Carta oberta a Jesús Royo, president d''Agora Socialista, en resposta al seu article publicat al blog d'aquesta entitat

Benvolgut Jesús,

 
Sóc Albert Pont, antic alumne teu a l’Institut Damià Campenys de Mataró en horari nocturn; cursos 1992-1994 si no recordo malament. Sempre he estat un gran admirador de la teva tècnica docent. Tinc un càlid record de les teves classes de català. Recordo la teva insistència per ensenyar-nos la sempre difícil fonètica catalana, i la teva batalla per fer-nos practicar els pronoms febles, una part de la nostra llengua que ens deies «estava en perill d’extinció», i que segons tu depenia de nosaltres conservar-la viva. També conservo intacte el record d’aquelles classes d’història de la llengua, el substrat de la romanització, les homilies d’Organyà, les quatre grans cròniques, Ramon Llull (aquell «home de frontera» segons les teves pròpies paraules i per qui tanta admiració demostraves), l’expansió de la llengua per la Mediterrània. Tu em vares descobrir l’Alguer, la Renaixença... i tantes coses més.

Vas ser tu qui em va explicar que en un temps perdut en la penombra de la història, el català havia estat la llengua de nombroses corts europees i fins i tot del Vaticà; i la primera llengua en que fou traduït Dante, i tants d’altres. Tu em vares ensenyar els fonaments de la unitat de la llengua catalana quan era objecte de divisió entre alguns dels seus parlants a d’altres regions d’Espanya. Recordo que en una ocasió vares ser capaç d’escriure a la pissarra un esquema amb tots els verbs catalans. T’hi vas passar tota la tarda, però al final hi varen cabre tots. En canvi, a mi no em varen cabre al full... Fa quasi vint anys i encara me’n recordo. De les teves classes vaig heretar la necessitat vital d’aprendre. Gràcies a això vaig continuar estudiant, malgrat l’adversitat de la vida...

No hi ha gaires professors de qui es pugui dir el mateix. I per tot això t’estic agraït. Gràcies a tu, i a castellanoparlants com tu vaig aprendre a escriure en la meva llengua materna. Vaig arribar al Damià Campenys amb 21 anys, sense saber escriure en català i llegint-lo amb prous dificultats. Un règim militar infame ens va negar aquest dret tan elemental a mi i a tantes generacions de catalans. Però Espanya no es va acontentar amb impedir-nos l’ensenyament en la nostra mil•lenària llengua. A mida que les nostres mares ens parien, Espanya ens feia batejar en una llengua que no ens era pròpia. Ens inscrivien en el registre civil amb un nom que no ens pertocava. Fins i tot, durant els durs anys del primer franquisme gosaven canviar els cognoms dels nostres avis i rebesavis. Com si l’Estat fos la mesura de totes les coses i res l’hagués precedit. No és que ens impedissin parlar català, simplement Espanya ens va voler imposar una identitat que no ens era pròpia, per que per a l’Espanya dels vencedors, ser espanyol era sinònim de ser castellà. No s’admetia ni la més mínima nota de diversitat. Aquesta mentalitat encara continua ben viva en la idiosincràsia d’un poble que monopolitza l’espanyolitat i que encara ara, considera Catalunya propietat seva; un poble que ha acabat aniquilant tots els pobles amb qui entrava en contacte, mitjançant el sotmetiment i la colonització. L’oligarquia de l’altiplà central enviava els seus desheretats a colonitzar aquelles terres que queien sota el seu domini (al-Andalus, Amèrica, i moltes altres que a tu mateix et faria vergonya reconèixer). Així és com es podria resumir la pobre vida de molts castellans vells i conversos; una vida dedicada (potser sense saber-ho) als propòsits polítics de la mateixa oligarquia terratinent que us feia fora de casa mentre s’apropiava de tot allò que deixàveu al darrera.

Ara ja no sé si eres un bon professor, o simplement, els teus alumnes ens deixàvem impressionar per tant poca cosa amb la docilitat pròpia de la joventut. Mai em vares saber explicar perquè a partir del 1500 la literatura catalana va desaparèixer, així de sobte, d’un dia per l’altre; ni què va passar amb ella entre el 1500 i el final del segle XIX, fins que la renaixença va tornar a donar vida escrita al català. Mai ens vares explicar que cap altra llengua havia estat tan intransigentment perseguida des de les institucions d’aquest que diu ser el nostre Estat, i que de no haver estat per la santíssima Inquisició mai hagués tingut lloc això que s’anomena tan equivocadament «el siglo de oro de la literatura espanyola». Usurpadors!

M’ha entristit profundament saber que ets el president d’Àgora Socialista. Et tenia per un exemple de convivència entre identitats. Però veig que m’equivocava. Amb tu cau un mite que transcendeix la simple relació entre mestre i alumne. En sap molt de greu que els catalans t’hàgim fet tan de mal com per mostrar-nos la malvolença indòmita pròpia del convers desagraït. Ignorava que fóssim tan mala gent, tan perversos i roïns, simplement per voler per a nosaltres i per a la nostra llengua el mateix que el vostre Estat us garanteix a vosaltres a canvi de perpetuar una relació de vassallatge que nosaltres no hem acceptat mai. Potser les coses us haguessin anat millor si mai haguéssiu deixat Alfaro o el poble d’allà on sigueu. Però no patiu, sempre sou a temps de tornar-hi. Diuen que rectificar és de savis. Pel que fa a nosaltres, de segur que ens hauria anat molt millor sense Espanya. Encara som a temps a rectificar-ho.

l'establishment català davant la independència

Les grans corporacions catalanes juguen en una altra lliga. Es mouen per interessos corporatius més que per conviccions polítiques, la qual cosa no vol dir que les persones que les representen no tinguin conviccions, i fins i tot puguin simpatitzar més o menys amb la causa de l’independentisme. Hem consta que així és, i que cada vegada aquesta simpatia és major. La seva proximitat amb el poder polític i econòmic de l’Estat els fa ser extraordinàriament sensibles davant qüestions com el bloqueig econòmic i l’espoli fiscal que pateix Catalunya per part del govern central. Els casos d’Endesa, Spanair, l’AVE, el port de Barcelona, la priorització de l’eix central de mercaderies... i molts altres han evidenciat la situació de marginalitat en que es troben els membres de l’establishment català davant els poders econòmics de l’Estat (amb connivència d’una part important d’aquest mateix establishment).

L’Estat català necessitarà recórrer a La Caixa, especialment per assegurar el pagament de les nòmines dels funcionaris, i les pensions i subsidis d’atur dels catalans els dos o tres primers mesos immediatament després de proclamar la independència, fins que el govern català tingui el control sobre els arxius dels contribuents i els processos de recaptació d’impostos. Catalunya és viable econòmicament, però els primers mesos difícilment tindrem tota la «maquinaria» a punt. Ens caldrà un cert rodatge. Molt probablement caldrà avançar diners (uns 18.000 M€ pel cap baix) per disposar de la liquiditat necessària per assegurar el pagament de les despeses corrents dels primers mesos. Sense això no es pot proclamar res. No tot dependrà de La Caixa, però una part sí. Tanmateix La Caixa també necessitarà recórrer a l’Estat català. Pensa que una vegada consumada la independència, l’Estat català heretarà automàticament els béns de l’Estat espanyol a Catalunya (ports, aeroports, xarxes de ferrocarrils, espai radioelèctric, i un llarg etcètera). Encara queda per definir quin model de gestió volem de totes aquestes infraestructures (públic, privat o mixt). En qualsevol cas, són béns i actius, avui infrautilitzats, que tenen un gran potencial i que es configuren com alguns dels pilars estratègics de la nostra economia. Són «caramels» molt apetitosos per possibles «inversors afins». Estic convençut que ni La Caixa ni cap altra gran corporació catalana deixarà de perdre el munt de possibilitats de «fer negoci» que la independència de Catalunya els pot oferir. El pitjor que li podria passar a Catalunya és que La Caixa no valorés convenientment aquestes oportunitats de negoci. Però, compte, una de les pitjors coses que li podria passar a La Caixa és que el govern català liberalitzés les autopistes de Catalunya per decret. Al final tot serà molt més senzill del que ens pensem. No cal témer. En certs nivells predomina el pragmatisme i les actituds constructives. El romanticisme exaltat (que també és necessari) l’haurem de posar nosaltres.

Les entitats que poden oposar una major resistència, quan no, una bel·ligerància oberta són algunes corporacions espanyoles que operen a Catalunya en règim de monopoli o d’oligopoli, especialment en el sector dels serveis públics bàsics (hidrocarburs, electricitat, telefonia, finances...). Des del CCN estem treballant discretament per intentar neutralitzar aquest tipus d’amenaces. És cert que algunes empreses espanyoles ens poden fer molt de mal (només els cal interrompre el subministrament elèctric durant un parell de dies, per dividir la societat catalana). Però accions d’aquesta mena, són agressions que no porten en lloc, i que a més poden fer perillar tant la titularitat dels seus actius a Catalunya com la conservació del mercat català una vegada consumada la independència. Només el risc, l’amenaça real de poder perdre alguna d’aquestes coses seria insuportable per la seva cotització a borsa. Per part nostra, seria un error estratègic confiar el control del subministrament elèctric de Catalunya a una empresa estrangera que s’estimava més ser «alemanya abans que catalana»... Al final, ens hi entendrem. No els quedarà més remei. Tranquils, les coses estan molt més madures que no pas ens pensem. Només ens cal una mica de decisió i demostrar públicament la nostra convicció com a poble.

Crec que puc parlar en nom del CCN si dic que ja ens està bé que els membres de l’establishment català vulguin ser presents a la cerimònia de presa de possessió del primer president de la república catalana, encara que no sigui per convicció sinó per conservar el seu estatus social. Però cal que sàpiguen que prèviament els convindria deixar-se veure per la manifestació de l’11-S. Nosaltres hi serem, i veurem qui hi serà present i qui no. És tant senzill com fer-los veure que a la taula d’en Bernat qui no hi és, no hi és comptat... 

Espanya fora de l’euro

L’expulsió de Catalunya de la Unió Europea en cas de secessió, no és una amenaça real. No hi ha cap precedent ni cap norma comunitària que contempli l’expulsió d’un territori d’un Estat membre com a causa d’un procés de secessió. I es clar, una norma que no existeix, no es pot aplicar. Espanya ho sap. Recentment, el PP ha intentat modificar els tractats constitutius de la UE, per afegir-la; però sense èxit. No hagués estat possible aplicar-la. En primer lloc, per que hagués vulnerat el principi de no ingerència en els afers interns dels Estats. Davant d’un cas de secessió, la comunitat internacional només pot fer dues coses: reconèixer el nou Estat, o bé negar-li el reconeixement; però té prohibida l’aplicació de qualsevol mesura coercitiva. Si Europa ens negués el reconeixement com a entitat sobirana, simplement ens estaria dient que ens considera part d’Espanya a tots els efectes. I per tant, part d’un Estat membre de la UE. En el pitjor dels escenaris, la nostra relació amb la UE no experimentaria cap canvi substancial. Això sí, mentre no siguem una entitat dotada de subjectivitat internacional, no podrem assumir la part del deute espanyol que ens pertocaria.

Però, a més, l’aplicació d’una norma semblant no seria possible en absolut per que crearia situacions absurdes. Per exemple, la seva aplicació al cas de Flandes suposaria que Brussel·les (seu de les institucions europees) hauria de quedar fora de la UE. Ja es veu, doncs, que pretendre una cosa semblat no és seriós.

La pràctica internacional també és concloent. L’any 1976 el territori del Jura (Suïssa) es va escindir del Cantó de Berna. Fins el 1979 el nou Cantó no va formalitzar la seva unió a la Confederació Suïssa. Durant el període de transició (1976-1979) el Jura no va deixar de ser membre de Suïssa, ni va deixar d’aplicar la legislació federal malgrat no tingués representants propis a les institucions federals. En aquests casos l’adhesió no és més que una simple formalitat. L’expulsió de Catalunya de la UE per motiu de la seva secessió respecte d’un Estat membre seria tan absurda com pretendre que la província de Madrid hagués hagut d’abandonar Espanya per motiu de la seva secessió de Castella la Vella el 1983.

Espanya, no ha perdut res per provar-ho; però ha evidenciat que la seva mala fe i animadversió vers Catalunya no coneix límits, i que arribat el cas farà tot allò que sigui possible per evitar que Catalunya pugui formalitzar la seva adhesió la UE, mitjançant un procediment d’ampliació interna. El que sí pot fer Espanya és vetar la formalització de la nostra candidatura a la UE, sempre es clar, que després de la seva intervenció per part dels creditors internacionals (UE) li quedi prou sobirania i discrecionalitat política com per fer-ho. Però, fins i tot, el cas contrari no ens hauria d’espantar gens ni mica.

La independència de Catalunya, suposaria la restitució íntegre de la nostra sobirania històrica, política, jurídica, fiscal i monetària (dins les limitacions imposades per la UE, que no són poques). Els diferents processos de secessió i de dissolució d’Estats que han tingut lloc a Europa des del s. XIX fins a l’actualitat evidencien una pràctica comuna a tots ells: cada nova entitat té el dret de restituir la seva sobirania fiscal i monetària, i amb aquesta última, la moneda que cada una d’elles havia fet servir amb anterioritat a la seva annexió a l’Estat del qual s’han acabat separant. Així, la Federació Russa va ser considerada la continuadora de la sobirania monetària de l’extinta URSS, i va poder continuar fent servir el ruble, ja que aquesta moneda formava part de la seva tradició històrica. És més, la Federació Russa va impedir que les repúbliques bàltiques i cap altre nou Estat secessionat de la URSS pogués utilitzar el ruble. D’aquesta manera Estònia va haver de restituir la corona estoniana, Letònia el lats i Lituània el litas, en espera de fer efectiva la seva adhesió al euro.  

La nostra independència obrirà un capítol molt interessant en les negociacions sobre la successió de l’Estat espanyol, com és la successió de la seva sobirania monetària; o més ben dit, del que quedi d’ella. La qüestió és: quin dels Estats successors de l’Estat espanyol podrà considerar-se legítim hereu de la pesseta? Com dic, aquest capítol és comú a tots els processos de secessió i de dissolució d’Estats. Però el cas espanyol presenta dues peculiaritats. La primera és que la unió monetària espanyola no es va crear en base a la moneda de la capital de la corona i dels seus territoris adjacents, sinó amb la moneda d’una regió perifèrica (Catalunya), que fins el 1868 no va ser adoptada per la resta de l’Estat. Aquest fet, però no canvia en absolut el pressupòsit jurídic anteriorment esmentat: davant d’un cas de secessió cada nova entitat té dret de restituir la seva antiga moneda.

La segona peculiaritat del cas que ens ocupa, és que en principi, la pesseta (a diferència del ruble rus, o del dinar iugoslau) forma part d’una unió monetària internacional (la Unió Monetària Europea), en el moment de la secessió de Catalunya. Per tant, en el cas que ens ocupa, és la moneda de la «regió secessionista» la que forma part de l’estructura de l’euro. Aquest fet tan particular, tampoc ha de canviar el pressupòsit jurídic anterior. Entre la pesseta catalana anterior a la seva adopció per la Corona espanyola el 1868, i la pesseta que forma part de l’estructura de l’euro hi ha continuïtat històrica. Forma part del llegat de Catalunya, i per tant, és part de la nostra aportació històrica a Espanya. L’Estat català, doncs, podrà fer valer els seus drets històrics per considerar-se l’únic continuador de la sobirania monetària de l’Estat espanyol, i per tant, l’única entitat amb dret a assumir els drets i les obligacions establertes al Tractat de Maastricht en relació a la unió monetària. Catalunya podrà impugnar davant les institucions comunitàries, la inclusió d’Espanya dins del sistema monetari europeu.   Així, els territoris espanyols no secessionats, hauran de restituir la seva antiga moneda i demanar la seva adhesió a l’euro. Europa, vol fer fora a Espanya de l’euro, però no sap com fer-ho. Catalunya només li proporcionarà l’instrument: la nostra adhesió a la UE com a membre de ple dret.

Si l’adhesió a l’euro s’hagués produït amb l’antiga moneda de Castella, Espanya no hagués dubtat ni un sol segon a fer valer els seus drets sobre ella i a considerar-se única continuadora del Tractat de Maastricht. I així en virtut del costum internacional, Espanya ens hagués fet fora del sistema monetari europeu sense contemplacions. Però aquest no és el cas. Per tant, nosaltres tampoc hem de mostrar cap mena de contemplació amb aquells que tantes ocasions han mostrat la seva animadversió cap a nosaltres. 

Al final, ni Espanya vetarà la nostra candidatura a la UE, ni Catalunya vetarà la candidatura d’Espanya a la Unió Monetària Europea. I si no, que ens posin a prova.

Àlex Fàbregas; l’última manifestació d’un apartheid institucionalitzat

El món dels esports ha estat un dels àmbits on la persecució per motius identitaris de la qual és objecte Catalunya per part de l’Estat dels espanyols és més notòria. Actualment, l’animadversió vers el poble català adquireix tal nivell de radicalitat que sovint traspassa els límits d’allò que el Dret Internacional concep com a crim de lesa humanitat: la discriminació institucionalitzada per motius identitaris i nacionals. Inclou tota forma de distinció, exclusió, restricció o l’establiment de preferències i prioritats en funció de criteris polítics, identitaris o nacionals desplegades en tots els àmbits de les relacions humanes: polític, econòmic, social i cultural, i naturalment, també en l’àmbit dels esports. 

Els instruments de la segregació institucional per motius polítics i nacionals al servei de l’Estat i del seu grup identitari dominant en l’àmbit dels esports són múltiples, entre ells: la segregació dels esportistes membres de federacions catalanes per part de la federació espanyola, els impediments a la representació en competicions internacionals, l’adulteració de resultats en competicions oficials d’àmbit estatal, les acusacions infundades de dopatge, ultratges contra la dignitat personal, la pressió dels mitjans de comunicació... i ara també, la violació del dret a la llibertat d’expressió i d’opinió.

L’última de les manifestacions de la segregació institucionalitzada de que som objecte els catalans, és l’amenaça d’expulsió de l’esportista Àlex Fàbregas del Reial Club de Polo de Barcelona. Hi ha una evident relació causa efecte entre la publicitat de l’adscripció nacional i identitària de l’esportista català, i les amenaces de tota mena de que ha estat objecte, no només per institucions oficials, sinó també per part del grup identitari dominant. Sí, l’amenaçaran expulsió i fins i tot de mort, però tanmateix, abans s’hauran apropiaran del seu llegat esportiu, dels seus èxits i medalles, com han fet amb anterioritat amb tants altres catalans. Cap persona hauria d’estar obligada a treballar per el reconeixement internacional de l’Estat que el discrimina per raó de la seva identitat nacional.

Aquest tipus d’actes no passen desapercebuts pel Dret Internacional, que els proscriu explícitament i els inclou dins la jurisdicció penal internacional. Són crims que no prescriuen mai i sobre els quals s’ha desenvolupat una jurisdicció universal, ja que no suposen un atac contra una comunitat nacional concreta, sinó contra tota la comunitat humana. A més de la responsabilitat penal dels individus, aquesta mena d’actes suposen la responsabilitat internacional de l’Estat del territori on s’hagin comès, per simple passivitat o aquiescència, quan no complicitat manifesta. A l’Espanya postfranquista, ser català, fer-ne ostentació i demostrar-ho públicament encara és motiu d’escàndol, de discriminació i de segregació. Cap llei ho contempla, però tanmateix està institucionalitzat en la idiosincràsia de la comunitat que monopolitza tots els poders de l’Estat en benefici propi. Aquest no és un cas aïllat, ni fortuït; només és un exemple d’una opressió planificada. Forma part d’una cultura dominant que té per objecte la perpetuació d’un ordenament polític fonamentat en la dominació entre pobles i la nostra submissió a una idiosincràsia que ens és del tot aliena.

Aquest tipus de comportament generalitzat, aplicat en tots els àmbits de les nostres relacions, legitima la independència de Catalunya davant l’evidència del fet que els catalans no tenim cabuda en l’ordenament polític i jurídic de l’Estat dels espanyols. Però a més, pot permetre l’inici d’aquelles accions penals en l’àmbit internacional que Catalunya consideri oportunes una vegada assolida la independència, si el fiscal general de l’Estat desatén les seves responsabilitats.

Cal conscienciar a la societat catalana de la gravetat dels fets, i incentivar la denúncia pública de qualsevol forma de discriminació per motius identitaris. Però també crec oportú advertir a l’Estat dels espanyols que la seva responsabilitat pot tenir greus conseqüències en l’àmbit internacional, ja que la passivitat davant un atac a la diversitat de la comunitat humana, és del tot incompatible amb la seva pertinença al concert Europeu. I si no, que li ho preguntin als servis.