Ego te absolvo

Ego te absolvo

Publicat al Vilaweb  el 2-12-2014

Des del món de l’empresa sempre ens ha preocupat el comportament emocional dels nostres equips de treball, qüestió de la qual el món de la política no n’hauria de defugir. Precisament, un dels grans riscos del procés sobiranista català és la gestió dels egos, més encara en un moment d’inflexió històrica en el que les emocions són tan a flor de pell com aquest que ens ha tocat viure.

L’ego, aliment de supèrbia i malvolença allunya al príncep de la virtut i el fa vulnerable als seus propis temors. L’ego, explora les debilitats de l’esser humà fins que pren el control de la seva voluntat. L’ego, perverteix l’ànima fins a intoxicar la comunió de béns, de projectes i d’afectes que fonamenten la nació.

Ningú neix preparat per assumir la responsabilitat de portar tot un país a la independència, ni d’acceptar com a propi el lloc que la providència li hagi reservat. Els manuals parlen massa alegrement de qüestions tècniques: de lleis, de tractats, de majories parlamentàries, de repartiment de deutes, de reconeixement internacional i de poder. Però no parlen ni de responsabilitat política, ni de generositat, ni de fidelitat, ni d’humilitat. No parlen de l’esser humà que s’amaga sota la calculada i afable imatge del líder polític.

La majoria dels que hem accedit a prendre part activa del procés ho hem fet apassionadament, per pura convicció, guiats pel destí i empesos per un amor imprudent vers la nostra pàtria. Ocupem un lloc insignificant, prescindible. I tanmateix, alguns no poden deixar de dedicar un furtiu pensament a futurs reconeixements i preteses compensacions, mentre adopten actituds deïficades que els allunyen de la realitat. No puc jutjar un comportament semblant. Forma part de la condició humana i com a tal l’hem d’acceptar. Al cap i a la fí la política es serveix de les passions més baixes de l’esser humà.

En canvi, ser cridat per la història a ser el núm. 2 d’un procés vital tan complex com aquest no és qualsevol cosa. És un lloc reservat una sola persona i, per tant, ocupar-lo hauria de ser motiu de joia i orgull. I tanmateix s’ha de reconèixer que saber quedar darrera l’ombra d’algú altre és un paper summament ingrat i molt dur d’acceptar... més encara si el seu titular es considera mereixedor d’un honor més alt. I potser ho sigui...

Però, la veritable condició d’estadista, allò que diferencia el líder de qualsevol altre mortal, no és el lloc que ocupa en la jerarquia del poder, si no la virtut de saber assumir amb responsabilitat la condició que l’atzarós i injust destí li atribueixi.

Desconec qui és el responsable del trencament de la unitat entre els partits polítics i quines en són les seves motivacions. Però, sí sé que ara més que mai urgeix refer-la. D’això en depèn la nostra fortalesa davant d’un Estat cada vegada més afeblit i perillós, així com la nostra legitimitat davant una comunitat internacional massa acostumada a abandonar Catalunya a la seva sort.

Passi-ho bé Mr. Rajoy

La recent visita de Mariano Rajoy a Barcelona ha estat tan fugaç com estèril. No ha aportat res de nou. En menys de dues hores ha despatxat el «problema» català. És més, aquesta visita ha estat un insult a la intel·ligència humana, un nou acte de menyspreu cap els catalans. Rajoy no ha vingut pas com a president del govern espanyol, si no com a cap del Partit Popular; la quarta força política a Catalunya. La seva intervenció no ha enriquit en res el debat sobre els pros i contres de la independència. Però sobre tot evidencia la manca de voluntat de diàleg del govern espanyol. No són simples gestos. Rajoy respon a una política perfectament calculada pels falcons de l’Espanya tardo franquista que nien als despatxos del Partido Popular, de les Faes i de la Fundación Nacional Francisco Franco.   

La tàctica del govern espanyol passa per estrènyer encara més el feble autogovern de Catalunya i induir el progressiu endeutament de la Generalitat amb l’Estat espanyol. La Llei de caixes, la Llei de cambres, la Llei de garantia d’unitat del mercat, la Llei de regulació del micromecenatge, la Llei Wert, la reducció de les inversions en infraestructures, la recentralització de la despesa pública, els constants incompliments pressupostaris, el dèficit fiscal, la manipulació de la fiscalia de l’Estat i del Tribunal Constitucional, etc., pretenen ser mesures que haurien de permetre obtenir, al govern espanyol, un cert avantatge de cara a una possible sortida pactada del procés sobiranista. Així, el govern espanyol calcula que qualsevol pacte que avortés el procés sobiranista ens deixaria en una situació prèvia a l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat. En tal cas haurem retrocedit fins el juny de 2010, com si no hagués passat res. Però a més, novament ens deixaria a expenses de la voluntat de Madrid. I una vegada vençuts per ofegament, Madrid ens mantindrà collats vint-i-cinc anys més; el temps que trigarem a pagar els 32.000 milions d’euros de deute induït per la instrumentalització d’uns mecanismes de finançament autonòmic, que no tenen cap altre objectiu que fer créixer el deute d’una Comunitat Autònoma que per sí sola seria autosuficient. I mentre estant, les comunitats subvencionades abaixen impostos i es fan l’orni quan s’han de fer retallades.

I malgrat tot, el procés continua endavant. Ja no hi ha lloc per a excuses. Cal posar en marxa les estructures d’Estat sense més demora i dotar-nos d’una constitució de la qual emani un nou règim jurídic. I mentre estant hem de seguir treballant, per que encara hi ha ciutadans que no ho volen veure. Hem de seguir explicant que a finals aquest any el dèficit fiscal acumulat des de 1986 superarà els 300.000 milions d’euros; que si no hagués existit el dèficit fiscal, avui Catalunya no tindria deutes, ni dèficit, ni hauria d’hipotecar el seu creixement futur. Hem de continuar explicant que si les inversions de l’Estat haguessin estat equitatives al pes econòmic de cada territori i a la seva aportació, avui Catalunya representaria quasi el 30% del PIB de tota Espanya; que el dèficit fiscal es podria haver evitat si l’economia submergida d’Espanya tingués un pes homologable a la dels països del nostre entorn; que si destinéssim un terç del dèficit fiscal als ajuntaments catalans, quasi tots ells podrien doblar els seus pressupostos i molts d’ells, fins i tot, triplicar-los... Però sobre tot, cal explicar que el model econòmic espanyol, fonamentat en l’economia extractiva, les obres públiques i l’economia dels mercats oligopolístics, no funciona. El nostre model econòmic és completament diferent i per això mateix, ens cal un Estat que adeqüi les seves polítiques econòmiques a les necessitats del país.

  I els dubtes? Els dubtes es dissipen a mida que avancem en el procés, malgrat la malsana insistència dels intoxicadors. En aplicació del principi de continuïtat dels Estats, Espanya heretarà ambaixades i representacions en organismes internacionals, però també el deute espanyol, en tant no arribi a un acord amb Catalunya i transfereixi els actius que també ens corresponen. A més, mentre no arribi l’acord sobre el repartiment del deute, Catalunya podrà deixar en suspens el pagament del deute contret amb Espanya, cosa que representa el 47% del total. Així, si les coses es fan ben fetes, Catalunya podria néixer amb un endeutament del 17% del PIB, quan la mitjana d’endeutament dels països del nostre entorn supera el 90%.

Ara ja sabem que una Catalunya independent necessitarà uns 5.500 milions d’euros al mes per assumir totes les despeses d’Estat, incloses les pensions i els subsidis d’atur; i que només evitant el dèficit fiscal aconseguirem gestionar més de 5.800 milions d’euros al mes. No tinguem dubtes. Els números surten. Per tant, en principi no ens caldrà endeutar-nos per construir estructures d’Estat. A més, hi ha organismes especialitzats del sistema de les Nacions Unides que podrien avalar l’economia catalana mentre constituïm el nostre propi banc central.

Sabem que la Generalitat haurà de respectar els drets d’explotació i de concessió de les empreses espanyoles (i catalanes) que gestionen recursos i béns públics a Catalunya; però també sabem que en virtut del principi de la plena sobirania sobre els recursos propis, serà Catalunya i no Espanya, qui des de l’endemà mateix de la independència, haurà de percebre els rèdits de l’explotació dels seus béns públics. Això suposa disposar d’un instrument de finançament addicional, que pot fer viable la independència des del mateix moment de la seva proclamació.

També sabem que els tractats multilaterals de lliure comerç, els que constitueixen l’Espai Econòmic Europeu i la Zona Duanera Europea, es transmeten quasi automàticament, mitjançant una simple notificació de successió. I sabem que els Estats del món hauran de reconèixer la república de catalana si volen continuar gaudint dels drets establerts en tractats bilaterals signats amb Espanya i en vigor a Catalunya. Ara ja tenim clar que caldrà negociar la nostra adhesió a la UE com a Estat membre de ple dret. Però mentre estant podrem continuar aplicant la legislació comunitària tal i com fan els països candidats, a mida que es van tancant els capítols de les negociacions amb la UE, simplement per que forma part del nostre ordenament jurídic. I fins que no siguem admesos com a membre de ple dret, podrem deixar de pagar a la UE més de 2.600 milions d’euros anuals i destinar-los a la nostra pagesia, als sectors econòmics més tocats per la crisi i als segments socials més desafavorits.

Ja comencem a tenir clar que mentre Espanya no reconegui la nostra independència, seguirem essent territori comunitari i podrem continuar gaudint de la ciutadania europea. I que mentre la resta de membres de la comunitat internacional no reconegui la nostra independència, no haurem d’assumir la part del deute que Espanya hagi contret amb ells, ja que per assumir un deute sobirà cal ser reconegut com a entitat sobirana. Si algun Estat no ens volgués reconèixer, ens hauria de tractar com una regió d’Espanya, és a dir, com a part d’un Estat membre de Schengen, de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu. I si ens reconeix, és precisament per fer efectiva la substitució de Espanya per Catalunya ens les relacions internacionals del nostre territori. No haurem de fer doncs, cap sal al buit. Ni haurem de demanar cap sacrifici insuportable als nostres conciutadans. Ans al contrari. El finançament, les pensions, la seguretat jurídica, el reconeixement internacional i l’adhesió de Catalunya als organismes internacionals estan més que garantits.

Ens manca, doncs, seguir avançant en el procés, seguir divulgat la necessitat de la independència i com mica en mica hem anat neutralitzant els possibles riscos. Però sobre tot, ens cal tenir una actitud constructiva i donar un vot de confiança a una classe política que no sempre ha fet mèrits per merèixer-la. I mentre estant Rajoy que vagi dient.

Fer passar per caixa

El Dret Internacional preveu que en casos d’independència, el nou Estat es pugui deslliurar dels compromisos contrets per l’Estat predecessor amb empreses privades. Aquest és un instrument creat per garantir la sobirania dels Estats sobre recursos naturals i els seus béns públics. Però, aquesta norma només és aplicable en els cassos de descolonització. En la resta, com en el cas català, prevalen els drets de les empreses privades que exploten els recursos i els béns públics del nou Estat.

És a dir, en principi, la independència no es motiu de nul·litat dels contractes públics, siguin d’obres, de serveis, de subministrament, de concessió o de col·laboració. Per tant, les empreses concessionàries de béns públics tindran garantits els seus drets d’explotació i de concessió després de la independència efectiva de Catalunya.

Ara bé, a la pràctica s’ha de fer una transposició d’ordenaments jurídics. De fet, les empreses concessionàries hauran satisfet a l’Estat espanyol les quantitats acordades a canvi d’una determinada concessió a Catalunya. La qüestió que planteja la independència és que, per una banda, l’Estat català estarà obligat a mantenir els drets de les empreses concessionàries; mentre que per l’altra, no haurà percebut absolutament res per la concessió de l’explotació dels seus recursos i béns públics; ni ho podrà fer, fins que no s’hagi extingit el termini de cada concessió. És a dir, si no fem res per evitar-ho l’Estat espanyol continuarà sent l’únic beneficiari de les concessions de béns públics situats a Catalunya més enllà de la independència.

En el supòsit de secessió pactada, Catalunya podria reclamar a Espanya les compensacions necessàries per garantir la continuïtat de l’explotació dels seus béns públics. O bé Espanya transfereix a Catalunya els guanys de les concessions de béns públics catalans, o bé s’hauran de restar del deute públic espanyol que Catalunya hagi d’assumir, una vegada acordat el repartiment de béns i deutes de l’Estat. D’aquesta manera les controvèrsies entre els dos Estats no afectarien ni als drets i deures de les empreses concessionàries, ni als drets dels seus usuaris.

El problema és que, ara per ara, anem a una secessió no pactada. Per tant, molt probablement el nou Estat no podrà reclamar cap compensació per l’explotació del seus recursos i béns públics a l’Estat predecessor. En qualsevol cas, s’haurà de buscar la fórmula que permeti fer compatible els drets de les empreses concessionàries amb els drets del nou Estat, que és qui hauria d’atorgar les llicències i els contractes de concessió i renovar-les, si s’escau, l’endemà mateix de la independència. Això suposa que l’Estat català podria fer passar per caixa a les empreses concessionàries de béns públics a canvi de respectar els contractes signats amb l’Estat espanyol. És cert, que en aquest cas, les empreses concessionàries hauran pagat dues vegades per una mateixa concessió. Tanmateix, tenint en compte els estrets vincles personals i les interdependències entre les seves executives i l’Estat espanyol, els serà fàcil reclamar-ne les compensacions pertinents; encara que, com sempre, sigui a costa dels contribuents espanyols.

 Tanmateix, no hi ha motiu per fer extensibles aquestes consideracions a aquells casos particulars en els que la inversió ja estigui amortitzada, ni en aquells que serveixin per compensar les pèrdues de concessions situades en altres territoris de l’Estat espanyol. Això, inclou les autopistes de Madrid, les compensacions a l’empresa Castor i el dèficit tarifari de les companyies elèctriques, entre altres. 

Aquests consideracions són especialment pertinents si tenim en compte les necessitats de tresoreria de l’Estat català l’endemà mateix de la independència. Si es fan les coses ben fetes i amb una certa visió estratègica, no caldrà que Catalunya s’endeuti per garantir la continuïtat dels serveis públics i la viabilitat econòmica del nou Estat. En qualsevol cas no té sentit endeutar-se encara més amb la banca comercial catalana, quan aquesta és beneficiària directe de l’explotació de nombrosos béns públics catalans.   

Així doncs, caldrà estar pendents d’unes autoritats que malgrat atribuir-se la defensa dels interessos generals de Catalunya, encara pensen en clau autonomista. Al cap i a la fí, una cosa és respectar els drets contractuals d’empreses privades dedicades a l’explotació de béns públics i una altra molt diferent és mantenir els seus privilegis oligàrquics.

En deute amb Espanya

En deute amb Espanya

publicat al VilaWeb l'11 d'octubre de 2014

Companys, hem fet mans i mànigues per impedir que se sàpiga, però, tanmateix ja no es pot ocultar més. Ho reconeixem públicament abans que vinguin de fora a dir-nos-ho: Catalunya està en deute amb Espanya, un deute que ha augmentat exponencialment en els últims anys.  

De fet, el govern central és el principal creditor de Catalunya. La Generalitat li deu uns 32.000 milions d’euros; un deute contret principalment entre 2012-2014. Això representa el 47% del deute públic català. Quasi 24.000 milions provenen del Fons de Liquiditat Autonòmica. La resta corresponen a les transferències ICO per complir les obligacions amb els proveïdors i els venciments financers. I tot això, malgrat que en el mateix període Catalunya ha generat prous ingressos fiscals (210.000 milions d’euros) com per evitar el seu progressiu endeutament i les retallades pressupostaries. La independència és l’única via possible per trencar aquesta tendència.

Tanmateix, Espanya també té compromisos i obligacions amb Catalunya, com els derivats de l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut de Miravet i els successius incompliments pressupostaris. En total, la Generalitat atribueix a Espanya un deute amb Catalunya de més de 9.300 milions d’euros, tot i que l’obligació de pagament hagi estat refusada pel TC. Tal és el valor que Espanya dóna a l’Estatut d’Autonomia. I és que potser, no en té cap altre.

El cas és que sovint hem sentit a dir que en el supòsit de secessió no pactada cada una de les parts haurà d’assumir el seu propi deute, al menys fins que no hi hagi un acord sobre el seu repartiment i sobre la transmissió dels actius de l’Estat espanyol. Al menys, així ho diu el Llibre Blanc del Consell per a la Transició Nacional. Això és cert, però només parcialment. En realitat, hi ha un pas previ que molts han obviat. La conseqüència directa i immediata de la independència és la suspensió dels drets i les obligacions entre les parts mentre durin les negociacions, a menys que arribin a un acord en contrari. Això vol dir que, d’un dia per un altre, la independència podria comportar la reducció del deute de la Generalitat a quasi la meitat, precisament aquell 47% el deute contret amb l’Estat espanyol al que feia referència. Així l’Estat català naixeria amb un deute equivalent al 17% del PIB, si no triguem gaire més a marxar.

La raó és diàfana: amb la independència Espanya deixarà de complir les seves obligacions amb Catalunya, de fet, com dic ja ho fa ara, emparant-se amb una sentència del TC i en un rostre granític que no els hi cap a la toga. Però en reciprocitat, Catalunya podria deixar en suspens el pagament del deute contret amb l’Estat espanyol, al menys fins que hi hagi un acord global sobre el repartiment d’actius i passius, i aquest es faci efectiu.

Evidentment, aquesta és una qüestió que dependrà d’una decisió política unilateral. I ja se sap, la unilateralitat vol coratge i unitat, coses de les que no anem massa sobrats. Bé, coratge, unitat i un Tribunal Constitucional propi que ens digui que no tenim obligació de pagar els deutes contrets amb Espanya i es quedi tan ample, tal i com fa el TC espanyol amb nosaltres. A més, el President Mas, encara no sap una cosa: la unilateralitat crea addicció. Una vegada comences, ja no pots parar. I si no s’ho creu, només cal que ho provi una vegada i ja m’ho explicarà.

Sigui com sigui perfectament es podria prendre una decisió en aquest sentit; més encara si tenim en compte que el dèficit fiscal acumulat des de 1986 ja supera els 300.000 milions d’euros. Òbviament, Madrid podria recórrer a instàncies internacionals... o al cobrador del frac. Però en el primer cas, estaria reconeixent la independència de Catalunya. I encara que no fos així, resoldre aquestes qüestions en el marc d’organismes internacionals requereix molt de temps. I mentre estant la prima de risc enfilant-se pels núvols.

Hem de ser conscients que al final haurem de fer un cap mas, i haurem d’assumir una part de tot el deute públic espanyol. Però els 32.000 milions d’euros que els devem i els 9.300 milions que ens deuen, s’han d’incloure a la negociació. Faríem molt mal fet de donar per assumits els uns i per perduts els altres, sense més ni més.

Quan era canalla, a casa sempre m’havien dit que massa bo vol dir tonto. Tot i que encara no he entès ben bé per què m’ho deien...

La diada dels incrèduls

 La diada de 2012 va ser la diada dels convençuts, la dels catalans de la ceba, els del broc gros; aquells que perseguien una quimera irrealitzable i varen acabar superant les seves pròpies expectatives en un desafiament sense precedents. La diada de 2013 va ser la dels no convençuts i la d’aquells que havien superat el discurs de la por i s’havien afegit a la una onada engrescadora que travessava tot Catalunya. Finalment, la diada de 2014, ha estat la diada dels incrèduls. Aquells que durant tot aquest temps s’han comportat com si el procés no anés amb ells. Aquells que el contemplaven des de la finestra distorsionadora de les cadenes de televisió espanyoles. Aquells que havien après a viure confortablement, sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, pensant que tot plegat no era res més que una febre passatgera i que en un moment donat, haguessin acceptat qualsevol resultat de les urnes, fos quin fos. L’incrèdul és un espècimen en extinció. Ara ningú pot fer-se el desentès. La independència ja és un fet. I ho és, des del moment en que hem aconseguit que tots els ciutadans de Catalunya l’hagin interioritzat com un axioma. Ara només ens toca exercir-la. 

Espanya es consumeix a cada passa que dóna contra Catalunya. Hem superat el discurs de la por i el discurs de la corrupció. Hem superat l’intent de confrontació de la ciutadania contra la Generalitat en motiu de les retallades i dels impagaments a funcionaris i a proveïdors. I finalment, hem superat l’amenaça de confrontació civil procedent de diades alternatives ultranacionalistes. l ara, amb la mateixa prudència i determinació, superarem el discurs de la legalitat constitucional i del Dret diví al que s’aferren els monarques que no tenen cap altra legitimitat.

Novament, hem vençut l’Espanya intoxicadora, simplement per que la decisió ja estava presa; fa tres-cents anys que batega en els nostres cors. És més, una vegada evidenciada una majoria social a favor de la independència expressada a les urnes, ningú ens demanarà com ho hem fet. Ningú al món ens preguntarà si la consulta ha estat legal o no.

En efecte, des de la comunitat internacional sempre se’ns ha dit que el procés català era una qüestió interna de l’Estat espanyol, defugint qualsevol forma de suport explícit a Catalunya. I és cert. Els Estats no poden prendre part en els afers interns d’altres Estats. És un principi estructural del Dret Internacional, consagrat a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. I tanmateix, això té una segona lectura. La comunitat internacional només pot actuar si alguna de les dues parts vulnera una norma de Dret Internacional general, com les que fan referència als Drets Humans, la democràcia i crims de lesa humanitat. Però no poden actuar contra la violació de normes internes d’un Estat. Simplement, per que com bé ens diuen és un afer intern.

En qualsevol procés de secessió s’imposa el pragmatisme. Així, la comunitat internacional acaba reconeixent majoritàriament al govern que exerceixi la sobirania de facto sobre el territori secessionista. És amb ell amb qui haurà de tractar si vol mantenir intactes els seus drets i privilegis. Tanmateix, l’exercici de facto de la sobirania no es demostra cometent il·legalitats. Es demostra fent complir la pròpia llei i, només si fos necessari, desacatant qualsevol manament i posicionament polític que ens pogués venir de Madrid. És a dir, desautoritzant la seva autoritat si és que encara n’hi queda.