Lo riu és vida

Lo riu és vida

Actualment l’Estat espanyol exerceix la sobirania plena i exclusiva sobre tota la conca de l’Ebre. Ara per ara, aquest és un espai de sobirania espanyola com ho puguin ser les aigües territorials, els fons marins, les zones de pesca exclusiva o l’espai aeri sobre adjacent al territori de l’Estat.

Amb la independència, alguns fluxos d’aigua com l’Ebre, el Garona, el Segre, i alguns dels seus afluents com el Noguera Ribagorçana, esdevindran fluxos d’aigua internacionals. És a dir, es tractarà de recursos compartits i, per tant, passaran a estar sota la sobirania de dos o més Estats.  

Fins ara només el Garona i el Segre eren considerats com a fluxos d’aigua internacional, ja que neixen l’un a Espanya i l’altre a França abans d’entrar en territori de l’Estat veí. Cap dels dos països pot gestionar aquests recursos de forma unilateral, ja que les conseqüències de la seva sobre explotació, contaminació, qualitat de l’aigua i de la vida marina, etc. afecten a ambdues parts. De fet, hi ha tractats entre Espanya i França així com jurisprudència internacional sobre la seva gestió.

Amb la independència de Catalunya caldrà redissenyar els mecanismes de gestió d’aquests recursos. I això afecta especialment a l’Ebre i a la seva conca hidrogràfica. En principi, Catalunya no els podrà gestionar ni de forma unilateral ni exclusiva. Però Espanya tampoc. Com en el cas del Segre i del Garona, l’Ebre i, per extensió, la seva conca hidrogràfica esdevindran  recursos compartits. A més existeixen uns recursos hidrogràfics subterranis que no coneixen de fronteres. Per tant, caldrà dotar-se de nous mecanismes de gestió, bé mitjançant la creació d’una comissió fluvial internacional seguint el model del Rin, l’Escalda i del Danubi, bé mitjançant l’establiment d’un acord marc entre les parts. De fet, fins i tot es podria considerar la creació d’òrgans conjunts de gestió i de vigilància recíproca dels acords. Però en cap cas, els recursos hidrogràfics catalans podran estar gestionats per un organisme públic de l’Estat veí, ni estar sotmesos a la sobirania exclusiva de l’Estat espanyol o d’una de les seves comunitats autònomes, tal i com passa ara. Això sí, una vegada s’acordi la seva utilització cada un dels Estat podrà gestionar la part que li pertoqui com consideri convenient sempre que no perjudiqui els drets de l’Estat veí.

El cas és que actualment Catalunya no disposa de mecanismes adequats per frenar qualsevol política agressiva del govern central sobre el territori i els seus recursos. En canvi, com a Estat, Catalunya estarà en igualtat de condicions amb l’Estat espanyol. Per tant, la independència aporta un plus de seguretat a la gestió d’aquests recursos.