El paper de
l’empresa catalana en el tauler internacional
Sempre havia pensat que els catalans
gaudíem d’una bona consideració a Espanya. Però, en certs ambients de la
capital, la «hidalguía» encara alimenta el menyspreu pel treball. Ara fa uns
anys em vaig trobar al vell mig d’una conversa entre dos diplomàtics espanyols
i els seus alumnes, en la que menystenien la indústria catalana; una indústria
que als seus ulls només era capaç de confeccionar «paños de cocina». No em vaig
poder estar de defensar-me d’aquell atac gratuït, malgrat que la meva
trajectòria personal i familiar no tingui res a veure amb la indústria tèxtil.
Quin era el motiu que havia impedit als
industrials catalans elaborar béns d’alt valor afegit? És que no teníem prou
capital? prou tecnologia? ofici? mà d’obra alfabetitzada i qualificada? És més,
com era que si la indústria tèxtil catalana del s. XVIII va arribar a superar a
l’anglesa amb l’elaboració dels exquisits teixits d’índies, al s. XX només
fóssim capaços de confeccionar draps de cuina? Què ens havia passat? El que ens
havia passat és que durant generacions l’Estat espanyol havia estat tancat al
món. I en un moment en el que l’Estat i el mercat es confonien en un, això va
tenir una gran repercussió per a l’economia catalana.
El franquisme (i altres règims igualment
autoritaris abans que ell) varen fer del nacionalisme econòmic el seu ideari,
seguint el model de les potències de l’eix durant el període d’entreguerres amb
la intenció de protegir la indústria «nacional». Això va tenir conseqüències
per a la nostra indústria, l’única de tot Espanya prou desenvolupada en aquell
moment. A curt termini, el proteccionisme va permetre el seu desenvolupament,
donada la manca de competidors estrangers. Però a llarg termini, superat un
punt d’inflexió, el proteccionisme va acabar debilitant un teixit productiu escassament
competitiu, extremadament rígid,
ineficient i encara massa paternalista en les seves relacions laborals.
L’excés de proteccionisme ens va fer
captius d’un mercat extremadament estret i pobre: pocs consumidors, i amb una
renda familiar disponible inferior a la del Marroc fins a inicis dels seixanta. Espanya no va sortir de la llista de països del tercer món,
elaborada per les Nacions Unides, fins el 1981. Un mercat que acabat de sortir
d’una guerra civil, amb prou feines demanava béns de consum de primera
necessitat (origen de l’actual clúster alimentari de Catalunya), d’escassa
innovació tecnològica i de molt baix valor afegit. La gran innovació de la
indústria espanyola de l’època va ser afegir un pal a una drap, per fer-ne el
motxo. I aquí, a casa nostra, tampoc anàvem massa sobrats: varem acabar
enganxant un pal a un caramel per fer-ne una piruleta. Als anys seixanta, el bé
de consum de major valor afegit que demandava el mercat espanyol era el Seat
600, construït sota llicència italiana, que els nostres enginyers varen
millorar superant a la casa matriu en dissenyar i fabricar el Seat 800.
A més, Espanya era un mercat territorialment
desestructurat. Hi havia grans diferències en els hàbits de consum, entre les regions
del nord i del sud, l’interior i la costa, així com entre el camp i la ciutat.
Això dificultava encara més l’adequada maximització de les economies d’escala
de la nostra indústria. Fins i tot, algunes empreses del sector de
l’alimentació havien de mantenir dues línees de producció, ja que les
condicions climàtiques del sud peninsular obligaven a redefinir la composició
química (conservants) dels seus productes.
Una altra causa de la manca de
vertebració d’un veritable mercat nacional espanyol fins ven entrats els anys
vuitanta, va ser la concepció radial de les infraestructures públiques. Mai han
seguit el curs natural dels fluxos del comerç intern i, de fet, fins ara han
estat concebudes per allunar els centres productius de Catalunya dels mercats internacionals. La indústria catalana ha estat captiva d'un mercat poc atractiu. Finalment, també voldria assenyalar que l’administració
de l’Estat no sempre va ser fidel a la seva pròpia indústria. Mentre Derbi,
Bultaco, Montesa, Ossa, Rieju, Sanglas, Guzzi i més d’un centenar d’empreses
catalanes produïen motocicletes, tant l’administració central com l’exèrcit
espanyol eren proveïts únicament per l’italiana Vespa. Francisco Franco Salgado-Araujo, maqués de Huétor de Santillán, militar,
i cosí del General Franco es lucrava amb el negoci de la seva importació a
costa de la pròpia indústria «nacional».
El cas és que la mida del mercat,
determina la capacitat de creixement de les empreses i la seva capacitat de
capitalització i d’inversió. Sovint, si comparem una empresa catalana amb una
estrangera del mateix sector, veiem que ambdues tenen trajectòries vitals molt
diferents. La catalana no va poder aprofitar els rendiments d’escala dels
mercats internacionals, tenia una capacitat de reinversió molt limitada, i amb
l’obertura econòmica d’Espanya als anys vuitanta, no va ser prou forta i
competitiva com per evitar ser absorbida per empreses més joves, però molt més
madures. Els Laboratoris Cusí creats a Figueres el 1902 avui pertanyen a la
multinacional suïssa Novartis, els antecedents de la qual es remunten als anys
40. En el sector de l’alimentació Riera Marçà, creada en 1945, va ser adquiria
als anys noranta per la multinacional Nabisco Brands. El mateix ens ha passat
en el sector de la distribució comercial, on Valvi, Caprabo, Bon Preu, Àrea de
Guissona i moltes altres, han hagut de deixar pas a gegants com Carrefour o
Alcampo. En canvi, empreses nascudes catalanes, com Danone (creada al Raval de
Barcelona el 1919) han pogut créixer sense els límits imposats per un mercat
tancat, gràcies al seu trasllat a París i a la seva visió global. Avui Danone
factura més de 5.500 milions d’euros. I encara, quan una empresa nord-americana
va iniciar una opa hostil sobre la lletera francesa, el govern francès va
dictar una llista de sectors econòmics estratègics (on es va incloure la
indústria dels derivats dels làctics) per evitar que poguessin ser objecte
d’apropiació per multinacionals estrangeres. Vet aquí la importància de gaudir
d’un Estat afí.
Avui Catalunya lidera nombrosos sectors
industrials: metal·lúrgia, tèxtil, biotecnologia, automoció, confecció, paper,
material elèctric, electrònica de consum, maquinària pesada.... en una
proporció entre el 28% i el 35% de tot l’Estat. Catalunya representa el 52% de
totes les patents espanyoles. I a més, és una de les tres economies amb major
grau d’obertura de tot el món, arribant al 71% del PIB. Però malgrat l’obertura
econòmica, la liberalització del comerç internacional, i la supressió
d’aranzels i duanes, els nostres empreses encara pensen en el mercat espanyol
com el seu mercat natural. O, fins i tot, com el seu únic mercat. Tanmateix, el
mercat espanyol ja està saturat. No dóna més de sí. I la crisi econòmica no ha
fet més que agreujar la seva debilitat. El valor de les exportacions de
Catalunya a l’Aragó (11.000 milions d’euros) supera de llarg, el valor de les
nostres exportacions a tota França (9.500 milions d’euros)! Les exportacions de
la indústria catalana a Múrcia o Navarra (0.5 milions d’habitants) són
equiparables al valor de les nostres exportacions als Estats Units; mentre
Castella la Manxa (2,1 milions d’habitants) compra a Catalunya per un valor
semblant al de les nostres vendes al Regne Unit (63 milions d'habitants) o a Itàlia (58
milions d'habitants).
En què ens hem equivocat? Ens hem
equivocat en centrar-nos en el mercat espanyol, un mercat relativament pobre en
comparació amb altres mercats del nostre entorn. Això ens ha fet excessivament
dependents dels seus cicles econòmics, ens ha impedit ser molt més competitius
en aprofitar la diferència de renda dels treballadors catalans (30.000 $), vers
la dels consumidors francesos (44.000 $). Però, sobre tot, ens ha empès a
produir béns d’escàs valor afegit, ja que la renda per càpita espanyola es
situa entorn els 24.000 $, de tal manera que les seves necessitats i hàbits de
consum s’allunyen dels estàndards de l’Europa occidental, i fora d’algunes
illes com Madrid, s’acosten als estàndards de l’Europa de l’Est. Per això la
principal competència de la Seat, és Skoda (Txèquia) i Dàcia (Romania).
En canvi la indústria del nord d’Itàlia
sempre ha estat molt més connectada als mercats internacionals. Itàlia va ser
un dels signataris del Tractat de Roma (1957) constitutiu de la CEE. Els
productors automobilístics italians sempre han produït Fiats (600) i Lancias
pel seu propi mercat intern. Però, a la vegada, produïen Ferraris, Masseratis i
Lamborginis, pels mercats internacionals amb major renda.
Si volem aprofitar les nostres avantatges
competitives, la independència de Catalunya ens ha de donar l’oportunitat per
reflexionar sobre qui som, què podem fer, i quin lloc podem ocupar en
l’economia internacional. El cor industrial de Catalunya és a la mateixa
distància de París (980 Km per l’A-20) que de Badajoz (1.006 Km per N-II i
N-5). Som a la mateixa distància de Brussel·les que d’Ayamonte (Huelva). Tenim
molt més a prop Lió (637 Km), Ginebra (773 km), Torí (865 Km) i Milà (979 km)
que no pas Vigo (1.144 km) o Sevilla (1.002 Km). Som al vell mig d’una de les
majors regions econòmiques del món, l’Eurosunbelt que amb més de 26 milions
d’habitants i un PIB de 610.000 milions de dólars és l’onzena economia més gran de tot
món i la quarta d'Europa; mentre la regió metropolitana de París (l’Illa
de França) ocupa el lloc 17è, i Madrid el 39è del mateix rànking mundial. Hem
estat tan obsessionats pensant que érem la perifèria d’Espanya, que ens ho hem
deixat fer tot. Ens han marcat tan a foc que érem la perifèria d’Espanya, que
ens hem oblidat que Catalunya és al mateix cord d’Europa.
Avui tots els motius que anteriorment ens
mantenien captius del mercat espanyol (legislació, fronteres, hàbits de consum, moneda,
manca de mobilitat dels recursos humans...) han desaparegut. El nostre únic fre
a la veritable internacionalització de la nostra economia és l’excessiva
dependència que demostrem tenir vers la llegua espanyola. Però la comoditat en
els usos lingüístics ni ens farà ser més competitius, ni ens farà sortir de la
crisi. De fet, l’actual tendència de les nostres exportacions ens confirma que
la sortida de la crisi per a Catalunya vindrà de les exportacions a
l’estranger, no del mercat espanyol. Ja fa anys que Catalunya exporta més als mercats internacionals que no pas a Espanya, i cada any que passa les distàncies es van
ampliant. En aquest sentit, Espanya tendeix a la marginalitat.
És més, Espanya ha esdevingut un autèntic
llast per a la nostra economia. Els riscos d’assumir com a propi l’ideal de la
unitat d’Espanya són inassumibles. Cada vegada són més les veus a Europa que
qüestionen la permanència d’Espanya a l’euro. El govern Espanyol ja no pot
garantir el pagament de les pensions als nostres empleats. El deute de l’Estat
i la manca de liquiditat per a petites i mitjanes empreses ofeguen la nostra
economia, mentre contemplem amb perplexitat que hi ha prou liquiditat per
adquirir jugadors de futbol i per seguir especulant en el món immobiliari amb
grans i luxosos macro complexes del joc.
Els empresaris catalans, creiem en
l’economia productiva, en l’estalvi i l’esforç personal; però sobre tot, creiem
en els nostres productes i serveis. I
per tant, no volem que el bon nom de les nostres empreses s’associï a l’estigma
de la marca España. La marca Espanya genera gran desconfiança en tots els
mercats. Cada dia, podem constatar que ens és molt més fàcil obrir nous
mercats, tancar contractes i establir sinèrgies quan ens en desvinculem. A més,
la marca Barcelona és molt més potent. S’associa a la creativitat, la
innovació, la capacitat d’organització i el talent. Avui Barcelona es configura
com la sisena ciutat més atractiva per invertir de tota Europa. Només ens maca
que Barcelona sigui capital d’Estat per poder superar-nos a nosaltres mateixos,
i poder donar contingut a la marca Catalunya. Per això, l’empresariat català
concep la independència com l’instrument per regenerar la nostra economia i poder seguir els canvis de
paradigma que imposa l’economia global. Avui, l’Estat nació que imposa
conceptes com el mercat nacional, és víctima de la seva pròpia obsolescència.
Espanya ja fa campanya en favor del «no»
en un procés que ella mateixa ens nega. Hem deixat alimentar les nostres
inseguretats pel discurs de la por, aquell que descrivia una Catalunya
completament arrasada i aïllada del món, una vegada els nostres representants
gosessin declarar la restitució de la nostra sobirania. Tanmateix, la realitat
ha estat molt diferent. Ja som de ple en el procés de transició a la plena
sobirania. I des de l’inici del procés, el setembre de 2012, nombroses dades i macromagnituds
econòmiques desmenteixen els mals auguris d’aquells que volen mantenir un
sistema econòmic que va néixer mort. El 2009 les exportacions de Catalunya
varen disminuir un 19%. Però des del 2011 no paren d’augmentar a un ritme anual
entre el 15% i el 17%. El volum del negociat de la Borsa de Barcelona va passar
de l’11% de totes les borses espanyoles (2000) fins el 29% (2012), mentre el
volum negociat de les cotitzades catalanes (Indexcat) es capaç de créixer un
25% en un sol any. Amb l’inici del procés sobiranista, o potser, gràcies a ell,
les inversions estrangeres a Catalunya han augmentat de 1.500 milions d’euros (1999)
als 4.000 milions (2013). És innegable que el procés sobiranista ha catalitzat
part del despertar econòmic de Catalunya. Ha situat Catalunya en la consciència
dels consumidors i dels inversors internacionals. Per primera vegada en la
història, les exportacions catalanes a l’estranger superen les exportacions a
Espanya. De la mateixa manera, les tendències de la indústria turística
consolida la internacionalització de la nostra economia. En 2012 es va produir
un augment de l’11% en la visita de turistes (58% estrangers, 27% catalans i
15% espanyols) i un augment del 13% en les despeses per turista.
El cas és que trenta anys després de la
incorporació d’Espanya a la CEE, Catalunya es consolida com un dels principals
receptors de les inversions estrangeres de tota Europa, mentre Espanya es
consolida com el principal receptor de les ajudes al desenvolupament de la UE a
través dels fons de cohesió.
Amb la independència, Catalunya ha optat
pel camí correcte. Les fires internacionals, les oportunitats que ens ofereix el
sector logístic, els nous centres de biotecnologia, el 22@, i l’alt grau
d’emprenedoria i de coneixement, són alguns dels eixos estratègics que han de
garantir que Catalunya tingui un lloc propi en l’economia mundial del segle
XXI.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
