ras i curt

Catalunya ha perdut una oportunitat d’or. La manca d’acord que fes possible una candidatura unitària a les properes eleccions europees s’envaeix definitivament. És possible que l’impacte electoral d’una candidatura unitària en unes eleccions plebiscitàries pugui ser molt major que en les europees. Tanmateix, les plebiscitàries no són la pedra filosofal que ens volen fer creure. L’estratègia d’anar fent camí sabent que cada passa que fem serà declarada il·legal, per acabar en unes eleccions plebiscitàries ens aboca a un carreró sense sortida. Un cul de sac més, com tants altres pels que ens han fet passar fent-nos creure que era un mal necessari, que sempre hi hauria un pla «b» a punt. Tanmateix, de res serveix tenir una majoria social si no es pot expressar lliurement. Allargar les coses ja no ens porta enlloc.

L’Estat espanyol està guanyant la partida. Al seu abast té tots els instruments d’un Estat de Dret. I nosaltres no només hem perdut el factor sorpresa, si no que a més hem caigut en el parany de la guerra de desgast. I fins ara, hi hem perdut més que no pas hi hem guanyat. I amb nosaltres, els nostres compatriotes de les Illes i el País Valencià. I la cosa no s'aturarà aqui.

L’Estat espanyol també pot impedir la celebració d’unes eleccions plebiscitàries, encara que la seva convocatòria sigui competència de la Generalitat. La jurisprudència internacional estableix que quan un Estat accepta que els partits polítics incloguin la independència en els seus respectius programes electorals, està obligat a dotar-los dels instruments necessaris per aconseguir-la si aquests guanyen les eleccions. Tal és el cas de Macedònia, Quebec i Escòcia. I pretenen que sigui també el cas de Catalunya. La qüestió és que l’Estat espanyol no té obligació d’acceptar uns programes electorals que alterin el contingut del títol primer de la Constitució. Si la secessió és inconstitucional, aleshores el programa electoral que la inclogui també pot ser declarat inconstitucional. I aleshores què? Gosaran dir-nos que han fet tot el que estava a les seves mans?

La independència no es pot aconseguir d’altra manera que no sigui trencant l’ordre constitucional i emparant-se amb el Dret Internacional i en el principi de la democràcia. Doncs fem-ho!

  

La transmissió del deute públic Espanya en cas d’independència

El passat 13 de gener, en un gest insòlit que demostra la maduresa política dels britànics, el RU unit reconeixia que hauria d’assumir tot el seu deute públic fins que no acordés el seu repartiment amb Escòcia. Amb això s’aconsegueixen dos objectius: a) garantir la transició de l’economia escocesa a la independència i, b) neutralitzar els possibles efectes que la secessió d’Escòcia pogués tenir sobre els mercats internacionals, la prima de risc i els interessos del deute. Bàsicament, però es pretenia calmar els creditors internacionals garantint el pagament del deute britànic. Però rere l’aparent maduresa política britànica s’amaga la convicció de que Escòcia difícilment esdevindrà un Estat independent, donat que la independència possiblement no tingui el suport social necessari per afrontar amb garanties d’èxit una consulta popular.

Espanya es troba en una situació semblant; amb la particularitat que la independència de Catalunya va de debò i que aquí sí que hi ha una majoria social a favor de trencar l’estatu quo que ens ofereix el marc constitucional espanyol. Tanmateix, el cas espanyol és semblant al britànic, al menys en un altre aspecte, com és el fet que el deute públic d’aquests dos països és equiparable: 1,3 i 1,4 bilions d’euros respectivament. En canvi les seves economies no ho són. Per aquest motiu quan Rajoy es proposa neutralitzar els possibles efectes del procés sobiranista català sobre els mercats internacionals, els creditors i els inversors, no li queda més remei que optar per negar la major: «Catalunya no esdevindrà mai independent» «la consulta no es celebrarà mai». I encara alguns (Alfonso Guerra) afegeixen més llenya al foc afirmant que «Catalunya nos sacarà de la crisis» que és tant com dir que els hi haurem de pagar la festa. Resulta obvi que si Rajoy es comprometés a assumir tot el seu deute públic de l’Estat, una vegada la nostra independència sigui una realitat, els mercats internacionals entrarien pànic.

Aquí, la Generalitat ha badat una mica. Algú hauria hagut d’aprofitar l’enrenou per sortit als mitjans i mostrar el ferm compromís del nostre govern en garantir el pagament del deute de Catalunya; cosa que seria tant com dir: «només el de Catalunya, el d’Espanya ja veurem». Però sobretot, haurien d’haver sortit a dir, que una Catalunya independent seria un dels Estats menys endeutats de tota Europa, amb un deute equivalent al 26% del PIB, al menys fins que no acordéssim amb Espanya la transmissió d’una part del seu deute i dels seus actius. Per que ens fem una idea la magnitud de la tragèdia només diré que el deute de l’antiga Iugoslàvia en el moment de la seva dissolució era de 16.000 milions d’euros, mentre que el deute públic de l’antiga URSS era de 53.000 milions d’euros. Res comparable a l’1,3 bilions d’Espanya.

Òbviament, el repartiment del deute està condicionat al repartiment dels actius. Sense un compromís per part d’Espanya a l’hora de transferir a Catalunya una part proporcional dels seus actius, Catalunya no es pot comprometre a assumir una part del deute Espanyol. Normalment els actius més valuosos dels Estats són béns intangibles: personalitat jurídica de l’Estat, nom de l’Estat, Corona, bandera, història, idiosincràsia... Normalment aquests actius no es transmeten a la part secessionista. Però no cal que patim gaire, per que en el cas d’Espanya no valen un ral. 

 

Única sentència, independència

         El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia (TIJ) és el principal òrgan judicial de les Nacions Unides. El seu Estatut li atorga dues funcions: a) decidir sobre les controvèrsies internacionals de naturalesa jurídica que sorgeixin entre Estats i b) emetre opinions consultives respecte aquelles qüestions jurídiques que els hi presentin la resta d’òrgans i institucions de les ONU. El mateix estatut estableix dos procediments diferents, un per a cada funció.

El primer procediment és de naturalesa litigiosa. En aquest cas, les parts es sotmeten voluntàriament a la jurisdicció del Tribunal a fí de dirimir una determinada controvèrsia. El procés, consta de tots els procediments i instruments propis de qualsevol altre procés litigiós que es pugui donar en el si dels òrgans judicials interns dels Estats. La sentència és definitiva i inapel·lable. Les sentències del TIJ només admeten recurs per defecte de forma, per exemple, per recusació d’algun dels membres del Tribunal; cosa que no admetia el Tribunal Constitucional espanyol en el cas de la seva “sentència” sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tanmateix, la sentència del TIJ només és d’obligat compliment per a les parts en la controvèrsia que l’ha motivada i, per tant, només es pot aplicar al cas específic que s’ha jutjat.

El segon procediment no té naturalesa contenciosa, si no consultiva. En aquest cas, el Tribunal Internacional de Justícia actua com a òrgan consultiu de les Nacions Unides sobre qüestions de caràcter jurídic. A diferència del procediment anterior, la decisió del Tribunal no adopta la forma de sentència si no de dictamen consultiu. Atenent a les disposicions de l’article 38 del seu Estatut, el dictamen consultiu també és font de Dret, ja que estableix l’opinió de la doctrina internacionalista sobre una determinada qüestió. A més, tant la sentència com l’opinió consultiva ocupen un mateix nivell jeràrquic en les fonts de Dret Internacional.

Tanmateix, a diferència del procediment contenciós, el dictamen consultiu és aplicable de forma general i no només al cas que l’ha motivat. Per exemple, el dictamen consultiu d’11 d’abril de 1949 sobre l’afer de la reparació pels danys causats al servei de les Nacions Unides, va reconèixer la subjectivitat internacional de les Nacions Unides, equiparant-la a la dels Estats. D’aquesta manera s’atorgava a les Nacions Unides la sobirania que fins aleshores només era pròpia dels Estats. Aquell dictamen responia a una necessitat generada en un cas concret. Tanmateix, l’opinió consultiva del Tribunal es va acabar aplicant de forma general. Des d’aleshores es considera que totes les organitzacions intergovernamentals (no només les Nacions Unides), són entitats sobiranes i, per tant, subjectes de Dret Internacional Públic.  

         Atenent a aquestes consideracions, des del Cercle Català de Negocis, considerem del tot malintencionada, artificial i tendenciosa la polèmica sobre l’abast del dictamen consultiu del TIJ sobre la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo. L’opinió pública pot usar  tot i que incorrectament el terme “sentència” per referir-se a aquest dictamen. No es pot pretendre que la ciutadania conegui certs tecnicismes. Però això no altera en absolut la decisió del Tribunal, que diu: a) que la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo no contravé cap norma de Dret Internacional General, i b) que davant d’un conflicte entre el principi de legalitat i el principi de democràcia preval aquest últim.

Conclusió: en cas que el Parlament de Catalunya aprovés una Declaració Unilateral d’Independència: a) no estarà contravenint cap norma de Dret Internacional General, i b) la seva decisió no s’haurà de sotmetre al dictamen consultiu del Tribunal Interaccional de Justícia, l’opinió del qual queda reflectida perfectament en el dictamen de 2010 sobre la Declaració Unilateral d’Independència de Kosovo. De la mateixa manera tampoc haurem de recórrer a instancies jurídiques internacionals per que estableixi la prelació davant dues normes que entren en conflicte: el principi democràtic i el principi de legalitat, per que ja hi ha jurisprudència internacional que estableix la preeminència del primer sobre el segon.   

Voldria aprofitar per recordar que alguns organismes públics espanyols han traduït i transcrit l’esmentat dictamen sobre Kosovo, ometent arbitràriament els dos punts anteriorment descrits, que són precisament els més importants per que en ells es fonamenta el seu reconeixement internacional de Kosovo.