Independència low cost. Qui ens ho havia
de dir?
Negar l’evidència. Aquesta ha estat i
seguirà sent una de les principals línies estratègiques de l’Estat espanyol en
la seva ancestral confrontació amb Catalunya. Negar sistemàticament l’evidència,
encara que només serveixi per continuar aferrats a la seva fantasia particular.
Negar l’evidència; que vol dir, negar la major. Així pretén neutralitzar
qualsevol argument generat a Catalunya per ben raonat, fonamentat i documentat que
estigui. Així és com Espanya pretén compensar la seva incapacitat de generar arguments
amb un mínim de fonament racional.
Aviat assistirem a un nou escenari en el
debat sobre la independència. En les properes setmanes el govern espanyol farà
públic un nou informe «demolidor» sobre les balances fiscals. Aspira a ser un
veritable punt d’inflexió. En ell es nega l’espoli fiscal de Catalunya. Ens
pretendran convèncer que el dèficit fiscal de Catalunya és un logaritme neperià
que tendeix a zero en l’infinit. El problema és que l’infinit no arriba mai...
Però, més enllà del primer impacte, aquesta nova tesi es desinflarà com
qualsevol altre bombolla especulativa mancada de sòlids fonaments.
Tanmateix, a nosaltres ja ens va bé. Fins
ara, el país que volia accedir a la plena sobirania, havia de demostrar la seva
viabilitat política i econòmica. Havia de demostrar que podia espavilar-se tot
sol. D’això en depenia la seguretat i estabilitat internacionals. Fins i tot, durant
la segona meitat del segle XX, el Dret Internacional va desenvolupar nous
principis jurídics que havien d’assegurar la viabilitat econòmica dels països
de recent independència. De fet, la Convenció de Viena de 1983, que regula el
repartiment de béns i deutes de l’Estat en casos de successió d’Estats, és
extremadament favorable als interessos d’aquests nous Estats. Aquesta era la
resposta a la creixent preocupació sobre la viabilitat econòmica dels països
del tercer món, que anaven accedint a la plena sobirania, durant el procés de
descolonització.
Més recentment, durant els anys noranta,
es va produir l’accés a la plena sobirania d’una quinzena llarga de països de
l’Europa de l’Est. Tots ells acabaven de sortir de règims polítics totalitaris
i d’economies dirigides que els feien incompatibles amb la seva integració a
als organismes occidentals i a l’economia de mercat. Tots ells varen haver de
ser finançats, a canvi de comprometre’s a realitzar autèntiques reconversions
de les seves respectives economies i a profundes reformes polítiques, seguint
els estàndards europeus.
Tanmateix, aquesta vegada és diferent.
Per primera vegada la sort de la metròpoli genera més dubtes que la que pugui
generar el territori secessionat. Potser,
per que per primera vegada a la història un país del primer món s’independitza
d’un país en vies de desenvolupament. En efecte, la comunitat internacional no
té cap dubte sobre la nostra viabilitat política i econòmica. Fins i tot,
reconeixen que a Catalunya només li manca tenir un Estat propi per poder
integrar-se a l’economia global. Ans al contrari, qui genera seriosos dubtes és
l’economia espanyola. I ja no pel seu deute sobirà que resulta del tot
inassumible; si no per les seves contradiccions estructurals. Tan és així, que
Catalunya no havia de presentar un pla de viabilitat de la seva pròpia economia,
si no un pla de rescat de l’economia espanyola, per poder ser acceptada a la
comunitat internacional.
Però anàvem errats. Aviat el govern
espanyol ens facilitarà un document que evidència l’excés de cel per part de la
comunitat internacional i la manca de fonament de la seva preocupació. Els
dubtes que genera l’economia espanyola es demostraran infundats, quan el seu
govern faci públic que Espanya mai ha requerit de les transferències de rendes
amb origen a Catalunya. Aviat s’evidenciarà que els 267.000 milions d’euros de
dèficit fiscal són mentida, malgrat s’hagin calculat en base a les dades que el
propi govern espanyol va proporcionar l’any 2005. Mentien aleshores o menteixen
ara? Probablement han mentit sempre.
Però tan se val. Ens prendrem el nou
informe seriosament. Així, no caldrà apaivagar els ànims dels representants
europeus. Ni caldrà elaborar impossibles plans de rescat d’Espanya que
hipotequin la nostra economia. Simplement Espanya és viable per sí mateixa.
Així doncs, ja es preveu que el nostre accés a la plena sobirania serà una
independència low cost. Com no n’hi ha hagut cap altre. Espanya podrà fer front
tota sola al seu deute i al seu desenvolupament regional. El govern espanyol
aviat demostrarà que sempre ha prescindit d’un dels seus principals motors
econòmics i, per tant, el dia que ja no el tinguin no el trobaran a faltar.
Nosaltres, en canvi, sí que els trobarem
a faltar. Trobarem a faltar el seu menysteniment, la seva arrogància i
l’actitud prepotent de nou ric. Trobarem a faltar l’aire quixotesc d’aquell que
s’entesta en defensar un món que mai havia existit i en crear falsos enemics on
només hi ha molins de vent atrotinats.
1 comentari:
Va molt bé tenir opinions ben fundades dels esdeveniments emmascarats!
Convé difondre aquest text.
Gràcies,
Quim Corominas
Publica un comentari a l'entrada