Albert Pont: 'El trencament amb l'estat espanyol ja s'ha fet'

Entrevista publicada al Vilaweb el 09/01/2013.  

Autors: Josep Casulleras Nualart

'El procés de secessió ja és un fet consumat', diu el nou president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont. En aquesta entrevista de VilaWeb explica què vol dir això. 'Ja som a l'endemà d'alguna cosa', afegeix. Segons ell, les anomenades elits econòmiques no tindran cap més remei que acabar donant suport a la independència. I en privat --revela--, alguns d'aquests empresaris i executius diuen que personalment tirarien pel dret en favor del procés sobiranista.

—Dieu que la secessió de Catalunya és un fet consumat. Per què?

—Vull dir que la decisió ja s'ha pres i, a més, formalment el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de sobirania, que ja és un acte constitutiu d'una entitat amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada de la nació espanyola. Poca broma amb això: per aquesta fase del procés, hi van passar tots els països de l'Europa de l'est que es van anar independitzant. Amb aquest acte s'obre un període de transició nacional a la independència. Ja som a l'endemà d'alguna cosa. Moltes vegades des del sobiranisme espanyol se'ns deia que l'endemà de prendre la decisió, l'endemà de la secessió, correríem una colla de riscos. Doncs ja hi som, i veiem que no ha passat res de tot això.

—Què ha canviat en aquest any que ha passat?

—El món ha vist i ha pogut situar Catalunya. Tant el consumidor com els inversors i els potencials clients de les nostres empreses situen Catalunya. La marca Barcelona ja la coneixien, però els mancava la marca Catalunya. I el fet que el mitjans de comunicació internacional s'hagin fet ressò del procés per a nosaltres ha estat molt favorable. I quan analitzem dades macroeconòmiques veiem que la cosa pinta bé.

—Per exemple?

—L'any 2009, abans del procés, les exportacions de Catalunya havien disminuït d'un 17% i des del 2011 al 2013 augmenten a un ritme entre el 13% i el 17% cada any. Malgrat el procés, o gràcies al procés fins i tot. Quan analitzes el negociat de la borsa de Barcelona, ha augmentat d'un 25% en un any. El turisme repunta…

—Quan dieu 'gràcies al procés' voleu dir que ha fet que ens anem desmarcant de la 'marca Espanya'?

—Sí, ara mateix hi ha una part de l'empresariat català que encara defensa la unitat del mercat espanyol, que encara viu dels sectors regulats de l'economia i aquests s'organitzen en uns altres institucions. I és legítim que defensin el seu mercat tradicional. Però nosaltres formem part d'una nova generació d'empresaris que veu que el mercat espanyol tradicionalment ha estat molt estret, amb una renda familiar disponible molt baixa. A més, a Espanya hi ha el problema de les infrastructures, que no segueixen els fluxos comercials. Veiem que la sortida de la crisi està en l'economia internacional, les exportacions, el mercat europeu i internacional. És aquí on hem d'anar. Tenim Ginebra, Torí, Lió, Milà… a la mateixa distància, o equivalent, que Talavera de la Reina.

—Quina és aquesta part de l'empresariat que dieu que vol continuar a Espanya?

— No m'agrada posar noms, molts ja els coneixem.

—Són representatius?

—No tant en quantitat, perquè són poques empreses, però sí que són relativament grans. I són grans perquè han estat lligats als sectors regulats de l'economia, a l'obra pública, a les inversions de l'estat…

—Les que viuen a cop de BOE…

—Sí, les empreses del BOE. Es veu que hi ha una diferència quant al model d'empresa. De vegades me'ls trobo a l'aeroport del Prat. La diferència és que jo agafo un vol de baix cost per anar a París o a Londres i ells agafen el pont aeri per anar a Madrid. M'explico?

—N'hi ha que diuen que l'empresariat català són aquesta gent. I que als empresaris els espanta la independència.

—L'empresariat català no és res més que el reflex de la societat catalana. I entre l'empresariat hi ha gent de tota mena, i gent disposada a assumir certs riscos. Però avui els riscos de continuar formant part d'Espanya són més alts que no pas els de seguir un procés de secessió democràtic i pacífic. L'empresariat català cada vegada és més conscient de la marginació que ha sofert per part de l'estat espanyol, no solament en inversions en infrastructures, sinó també pel fet que Catalunya ha estat marginada dels centres de decisió política. És cert que aquesta consciència encara no l'ha interioritzat tot el segment empresarial. Perquè hi ha un petitíssim segment que sí que ha format part de les estructures de poder de l'estat.

—Aquest petitíssim segment malda perquè Madrid ofereixi un caramel, però només hi troba cops de porta. Sembla que aquestes empreses han perdut la influència que poguessin tenir. Quin poder real tenen ara?

—Si som aquí, si Catalunya ha engegat un procés de secessió, que no és fàcil, és perquè aquests poders fàctics de la societat catalana en connexió amb Madrid i amb l'estructura de l'estat han fracassat. Van fracassar amb l'estatut, amb el pacte fiscal, amb les infrastructures. El procés de secessió va començar en la manifestació del 2007 denunciant la manca d'inversions en infrastructures. Si som aquí és perquè aquestes elits van fracassar. I avui ja m'està bé que continuïn treballant per un pacte fiscal i un nou encaix. Fantàstic. Som conscients que això és impossible.

—Quan parlem d'aquestes elits ens referim a Foment, al Cercle d'Economia…
—Els heu esmentats vós.

—Sí, parlem d'aquests. Trobeu que comencen a cedir i a acceptar que no hi ha cap més remei que la independència?

—Sense dir noms, molts, en petit comitè, ens diuen que, a títol individual, pensen que cal tirar endavant el procés d'independència sense cap mirament. Però moltes de les grans multinacionals no tenen un propietari, sinó que cotitzen a borsa i hi ha molts interessos que se'ns escapen i que són perfectament legítims. Aquests empresaris i executius no s'arriscaran, no faran el pas… Seran els últims. Quan la societat catalana es mostri ferma, i ja ho fa, i la classe política demostri convenciment, no els quedarà cap més remei que contribuir en el procés de construcció nacional.

—Quan l'estat presenta un pressupost com el que ha presentat, què pretén? Ens empeny cap a la unilateralitat o es prepara per a presentar una oferta?
—Totes dues coses. L'estat espanyol, quan redueix el pressupost d'un 25% en infrastructures, ens escanya, ens colla una mica més i ens origina una necessitat artificial. L'estratègia és que el dia que Catalunya es trobi abocada a negociar amb l'estat espanyol l'estat afluixarà la reducció del 25%. Però si fos així, ens trobaríem en realitat en la situació prèvia, i no haurem pas resolt res. Ara, arriba un moment que aquest cartutx de l'estat ja no té pólvora, perquè una cosa és amenaçar amb una reducció del 25% sobre 4.000 milions pressupostats que fer-ho sobre 900 milions. Al final, dius: 'Ja no vull que em feu inversions en infrastructures; ja me les faré jo i me les pagaré jo.'

—I com es paga això? Es prepara prou bé la hisenda catalana?
—La Generalitat s'hi ha posat de valent. No en tenim dubte. Crear una agència tributària catalana és una de les estructures d'estat fonamentals. Perquè l'endemà d'haver declarat la independència, ja no pots demanar diners a l'estat espanyol. Per tant, l'agència tributària haurà d'estar al cent per cent i tenir-la activada. La Generalitat sap que té tot el nostre suport perquè una bona part de l'empresariat català ja desitja tenir l'agència tributària catalana per a poder pagar els impostos a Catalunya. Però tampoc no els podem fer més pressió que la que ells estan disposats a fer, perquè crear una agència tributària requereix temps i inversió. És qüestió de mesos, probablement.

—La compilació de dades fiscals és la tasca més difícil.

—És fonamental. Però probablement no es necessitaran totes. S'encreuen dades de fonts diferents. No ens preocupa, sabem que s'hi treballa i que és qüestió de temps.

—També caldrà pagar la transició d'alguna manera, amb algun crèdit pont. Qui el concedirà?

—Probablement durant el període de transició, durant uns quants mesos, Catalunya necessitarà un crèdit pont. Qui l'ha d'aportar? Els mercats internacionals estan com estan, sabem que algunes institucions financeres catalanes i la Generalitat mateix hi treballen.

—Quines?
—No en podem donar gaires dades. Però això no ens ha de preocupar excessivament. Hi ha prou mecanismes perquè Catalunya se'n surti. No és que hi hagi d'haver un trencament, sinó una evolució. El trencament s'ha fet. En el període de transició ja hi som, i de moment no hem necessitat crèdits pont. L'estat espanyol no reconeixerà fàcilment la independència de Catalunya. Si fos així, que és una hipòtesi molt probable, l'estat espanyol haurà de continuar exercint la sobirania econòmica sobre Catalunya, o pagant les pensions dels contribuents.

—I si l'estat espanyol deixa de pagar les pensions?

—Si ho fa, Espanya haurà reconegut la independència de Catalunya. Per tant, no tot és tan fàcil per a Catalunya, però tampoc no serà tan fàcil per a l'estat. En aquest sentit no hi haurà problema.

—Què diu un expert en relacions internacionals sobre si un estat català serà dins la UE?

—La independència des d'un punt de vista jurídic no és res més que la substitució d'un estat per un altre en les relacions internacionals d'un determinat territori. Ara anem aquí. El trencament ja s'ha fet. Ara toca construir estructures d'estat i substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals de Catalunya.

—Com es fa això?

—No es fa d'avui per demà. Hi ha d'haver tot un procés. Hi ha una part de les relacions internacionals de Catalunya en què substituirem l'estat espanyol d'avui per demà, per exemple en tractats bilaterals i tractats multilaterals oberts, que són els que permeten la participació de tercers estats; hi ha àmbits en què necessitarem períodes de setmanes o mesos per a substituir l'estat espanyol, com és l'adhesió de Catalunya en determinats organismes internacionals, com ara el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o algunes organitzacions de les Nacions Unides que permeten l'adhesió gairebé directa. I hi ha un tercer estadi, qüestió d'un any, en què Catalunya podrà substituir l'estat espanyol en les relacions internacionals però a més llarg termini, perquè s'haurà de negociar; per exemple, l'adhesió a la UE. Serà un procés de construcció, i crec que serà il·lusionant. Perquè setmana rere setmana veurem que ens aniran reconeixent més estats, entrarem en una organització internacional nova, s'aniran fent coses.

—No serem Somalilàndia.

—La persona que fa una comparació d'aquestes característiques té molt mal gust i no ha entès ben bé el context polític i econòmic de l'Àfrica. En aquesta qüestió, m'hi poso de mal humor. Tenim un teixit econòmic que és formidable, som el quart motor d'Europa i que ens vulguin fer aquesta comparació… I sense que ens expliquin el perquè, sense fonament real. Tema aparcat, doncs.

—Em parlàveu de Catalunya dins la UE.

—Sí, durant el període de transició, com que Espanya no reconeixerà la independència de Catalunya, serà Espanya que haurà de continuar assumint les responsabilitats internacionals de Catalunya, per exemple en l'àmbit europeu. Arribarà un punt en què haurem de seure i negociar qüestions com el repartiment del deute de l'estat espanyol. Mentre Espanya no reconegui Catalunya, mentre no accepti la candidatura de Catalunya com a membre de ple dret de la UE, no tindrem l'obligació d'assumir la part del deute de l'estat. La pregunta és: Espanya podrà assumir tota sola aquest deute? La resposta: no. Ni amb Catalunya ni sense, perquè l'endeutament és enorme. Catalunya té una força negociadora que és anar a la UE i dir que podríem assumir una part del deute espanyol, fins i tot una part lleugerament superior a la que ens correspondria. I aquí ens haurien de facilitar les coses.

—Voleu dir que Espanya es trobarà abocada a reconèixer Catalunya?
—És clar.

—El Cercle Català de Negocis ha aconseguit incomodar Foment del Treball.
—I més.

—Qui més?

—Inicialment ens adreçàvem no tan solament a sectors empresarials, sinó a la classe política. Ara hi col·laborem informalment. Però fins fa quatre dies érem el corcó, perquè dèiem veritats i fèiem pedagogia, cosa que molesta molt.

—I com s'ha passat de l'una cosa a l'altra?

—És normal. Perquè els partits i les institucions catalanes necessiten gent que es cregui el procés, institucions de la societat civil que tinguin arguments per a legitimar el procés i que tinguin serveis d'estudis jurídics, econòmics, que permetin de veure l'endemà de la independència i que permetin d'establir estratègies de negociació, per exemple amb l'estat espanyol. Ara ens necessiten en aquest sentit.

—Quins contactes teniu amb patronals catalanes com Pimec, Femcat…

—En algunes entitats hi som representats. Però no som cap patronal, no ens volem sobreposar a les tasques que fan les patronals orientades a les pimes. Ells tenen les seves funcions i nosaltres no ens hi volem ficar. Sí que hi ha sinergies i col·laboracions, i fem algunes tasques importants que no transcendeixen a l'opinió pública. Fins fa un any la nostra voluntat era tenir un cert ressò mediàtic. I ara veiem que sense això també es poden fer coses.

El president del CCN, Albert Pont, presenta el seu nou llibre Addendum a Barcelona

Presentació d’Addendum; L’endemà de la independència:
DIA: Dimecres 23 octubre
HORA: 19.00h
LLOC: Casa del Llibre, Barcelona (Rambla Catalunya, 37)

El president del Cercle Català de Negocis (CCN), Albert Pont, presenta aquest dimecres 23 d’octubre a Barcelona el seu nou llibre ADDENDUM; L’endemà de la independència. L'acte tindrà lloc a la Casa del Llibre de Barcelona (situada a la Rambla Catalunya, 37) i la presentació anirà a càrrec de Núria Bosch, catedràtica d'economia pública d'Universitat de Barcelona.

"L’exitós anterior llibre de Pont, Delenda est Hispania, va néixer de la voluntat de desacomplexar el sobiranisme català. D'obrir les mentalitats i canviar les actituds. D'imaginar un escenari que fins aleshores semblava una utopia. I des de la seva aparició, el setembre del 2012, moltes coses han canviat per sempre més. Fa tan sols un any no hauríem estat capaços ni de somiar on som ara. I tot això sense trencar ni un sol plat. Ara, Addendum neix amb la necessitat de complementar Delenda est Hispania en qüestions molt concretes que suposaran un enorme repte per als nostres representants polítics durant el procés de transició constitucional de Catalunya a la plena sobirania.

Perquè el procés continua inexorablement. La decisió ja està presa. No hi ha marxa enrere. No tornarem a l'estat anterior. La construcció de les estructures d'Estat no té aturador: hisenda pròpia, diplomàcia, banc central... Cal començar a dissenyar les estratègies per superar els riscos del procés, sent conscients que, mentrestant, l'Estat espanyol actuarà per ofegar, centralitzar i generar una involució en tots els àmbits que estiguin sota el seu control. La bona notícia és que cada vegada seran menys. I que nosaltres ja estem treballant en un escenari que ells ni tan sols han previst."

Preguem que confirmin la seva assistència, moltes gràcies.

Comunicació CCN
Albert Riera
T. 661 108 175
albert@nautilus.cat
www.ccncat.cat

Ponència d'Albert Pont a l'acte Building a New State (04-10-2013)

El paper de l’empresa catalana en el tauler internacional

Sempre havia pensat que els catalans gaudíem d’una bona consideració a Espanya. Però, en certs ambients de la capital, la «hidalguía» encara alimenta el menyspreu pel treball. Ara fa uns anys em vaig trobar al vell mig d’una conversa entre dos diplomàtics espanyols i els seus alumnes, en la que menystenien la indústria catalana; una indústria que als seus ulls només era capaç de confeccionar «paños de cocina». No em vaig poder estar de defensar-me d’aquell atac gratuït, malgrat que la meva trajectòria personal i familiar no tingui res a veure amb la indústria tèxtil.   

Quin era el motiu que havia impedit als industrials catalans elaborar béns d’alt valor afegit? És que no teníem prou capital? prou tecnologia? ofici? mà d’obra alfabetitzada i qualificada? És més, com era que si la indústria tèxtil catalana del s. XVIII va arribar a superar a l’anglesa amb l’elaboració dels exquisits teixits d’índies, al s. XX només fóssim capaços de confeccionar draps de cuina? Què ens havia passat? El que ens havia passat és que durant generacions l’Estat espanyol havia estat tancat al món. I en un moment en el que l’Estat i el mercat es confonien en un, això va tenir una gran repercussió per a l’economia catalana.

El franquisme (i altres règims igualment autoritaris abans que ell) varen fer del nacionalisme econòmic el seu ideari, seguint el model de les potències de l’eix durant el període d’entreguerres amb la intenció de protegir la indústria «nacional». Això va tenir conseqüències per a la nostra indústria, l’única de tot Espanya prou desenvolupada en aquell moment. A curt termini, el proteccionisme va permetre el seu desenvolupament, donada la manca de competidors estrangers. Però a llarg termini, superat un punt d’inflexió, el proteccionisme va acabar debilitant un teixit productiu escassament  competitiu, extremadament rígid, ineficient i encara massa paternalista en les seves relacions laborals.

L’excés de proteccionisme ens va fer captius d’un mercat extremadament estret i pobre: pocs consumidors, i amb una renda familiar disponible inferior a la del Marroc fins a inicis dels seixanta. Espanya no va sortir de la llista de països del tercer món, elaborada per les Nacions Unides, fins el 1981. Un mercat que acabat de sortir d’una guerra civil, amb prou feines demanava béns de consum de primera necessitat (origen de l’actual clúster alimentari de Catalunya), d’escassa innovació tecnològica i de molt baix valor afegit. La gran innovació de la indústria espanyola de l’època va ser afegir un pal a una drap, per fer-ne el motxo. I aquí, a casa nostra, tampoc anàvem massa sobrats: varem acabar enganxant un pal a un caramel per fer-ne una piruleta. Als anys seixanta, el bé de consum de major valor afegit que demandava el mercat espanyol era el Seat 600, construït sota llicència italiana, que els nostres enginyers varen millorar superant a la casa matriu en dissenyar i fabricar el Seat 800.

A més, Espanya era un mercat territorialment desestructurat. Hi havia grans diferències en els hàbits de consum, entre les regions del nord i del sud, l’interior i la costa, així com entre el camp i la ciutat. Això dificultava encara més l’adequada maximització de les economies d’escala de la nostra indústria. Fins i tot, algunes empreses del sector de l’alimentació havien de mantenir dues línees de producció, ja que les condicions climàtiques del sud peninsular obligaven a redefinir la composició química (conservants) dels seus productes.

Una altra causa de la manca de vertebració d’un veritable mercat nacional espanyol fins ven entrats els anys vuitanta, va ser la concepció radial de les infraestructures públiques. Mai han seguit el curs natural dels fluxos del comerç intern i, de fet, fins ara han estat concebudes per allunar els centres productius de Catalunya dels mercats internacionals. La indústria catalana ha estat captiva d'un mercat poc atractiu. Finalment, també voldria assenyalar que l’administració de l’Estat no sempre va ser fidel a la seva pròpia indústria. Mentre Derbi, Bultaco, Montesa, Ossa, Rieju, Sanglas, Guzzi i més d’un centenar d’empreses catalanes produïen motocicletes, tant l’administració central com l’exèrcit espanyol eren proveïts únicament per l’italiana Vespa. Francisco Franco Salgado-Araujo, maqués de Huétor de Santillán, militar, i cosí del General Franco es lucrava amb el negoci de la seva importació a costa de la pròpia indústria «nacional».

El cas és que la mida del mercat, determina la capacitat de creixement de les empreses i la seva capacitat de capitalització i d’inversió. Sovint, si comparem una empresa catalana amb una estrangera del mateix sector, veiem que ambdues tenen trajectòries vitals molt diferents. La catalana no va poder aprofitar els rendiments d’escala dels mercats internacionals, tenia una capacitat de reinversió molt limitada, i amb l’obertura econòmica d’Espanya als anys vuitanta, no va ser prou forta i competitiva com per evitar ser absorbida per empreses més joves, però molt més madures. Els Laboratoris Cusí creats a Figueres el 1902 avui pertanyen a la multinacional suïssa Novartis, els antecedents de la qual es remunten als anys 40. En el sector de l’alimentació Riera Marçà, creada en 1945, va ser adquiria als anys noranta per la multinacional Nabisco Brands. El mateix ens ha passat en el sector de la distribució comercial, on Valvi, Caprabo, Bon Preu, Àrea de Guissona i moltes altres, han hagut de deixar pas a gegants com Carrefour o Alcampo. En canvi, empreses nascudes catalanes, com Danone (creada al Raval de Barcelona el 1919) han pogut créixer sense els límits imposats per un mercat tancat, gràcies al seu trasllat a París i a la seva visió global. Avui Danone factura més de 5.500 milions d’euros. I encara, quan una empresa nord-americana va iniciar una opa hostil sobre la lletera francesa, el govern francès va dictar una llista de sectors econòmics estratègics (on es va incloure la indústria dels derivats dels làctics) per evitar que poguessin ser objecte d’apropiació per multinacionals estrangeres. Vet aquí la importància de gaudir d’un Estat afí.

Avui Catalunya lidera nombrosos sectors industrials: metal·lúrgia, tèxtil, biotecnologia, automoció, confecció, paper, material elèctric, electrònica de consum, maquinària pesada.... en una proporció entre el 28% i el 35% de tot l’Estat. Catalunya representa el 52% de totes les patents espanyoles. I a més, és una de les tres economies amb major grau d’obertura de tot el món, arribant al 71% del PIB. Però malgrat l’obertura econòmica, la liberalització del comerç internacional, i la supressió d’aranzels i duanes, els nostres empreses encara pensen en el mercat espanyol com el seu mercat natural. O, fins i tot, com el seu únic mercat. Tanmateix, el mercat espanyol ja està saturat. No dóna més de sí. I la crisi econòmica no ha fet més que agreujar la seva debilitat. El valor de les exportacions de Catalunya a l’Aragó (11.000 milions d’euros) supera de llarg, el valor de les nostres exportacions a tota França (9.500 milions d’euros)! Les exportacions de la indústria catalana a Múrcia o Navarra (0.5 milions d’habitants) són equiparables al valor de les nostres exportacions als Estats Units; mentre Castella la Manxa (2,1 milions d’habitants) compra a Catalunya per un valor semblant al de les nostres vendes al Regne Unit (63 milions d'habitants) o a Itàlia (58 milions d'habitants).

En què ens hem equivocat? Ens hem equivocat en centrar-nos en el mercat espanyol, un mercat relativament pobre en comparació amb altres mercats del nostre entorn. Això ens ha fet excessivament dependents dels seus cicles econòmics, ens ha impedit ser molt més competitius en aprofitar la diferència de renda dels treballadors catalans (30.000 $), vers la dels consumidors francesos (44.000 $). Però, sobre tot, ens ha empès a produir béns d’escàs valor afegit, ja que la renda per càpita espanyola es situa entorn els 24.000 $, de tal manera que les seves necessitats i hàbits de consum s’allunyen dels estàndards de l’Europa occidental, i fora d’algunes illes com Madrid, s’acosten als estàndards de l’Europa de l’Est. Per això la principal competència de la Seat, és Skoda (Txèquia) i Dàcia (Romania).

En canvi la indústria del nord d’Itàlia sempre ha estat molt més connectada als mercats internacionals. Itàlia va ser un dels signataris del Tractat de Roma (1957) constitutiu de la CEE. Els productors automobilístics italians sempre han produït Fiats (600) i Lancias pel seu propi mercat intern. Però, a la vegada, produïen Ferraris, Masseratis i Lamborginis, pels mercats internacionals amb major renda.

Si volem aprofitar les nostres avantatges competitives, la independència de Catalunya ens ha de donar l’oportunitat per reflexionar sobre qui som, què podem fer, i quin lloc podem ocupar en l’economia internacional. El cor industrial de Catalunya és a la mateixa distància de París (980 Km per l’A-20) que de Badajoz (1.006 Km per N-II i N-5). Som a la mateixa distància de Brussel·les que d’Ayamonte (Huelva). Tenim molt més a prop Lió (637 Km), Ginebra (773 km), Torí (865 Km) i Milà (979 km) que no pas Vigo (1.144 km) o Sevilla (1.002 Km). Som al vell mig d’una de les majors regions econòmiques del món, l’Eurosunbelt que amb més de 26 milions d’habitants i un PIB de 610.000 milions de dólars és l’onzena economia més gran de tot món i la quarta d'Europa; mentre la regió metropolitana de París (l’Illa de França) ocupa el lloc 17è, i Madrid el 39è del mateix rànking mundial. Hem estat tan obsessionats pensant que érem la perifèria d’Espanya, que ens ho hem deixat fer tot. Ens han marcat tan a foc que érem la perifèria d’Espanya, que ens hem oblidat que Catalunya és al mateix cord d’Europa. 

Avui tots els motius que anteriorment ens mantenien captius del mercat espanyol (legislació, fronteres, hàbits de consum, moneda, manca de mobilitat dels recursos humans...) han desaparegut. El nostre únic fre a la veritable internacionalització de la nostra economia és l’excessiva dependència que demostrem tenir vers la llegua espanyola. Però la comoditat en els usos lingüístics ni ens farà ser més competitius, ni ens farà sortir de la crisi. De fet, l’actual tendència de les nostres exportacions ens confirma que la sortida de la crisi per a Catalunya vindrà de les exportacions a l’estranger, no del mercat espanyol. Ja fa anys que Catalunya exporta més als mercats internacionals que no pas a Espanya, i cada any que passa les distàncies es van ampliant. En aquest sentit, Espanya tendeix a la marginalitat.

És més, Espanya ha esdevingut un autèntic llast per a la nostra economia. Els riscos d’assumir com a propi l’ideal de la unitat d’Espanya són inassumibles. Cada vegada són més les veus a Europa que qüestionen la permanència d’Espanya a l’euro. El govern Espanyol ja no pot garantir el pagament de les pensions als nostres empleats. El deute de l’Estat i la manca de liquiditat per a petites i mitjanes empreses ofeguen la nostra economia, mentre contemplem amb perplexitat que hi ha prou liquiditat per adquirir jugadors de futbol i per seguir especulant en el món immobiliari amb grans i luxosos macro complexes del joc.

Els empresaris catalans, creiem en l’economia productiva, en l’estalvi i l’esforç personal; però sobre tot, creiem en els nostres productes i  serveis. I per tant, no volem que el bon nom de les nostres empreses s’associï a l’estigma de la marca España. La marca Espanya genera gran desconfiança en tots els mercats. Cada dia, podem constatar que ens és molt més fàcil obrir nous mercats, tancar contractes i establir sinèrgies quan ens en desvinculem. A més, la marca Barcelona és molt més potent. S’associa a la creativitat, la innovació, la capacitat d’organització i el talent. Avui Barcelona es configura com la sisena ciutat més atractiva per invertir de tota Europa. Només ens maca que Barcelona sigui capital d’Estat per poder superar-nos a nosaltres mateixos, i poder donar contingut a la marca Catalunya. Per això, l’empresariat català concep la independència com l’instrument per regenerar la  nostra economia i poder seguir els canvis de paradigma que imposa l’economia global. Avui, l’Estat nació que imposa conceptes com el mercat nacional, és víctima de la seva pròpia obsolescència.

Espanya ja fa campanya en favor del «no» en un procés que ella mateixa ens nega. Hem deixat alimentar les nostres inseguretats pel discurs de la por, aquell que descrivia una Catalunya completament arrasada i aïllada del món, una vegada els nostres representants gosessin declarar la restitució de la nostra sobirania. Tanmateix, la realitat ha estat molt diferent. Ja som de ple en el procés de transició a la plena sobirania. I des de l’inici del procés, el setembre de 2012, nombroses dades i macromagnituds econòmiques desmenteixen els mals auguris d’aquells que volen mantenir un sistema econòmic que va néixer mort. El 2009 les exportacions de Catalunya varen disminuir un 19%. Però des del 2011 no paren d’augmentar a un ritme anual entre el 15% i el 17%. El volum del negociat de la Borsa de Barcelona va passar de l’11% de totes les borses espanyoles (2000) fins el 29% (2012), mentre el volum negociat de les cotitzades catalanes (Indexcat) es capaç de créixer un 25% en un sol any. Amb l’inici del procés sobiranista, o potser, gràcies a ell, les inversions estrangeres a Catalunya han augmentat de 1.500 milions d’euros (1999) als 4.000 milions (2013). És innegable que el procés sobiranista ha catalitzat part del despertar econòmic de Catalunya. Ha situat Catalunya en la consciència dels consumidors i dels inversors internacionals. Per primera vegada en la història, les exportacions catalanes a l’estranger superen les exportacions a Espanya. De la mateixa manera, les tendències de la indústria turística consolida la internacionalització de la nostra economia. En 2012 es va produir un augment de l’11% en la visita de turistes (58% estrangers, 27% catalans i 15% espanyols) i un augment del 13% en les despeses per turista.     

El cas és que trenta anys després de la incorporació d’Espanya a la CEE, Catalunya es consolida com un dels principals receptors de les inversions estrangeres de tota Europa, mentre Espanya es consolida com el principal receptor de les ajudes al desenvolupament de la UE a través dels fons de cohesió.

Amb la independència, Catalunya ha optat pel camí correcte. Les fires internacionals, les oportunitats que ens ofereix el sector logístic, els nous centres de biotecnologia, el 22@, i l’alt grau d’emprenedoria i de coneixement, són alguns dels eixos estratègics que han de garantir que Catalunya tingui un lloc propi en l’economia mundial del segle XXI.

Albert Pont

President del Cercle Català de Negocis

pas a pas i bona lletra

pas a pas i bona lletra

Les últimes declaracions d’Almunia sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea, són la mostra inequívoca de com la Generalitat de Catalunya controla els tempos del procés i incita, sibil·linament, les reaccions d’Espanya en contra dels seus propis interessos. A principi de setembre, el President Mas va enviar un memoràndum a les cancelleries europees exposant la voluntat sobiranista del poble català. Això va provocar la reacció immediata dels representants d’alguns Estats (Letònia i Lituània) amb importants vincles diplomàtics amb Catalunya, en el sentit d’admetre la possibilitat del nostre reconeixement. Aquest, ha estat el detonant per a que el govern espanyol entrés decididament a fer campanya en un procés democràtic que, al mateix temps, ens nega. Des d’aleshores l’activitat diplomàtica ha estat vertiginosa i, encara que en segona derivada, el memoràndum de Mas ha obligat a reaccionar a les institucions europees a través d’Almunia. O millor dit, a Espanya, aprofitant la posició d’Almunia en les institucions europees.

Al govern espanyol no li interessava en cap cas iniciar aquest debat ara. Era una munició que esperava poder fer servir en el un moment més oportú; per exemple, just abans d’una consulta popular sobre la independència. Mas ha forçat un debat que d’aquí a uns mesos considerarem superat. De la mateixa manera que avui dia el debat sobre les infraestructures o el dèficit fiscal ja estan superats. L’opinió pública també necessita el seu temps; i per tant, el debat sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea, o bé perdrà força a mida que avanci el procés, o bé s’encarrilarà cap a fórmules euroescèptiques, encara minoritàries.

Quasi paral·lelament, poc abans de l’onze de setembre, Mas va fer públics uns comentaris que varen provocar el desconcert general i el pànic entre els sectors sobiranistes, anunciant la data límit de les plebiscitàries pel 2016. Amb aquell aparent gerro d’aigua freda, el President ha obtingut el control del procés davant d’una societat civil cada vegada més impacient i accelerada; però sobre tot, ha mostrat que té una alternativa real a les previsibles negatives de Rajoy. I qui té alternatives, té la força de negociació. No ho dubtem pas.

Tot plegat, ens ha de portar a pensar que el govern va de cara a barraca. Probablement les coses es podrien fer molt més de pressa, però difícilment es podrien fer millor. Si més no, fins ara. Però, tot i així, no ens podem confiar excessivament; al cap i a la fi, la Generalitat no controla totes les variables del procés.

En qualsevol cas, ara ens acostem a una data decisiva: les eleccions europees de maig de 2014. Hem de tenir molt clar que no seran unes simples eleccions per determinar la composició del Parlament Europeu. Seran una excel·lent oportunitat per garantir el nostre futur a Europa. No podem deixar passar aquesta oportunitat, ja no per demostrar el nostre compromís amb Europa, si no per legitimar la nostra permanència a la Unió, si és que aquesta és la voluntat de la nostra societat. El procés sobiranista necessita desbordar les urnes com mai s’hagi fet en unes eleccions democràtiques; i tot això amb independència del sentit del vot. Una participació massiva és el millor antídot al possible escepticisme d’alguns europeus sobre la nostra permanència a la Unió. Tanmateix, anem pas a pas. Visquem cada moment amb consciència i com una fita històrica.