Ego te absolvo
Publicat al Vilaweb el 2-12-2014
Des
del món de l’empresa sempre ens ha preocupat el comportament emocional dels
nostres equips de treball, qüestió de la qual el món de la política no n’hauria
de defugir. Precisament, un dels grans riscos del procés sobiranista català és la
gestió dels egos, més encara en un moment d’inflexió històrica en el que les
emocions són tan a flor de pell com aquest que ens ha tocat viure.
L’ego,
aliment de supèrbia i malvolença allunya al príncep de la virtut i el fa
vulnerable als seus propis temors. L’ego, explora les debilitats de l’esser
humà fins que pren el control de la seva voluntat. L’ego, perverteix l’ànima fins
a intoxicar la comunió de béns, de projectes i d’afectes que
fonamenten la nació.
Ningú
neix preparat per assumir la responsabilitat de portar tot un país a la
independència, ni d’acceptar com a propi el lloc que la providència li hagi
reservat. Els manuals parlen massa alegrement de qüestions tècniques: de lleis,
de tractats, de majories parlamentàries, de repartiment de deutes, de
reconeixement internacional i de poder. Però no parlen ni de responsabilitat
política, ni de generositat, ni de fidelitat, ni d’humilitat. No parlen de l’esser
humà que s’amaga sota la calculada i afable imatge del líder polític.
La
majoria dels que hem accedit a prendre part activa del procés ho hem fet apassionadament,
per pura convicció, guiats pel destí i empesos per un amor imprudent vers la
nostra pàtria. Ocupem un lloc insignificant, prescindible. I tanmateix, alguns
no poden deixar de dedicar un furtiu pensament a futurs reconeixements i
preteses compensacions, mentre adopten actituds deïficades que els allunyen de
la realitat. No puc jutjar un comportament semblant. Forma part de la condició
humana i com a tal l’hem d’acceptar. Al cap i a la fí la política es serveix de
les passions més baixes de l’esser humà.
En
canvi, ser cridat per la història a ser el núm. 2 d’un procés vital tan complex
com aquest no és qualsevol cosa. És un lloc reservat una sola persona i, per
tant, ocupar-lo hauria de ser motiu de joia i orgull. I tanmateix s’ha de
reconèixer que saber quedar darrera l’ombra d’algú altre és un paper summament
ingrat i molt dur d’acceptar... més encara si el seu titular es considera
mereixedor d’un honor més alt. I potser ho sigui...
Però,
la veritable condició d’estadista, allò que diferencia el líder de qualsevol
altre mortal, no és el lloc que ocupa en la jerarquia del poder, si no la
virtut de saber assumir amb responsabilitat la condició que l’atzarós i injust destí
li atribueixi.
Desconec
qui és el responsable del trencament de la unitat entre els partits polítics i
quines en són les seves motivacions. Però, sí sé que ara més que mai urgeix
refer-la. D’això en depèn la nostra fortalesa davant d’un Estat cada vegada més
afeblit i perillós, així com la nostra legitimitat davant una comunitat
internacional massa acostumada a abandonar Catalunya a la seva sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada