ras
i curt
Catalunya
ha perdut una oportunitat d’or. La manca d’acord que fes possible una
candidatura unitària a les properes eleccions europees s’envaeix definitivament.
És possible que l’impacte electoral d’una candidatura unitària en unes
eleccions plebiscitàries pugui ser molt major que en les europees. Tanmateix, les
plebiscitàries no són la pedra filosofal que ens volen fer creure. L’estratègia
d’anar fent camí sabent que cada passa que fem serà declarada il·legal, per
acabar en unes eleccions plebiscitàries ens aboca a un carreró sense sortida.
Un cul de sac més, com tants altres pels que ens han fet passar fent-nos creure
que era un mal necessari, que sempre hi hauria un pla «b» a punt. Tanmateix, de
res serveix tenir una majoria social si no es pot expressar lliurement. Allargar
les coses ja no ens porta enlloc.
L’Estat
espanyol està guanyant la partida. Al seu abast té tots els instruments d’un
Estat de Dret. I nosaltres no només hem perdut el factor sorpresa, si no que a
més hem caigut en el parany de la guerra de desgast. I fins ara, hi hem perdut
més que no pas hi hem guanyat. I amb nosaltres, els nostres compatriotes de les
Illes i el País Valencià. I la cosa no s'aturarà aqui.
L’Estat
espanyol també pot impedir la celebració d’unes eleccions plebiscitàries,
encara que la seva convocatòria sigui competència de la Generalitat. La
jurisprudència internacional estableix que quan un Estat accepta que els partits
polítics incloguin la independència en els seus respectius programes electorals,
està obligat a dotar-los dels instruments necessaris per aconseguir-la si
aquests guanyen les eleccions. Tal és el cas de Macedònia, Quebec i Escòcia. I pretenen que sigui també el cas de Catalunya. La
qüestió és que l’Estat espanyol no té obligació d’acceptar uns programes electorals que
alterin el contingut del títol primer de
la Constitució. Si la secessió és inconstitucional, aleshores el programa
electoral que la inclogui també pot ser declarat inconstitucional. I aleshores
què? Gosaran dir-nos que han fet tot el que estava a les seves mans?
La
independència no es pot aconseguir d’altra manera que no sigui trencant l’ordre
constitucional i emparant-se amb el Dret Internacional i en el principi de la democràcia. Doncs fem-ho!
2 comentaris:
El sectarisme de pertinença de partit, la sublimació a l'infinit de la pròpia ideología, l'ego també desmesurat i pels més mediocres la sensilla MENJADORA, és el gran enemic de les causes col·lectives com és ara la independència de Catalunya. És trist veure com bona part els nostres millors politics, no estan a l'alçada del moment, ni al servei de les nostres esperances. Primer totes aquestes coses de dalt, les seves, i, entot cas després, si s'escau la independència.
Paraules carregades d'enteniment. Totalment d'acord amb el seu missatge final, cal legitimar el dret dels catalans per damunt d'un text constitucional que no reconeix ni la història ni la dignitat dels pobles i nacions que integren Espanya, evidentment ni la catalanitat ni els seus drets eliminats ara farà tres segles. És més, l'elit d'Europa, especialment les monarquies que encara gaudeixen de privilegis, en són els seus còmplices.
No es pot resoldre una qüestió nacional com un conflicte polític quan la justícia espanyola només actua en clau patriòtica i es censura el debat internacional.
Per què?
És un pols entre una identitat, una dignitat sociocultural, i el poder del Capital, de qui mana, de qui acumula, de qui gaudeix de privilegis. És al Capital, al Poder, als Privilegis als que, penso, cal mirar, als ulls, sense por.
Publica un comentari a l'entrada