Això ja passa de mida

La privatització dels béns públics de l’Estat espanyol situats a Catalunya en ple procés de secessió és nul·la de ple Dret. Afecta a una de les qüestions més complexes de tota secessió: el repartiment de béns i deutes de l’Estat.

A hores d’ara (juny de 2014) no es pot negar que som immersos en un procés de secessió. Esgotem una legislatura que s’havia iniciat precisament per que la ciutadania donés el mandat a la Generalitat de convocar un referèndum d’independència. I aviat en començarem una altra a fi que la ciutadania atorgui el mandat al Parlament de Catalunya de proclamar formalment la independència. La premsa internacional en va plena. Fins i tot, el Ministeri d’Afers Exteriors, va publicar no fa pas masses setmanes un informe on afirmava que l’Estat català hauria d’assumir 170.000 milions d’euros de deute públic espanyol.

Ara no toca discutir la xifra del deute que haurem d’assumir, si no el fet, que ningú a Madrid pot argumentar que ignora l’existència d’un procés de secessió a Catalunya. I cal advertir tant a l’Estat espanyol, com a possibles inversors, com molt probablement a la Generalitat de Catalunya, que la privatització de béns públics i d’infraestructures de l’Estat situades en el territori secessionat i en ple procés de secessió és nul·la de ple Dret.

Tant l’aeroport de Barcelona com les línes de ferrocarril d’alta velocitat són infraestructures que han de passar directament i sense contraprestació a l’Estat català. Espanya ja sap que no podrà evitar la nostra independència, però farà el possible per descapitalitzar el nostre Estat abans que el Parlament de Catalunya tingui prou temps per a proclamar res. Però compte, som davant d’una privatització feta “a la espanyola”. El govern central pretén vendre infraestructures molt per sota del seu valor real. La raó del preu és òbvia. Els compradors són tots membres de la barroera i cutre màfia tan ben representada a la llotja del Bernabeu. I d’aquesta manera, tot queda a casa.  És més, els “inversors” espanyols faran servir par de la injecció de liquiditat anunciada pel Banc Central Europeu per poder fer efectiva la transacció.

Sigui com sigui, serà una negligència per part de les nostres autoritats deixar passar aquestes privatitzacions sense més. Hem de tenir clar que no és més que un tracte acordat entre mafiosos que ens volen fer pagar els seus propis deutes. Davant d’això, tenim varies possibilitats. La primera, és descomptar el valor real d’aquestes infraestructures al deute que hàgim d’assumir de l’Estat espanyol. Tanmateix, fer-ho suposaria acceptar deixar-les en mans estrangeres. No volem la independència per que les màfies de Madrid s’enriqueixin amb els nostres diners ni continuïn gestionant absolutament res a Catalunya. La segona opció és la nacionalització d’aquests béns una vegada assolida la independència. No parlo de nacionalitzacions a tord i a dret, ni de la tornada del socialisme soviètic. Dic que l’Estat català no està obligat a complir els compromisos assumits per un Estat estranger amb particulars. I mentre no hi hagi acord sobre això, el repartiment del deute espanyol no té per què fer-se efectiu.