunya podria reclamar a Espanya les compensacions necessàries per garantir la continuïtat de l’explotació dels seus béns públics. O bé Espanya transfereix a Catalunya els guanys de les concessions de béns públics catalans, o bé s’hauran de restar del deute públic espanyol que Catalunya hagi d’assumir, una vegada acordat el repartiment de béns i deutes de l’Estat. D’aquesta manera les controvèrsies entre els dos Estats no afectarien ni als drets i deures de les empreses concessionàries, ni als drets dels seus usuaris.
El problema és que, ara per ara, anem a una secessió no pactada. Per tant, molt probablement el nou Estat no podrà reclamar cap compensació per l’explotació del seus recursos i béns públics a l’Estat predecessor. En qualsevol cas, s’haurà de buscar la fórmula que permeti fer compatible els drets de les empreses concessionàries amb els drets del nou Estat, que és qui hauria d’atorgar les llicències i els contractes de concessió i renovar-les, si s’escau, l’endemà mateix de la independència. Això suposa que l’Estat català podria fer passar per caixa a les empreses concessionàries de béns públics a canvi de respectar els contractes signats amb l’Estat espanyol. És cert, que en aquest cas, les empreses concessionàries hauran pagat dues vegades per una mateixa concessió. Tanmateix, tenint en compte els estrets vincles personals i les interdependències entre les seves executives i l’Estat espanyol, els serà fàcil reclamar-ne les compensacions pertinents; encara que, com sempre, sigui a costa dels contribuents espanyols.
 Tanmateix, no hi ha motiu per fer extensibles aquestes consideracions a aquells casos particulars en els que la inversió ja estigui amortitzada, ni en aquells que serveixin per compensar les pèrdues de concessions situades en altres territoris de l’Estat espanyol. Això, inclou les autopistes de Madrid, les compensacions a l’empresa Castor i el dèficit tarifari de les companyies elèctriques, entre altres. 
Aquests consideracions són especialment pertinents si tenim en compte les necessitats de tresoreria de l’Estat català l’endemà mateix de la independència. Si es fan les coses ben fetes i amb una certa visió estratègica, no caldrà que Catalunya s’endeuti per garantir la continuïtat dels serveis públics i la viabilitat econòmica del nou Estat. En qualsevol cas no té sentit endeutar-se encara més amb la banca comercial catalana, quan aquesta és beneficiària directe de l’explotació de nombrosos béns públics catalans.   
Així doncs, caldrà estar pendents d’unes autoritats que malgrat atribuir-se la defensa dels interessos generals de Catalunya, encara pensen en clau autonomista. Al cap i a la fí, una cosa és respectar els drets contractuals d’empreses privades dedicades a l’explotació de béns públics i una altra molt diferent és mantenir els seus privilegis oligàrquics.